divendres, 18 d’agost de 2006

"More Tales of the City": la tornada I

15 d'agost. Com que les comparacions són odioses i perquè s'hi amaga una espècie de sentiment momentani de derrota, no m'agrada afirmar el següent, tot i que ho deixaré caure: el meu estat anímic em fa escriure que he vist més bellesa avui que en els darrers quaranta dies. M'adon que en aquesta afirmació sembla com si vagi a la recerca de la bellesa, la bellesa física, el paisatge "verge", el cos nu,... tot i estar convençut que allò bell és un reflex de la bellesa moralment i espiritualment sana. M'estic posant transcendent, filosòfic, m'estic passant un munter... i no vull aprofundir en qüestions massa complicades i que desconec. El fet que trobi Menorca tan bella, el fet que senti tranquil·litat d'esperit, es deu també -potser sobretot- al cansament de les darreres hores, a l'esgotament del viatge de tornada.

La questió horària és enrevessada. Vaig sortir de San Francisco el diumenge dia 13 d'agost a les set i vint del dematí, és a dir molt de bona hora, però no només això: després de mal dormir per por a no sentir el despertador i quedar-me clapat, m'havia aixecat a les quatre de la matinada. Tres quarts d'hora més tard em recollia el shuttle per dur-me a l'aeroport. El vol de US Airways va sortir a l'hora. Al mostrador de facturació m'havien dit que si volia podia embarcar la maleta fins a Londres, fins a Heathrow, i així ho vaig fer tot pensant que m'estalviava haver-hi de tornar a pensar. A la bossa de mà hi duia les coses necessàries per passar el dia a Phoenix, on havia de fer escala fins que no sortís l'avió cap a la Gran Bretanya a les set i vint del vespre.

Vaig arribar a Phoenix que eren les nou passades. El primer que vaig fer en ser a la terminal de l'aeroport va ser telefonar a ma mare per informar-li de l'hora que arribaria a Menorca, on aleshores eren les set del vespre, potser les set i vint. Tenia, doncs, tot el dia per endavant. La persona equivocada no m'havia enviat cap email i jo tampoc no li vaig telefonar aleshores que era allà. L'únic motiu d'una cridada hagués estat amb la finalitat de recuperar les coses que havia deixat a Phoenix abans de partir tots dos cap a San Francisco amb la intenció de fer-hi plegats -i en principi- solament un cap de setmana, però el fet d'anar a recollir les coses que havia deixat a casa seva (la maleta grossa, l'agenda, un quants CDs, llibres, roba, un parell de sabates,...) hagués suposat haver de fer aquesta altra maleta, de tal manera que l'una hagués arribat a Londres des de San Francisco i l'altra des de Phoenix. Complicava tot el procediment de facturació d'equipatge el fet que aquell dia l'aeroport de Heathrow era en màxim grau d'alerta, alerta roja, per amenaça terrorista. Vaig desistir, doncs, de fer la telefonada. A més, i d'altra banda, i això em va fer desistir-ne del tot, la persona equivocada m'havia informat feia dies i a través d'un breu email que no seria a casa aquell cap de setmana, la qual cosa jo havia interpretat com un acte de revenja.

Després d'haver anat d'un mostrador d'informació a l'altre a fi de mesurar les possibilitats de poder obtenir la meva targeta d'embarc en aquella hora del dematí i d'assabentar-me que malaurdament la companyia amb què viatjava a Europa, British Airways, no començava a facturar fins a les tres de la tarda, vaig decidir aprofitar el dia tot visitant el Phoenix Art Museum. A la capital d'Arizona hi continuava fent una calor espantosa: ningú pels carrers, tothom fent vida als interiors, com imagin que un dia ocorrerà quan es visqui a la lluna. Ara bé, degut a l'imprescindible aire condicionat, dedins del museu fins i tot feia rasca i vaig necessitar l'americana. El museu no és, ni molt manco, de primera categoria, ni de segona. Això sí, vaig tornar-me a trobar amb la pintora divuitesca Vigée-Lebrun per segona vegada durant aquell viatge americà. L'exposició del nou Berlín va resultar ser qualitativament del tot fraudulenta. Vaig dinar d'un sandvitx a la cafeteria. Vaig fer cridar un altre taxi per tornar a l'aeroport. A pesar del cost elevat que va suposar la visita al museu, vaig intentar convèncer-me a mi mateix que m'havia distret una mica. Vaig ser davant dels mostradors de British Airways una hora abans que els obrissin.

En obrir em van informar que degut a les mesures extremes de seguretat no m'era permès portar amb mi la bossa de mà. A fi de rescabalar una mica el problema em van oferir la possibilitat de recuperar la maleta que havia embarcat a San Francisco i que en principi havia d'anar directament a Londres a fi de encabir-la-hi. Vaig acollir-me a aquesta possibilitat. Només m'era permès de portar amb mi i dins d'una bossa de plàstic el passaport, la cartera i les claus. No m'era dat de traginar cap llibre ni cap revista, per la qual cosa vaig haver d'abandonar per unes quantes hores la lectura de "More Tales of the City", deixant -tot reseguint la trama- Michael al St. Sebastian's Hospital, per bé que recuperant-se a poc a poc de la parâlisi.

Ara som a Binigaus, s'han fet gairebé les nou de la nit, hi ha ennigulats densos i molt polits, la posta ha deixat pinzellades de groc i vermell, bufa un vent calentet, ja gairebé no resta ningú a la platja -solament una parella al meu costat que ha començat a sopar i que presumiblement hi passarà la nit-, me'n vull anar cap a Mercadal abans que es faci fosc del tot, en fi... he tornat d'Amèrica i encara no he pogut continuar la lectura del llibre que estava llegint per motius del tot aliens a la meva voluntat. N'explicaré el motiu quan em torni a posar a escriure.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...