dilluns, 21 d’agost de 2006

"More Tales of the City": la tornada II

Dos dies més tard -17 d'agost- i he canviat d'escenari, aquest també és espectacular: surt el sol de ponent per sota els ennigulats grisos de pluja. Fa una estona, mentre nedava, s'havia format un arc de Sant Martí. Som a Cavalleria, en aquesta caseta destruïda d'aquí dalt del penyal. La mar de plom als meus peus, la terra roja d'argila; la vegetació, de carritx i mata. Fa anys, molts anys, vaig pintar aquest paisatge amb colors de llenya en un full quadriculat d'un petit quadern d'escola, amb la voluntat ja de retenir la bellesa, encara que fos d'aquella manera tan simple. Avui és dijous, deuen ser les vuit i mitja del vespre. Al sol li manquen quatre dits per pondre's damunt l'Illa de Ses Bledes i diumenge passat era tancat a l'aeroport de Phoenix, a l'Estat d'Arizona, també a l'hora del solpost. A través de les grans vidrieres contemplava com l'astre rei s'amagava rere les muntanyes que clouen la Vall del Sol, the Valley of the Sun.

L'avió cap a Londres va sortir amb un poc de retard, preníem el vol cap a les nou de la nit, aquí era de matinada. Sense res més per poder llegir que no fos la revista de la companyia aèria, vaig intentar dormir, i com que els dos seients del costat eren buits vaig poder-ho fer prou còmodament i a intèrvals. Vam arribar a Londres a les dues del migdia, hora local. L'avió cap a Menorca sortia a un quart per les sis de la tarda, és a dir, devers quatre hores més tard. En principi tenia prou temps per prendre el bus que porta de Heathrow a Gatwick: divuit lliures i una hora de viatge. El control de passaports va ser lent i el bus va sortir amb retard. Era un quart per les quatre, faltaven dues hores perquè sortís l´avió, però tot i que era molt just encara tenia prou temps: una hora per al recorregut i l'altra per a embarcar.

Intentaré ser breu i concís: quan dúiem exactament una hora de viatge em vaig témer que havíem agafat una ruta alternativa a l'autopista, que era tancada perquè hi havia hagut un accident. Semblava com si traveséssim tota Anglaterra, circulàvem per una carretera estreta, a través de camps verds, de tant en tant apareixia un poble, i un altre, i entre els arbres un castell. La gent es va començar a impacientar: per aquesta ruta alternativa també es formaven retencions interminables, estàvem aturats de feia estona. Va passar una hora, en van passar dues, perdia l'avió a Menorca. Nerviós? Ja no, ho donava tot per perdut i recorria una altra vegada al pensament que mai se sap perquè s'esdevenen els esdeveniments que percebem com a negatius. I què hi havia de positiu en tot allò i a simple vista? Torn a repetir, el paisatge era bell i vaig decidir gaudir-ne. També era simpàtic el noi madrileny que seia darrera meu i que adés i ara anava emetent sospirs d'ansietat perquè s'acostava la seva hora de sortida i encara érem allà aturats. Venia des de Polònia, em va dir. En fi, en lloc d'una hora el trajecte d'un aeroport a l'altre finalment en va durar tres, eren passades les set del vespre. Quan vaig arribar i abans de prendre el metro cap a Londres, em vaig dirigir xino-xano al mostrador de British Airways perquè m'informessin quin era el següent vol que podia agafar cap a Menorca. Vaig intentar resumir a l'hostessa, de forma coherent i entenedora, el que m'acabava d'ocórrer, la qual em va dir que el vol a Maó duia dues hores de retard i que de fet encara no havia partit i que tot i que creia que ja era tancat miraria de cerciorar-se'n. Va fer una cridada, no responien. Ho va intentar novament, en va fer una altra i encara una altra. Finalment van agafar el telefon a l'altra banda de la línia. No hi havia problema: podia facturar i embarcar l'equipatge. No em podia avenir de la meva gran fortuna: quina sort! Lucky you! Havia donat per segur que faria nit a Londres. Vaig dirigir-me a la porta de sortida i no vaig entendre per què no hi havia ningú. Em vaig tornar a posar una mica nerviós. Ja havia partit, l'avió? No era possible! De cop i volta em vaig girar i vaig veure que arribava un grup de gent. Els vaig demanar si anaven a Menorca i si sabien per què no hi havia ningú a la sala d'espera. Em van dir que el vol sortia amb retard, cosa que jo ja sabia -és clar- i que per això encara no havia arribat ningú. En el fons havia estat, per tant i sorprenentment, el primer en arribar. Vam aterrar a l'aeroport de Menorca, a Maó, després d'un bon vol: control de passaport i maletes. Les vaig veure rodar totes sobre la cinta transportadora, totes i cadascuna menys la meva, que -vaig comprendre- havia quedat a Londres. Me la van portar a casa vint-i-quatre hores més tard.

Com he dit, ara som a Cavalleria, el sol s'ha amagat davall dels ennigulats, de color de plata il·luminada. Mentre escrivia s'han format uns altres dos arcs sencers de Sant Martí, l'un superposat a l'altre. M'he recordat de la immensa bandera del barri de Castro i he cregut poder llegir un senyal del destí. L'evocació m'ha permès tensar el tercer arc en la meva imaginació, entre Cavalleria i San Francisco, i ha provocat emocions de més de tres dimensions.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...