dimarts, 29 d’agost de 2006

Son Saura de Ciutadella, juliol de 1994


“Som a Son Saura, a la platja. Això ja s’acaba. Hi hem vingut cadascun d’aquests quinze dies que haurem passat a Menorca, abans d’anar-nos-en cap a Alemanya. Partim de Ciutadella devers les sis del capvespre, quan el sol ja no crema. Hi tornam quan és de nit, puntualment a les deu, perquè partim just quan el sol s’amaga. No es pon dins la mar, sinó més enllà de la costa, perquè la platja és encarada al sud, al sud-oest. Fa un parell o tres de dies hi va haver lluna plena, el sol desapareixia per una banda i la lluna apareixia per l’altra, amb el color vermell reflectit de la posta. El crepuscle, un espectacle que haurem vist cada dia i que només és polit de veure al natural, viure’l, perquè en una postal o en una fotografia, on el veiem reproduït fins a la sacietat, sobretot en zones turístiques com Menorca, denota un regust kitsch d’almanac, una escena retallada, emmarcada i penjada a la sala d’estar d’una família amb pocs recursos artístics, senzillament amb mal gust.

És agradable ser aquí, amb aquesta llum baixa que dóna contorns al paisatge amb les seves ombres. Aquests dos darrers dies hi ha hagut meduses, però; ahir més que no pas avui. Avui només n’hem vista una de petita. La por que els té en Jordi em fa exagerar-ne el nombre. Ahir no es va voler banyar. (Aquesta avioneta que ara acaba de creuar un tros de cel també l’hem vista volar quasi cada dia. Sembla que vengui de Mallorca.) Hi ha meduses perquè el vent ens ve de cara. La mar les arrossega cap a la platja. Aquest estiu s’han desvetllat dues histèries col•lectives, potser més a Catalunya que no pas a Menorca: les meduses i les gavines han desfermat la imaginació pel•liculera -avui en dia més aviat televisiva- de la gent, que en parla com de dues plagues amenaçadores per a la humanitat. De gavines, aquí també n’hi ha, evidentment. N’hi ha qualcuna que de fet és ben tafanera. El que no he vist durant aquests dies d’estiu –devia ser durant la primavera que hi eren- són aquells ocellets prims, amb el bec, les cames i la cua totes llargues i que trescaven arran d’aigua. No sé quina casta de pardals devien ser! El que sí que hi ha, i molts!, són iots. I no és que en aquesta banda de la plata hi hagi molta gent, però és que a l’hivern i a la primavera no hi havia ningú ningú.


Venim i tornam amb bicicleta, jo amb la que em vaig comprar tot d’una d’arribar a Ciutadella i en Jordi amb una de llogada a “Ca’n Tolo”. Tal vegada la distància és gran però Son Saura és la platja que queda més a prop de Ciutadella, la platja verge més a la vora, m’estic referint. El camí es deixa dividir, per posar fites a l’esforç: primer Son Vivó, després Son Catlar, el lloc de Torre Saura, on ens hem d’aturar per pagar -100 pessetes- i finalment la platja. N’hi ha dues, de platges: la segona, la que es veu al fons quan arribes, a la que també s’hi arriba des de Es Talaier, travessant un pinar tocat –i devastat- pel darrer cap de fibló, és en aquesta on som fins als últims moments del capvespre, del dia.


Ens hem d’aturar a pagar al guàrdia jurat que els Saura han estalonat a l’entrada: l’”impost ecològic”. Tampoc no hi era aquest pardal durant l’hivern! Aquests ocells carronyaires emigren a la tardor. Puc imaginar algun menorquí alterant-se perquè el fan pagar i apel•lar a la seva condició de natural del lloc, de nadiu, d’indígena, a fi d’aconseguir que li obrin el pas: “Què s’han cregut?” D’altres segur que justifiquen la decisió del noble de fer pagar el pas i l’accepten tot acotant el cap i creient que fan una bona obra de conservació del medi natural. Aquests pequen d’innocents, és a dir que encara són pitjors. El sol se’n va.”

1 comentari:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...