dijous, 31 d’agost de 2006

L’Acadèmia de Venècia


Calbó va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts, adjunta a l’església de Santa Maria della Carità. Aquí hi va conèixer sobretot els artistes venecians del XVIII. Amb l’excepció de l’arquitecte Andrea di Petro Palladio i l’escultor Antonio Canova i a diferència de Roma, on havia començat a triomfar ja l’austeritat i la serenor del Neoclassicisme, els corrents estètics de l’escola veneciana eren encara recarregadament barrocs i rococós. Giovanni Battista Tiepolo i Giovanni Antonio Guardi eren els mestres venecians de les grans composicions de figures amb temàtica religiosa, històrica o mitològica. Influències de Tiepolo en formes i colors semblen clares en la Mare de Déu del Retaule de s’Aranjassa de Calbó. Les seves obres de gènere, amb temes de la vida quotidiana o festiva, com l’oli titulat Festa en el Riu Pla, que representa la celebració del carnaval a l’altra banda del port de Maó, recorden personatges i escenes de Pietro Longhi. Rosalba Carriera i Alessandro Longhi eren els mestres venecians del gènere del retrat, a exemples del qual -però ja en estil marcadament neoclàssic- pertanyen els retrats de la seva família i la del seu mecenes menorquí. Els pintors vedutistes venecians Luca Carlevarijs, Antonio Canal, Francesco Guardi i Bernardo Bellotto eren els referents indiscutibles de les nombroses vistes panoràmiques del port de Maó, que tant els Chiesa com Calbó i el pintor alemany de Suàbia Anton Schranz van popularitzar a Menorca i arreu. Les vedutes del port de Maó s’emmarquen en la tradició de les múltiples perspectives impossibles que Canal i Bellotto, tot dos dits el “Canaletto”, van realitzar de Venècia des dels canals, de Roma des del Tíber, de Londres des del Tàmesi, de Viena des del Belvedere, de Dresde des de l’Elba o de Varsòvia des del Vístula.
La Suite Calbó continua amb la pensió per estudia a Roma

Ludwigsburg, Baden-Würtemberg 08-1994


Condor: Maó – Stuttgart, diumenge 31 de juliol de 1994, 08.45h. L’arribada a Ludwigsburg. Aquesta ciutat sembla una mica desangelada. La primera impressió no és gens engrescadora. Tot és caríssim. Una habitació doble a l’Hotel Mignon de la Solitudestraβe 43, per exemple, ens costa 109 marcs, això són quasi nou mil pessetes, només una nit. Més val que canviem de registre, diu en Jordi, o en arruïnarem. La ciutat és com una mona de Pasqua.

L’endemà dilluns 1 d’agost. Ludwigsburg ens ha semblat una mona de Pasqua, sobretot la plaça del Mercat –Marktplatz-, amb les seves dues esglésies barroques de colors pastel i envoltada d’arcades sota casetes típiques alemanyes. La fontana d’enmig n’és la guinda, de tot aquest conjunt acaramel•lat. A la ciutat només hem vist un parell de cafès, on sembla que es reuneixi la joventut, que a les onze de la nit ja sembla haver-se’n anat a dormir.

Esperam l’S4 en direcció a Marbach, on va néixer Schiller, per anar al Park Favorite, a un costat del qual hem de trobar el Goethe Institut. En Jordi encara no té lloc per allotjar-se i diu que li fa una mica de mal el sotapit.

Ara és denit. Bé, afortunadament he de deixar de banda el pessimisme d’ahir i el que en pogués restar d’avui dematí. Som a un jardí ple de gent, amb taules i bancs de fusta on se sopa: un sis-kebab i un Kurbis-Kebab, mentida un Zucchini-Kebab, és el que hem pres nosaltres. Se sent la remor de les persones, joves, de rerefons. El caliu de la gent contrasta amb la humitat freda sota tanta vegetació. Vegetació és la paraula clau d’aquest capvespre i de la continuació de la nit.

Al migdia ha plogut, una pluja que hem envejat atesa la sequera de la costa mediterrània d’aquest estiu i que hem viscut preocupats. Hem creuat el Park Favorite a mitja tarda a la recerca d’un allotjament per a en Jordi i l’hem trobat, tot fa pensar en un preu més assequible del que crèiem que hauríem haver de pagar. Doncs bé, el Park Favorite és ric de verd, amb arbres alts i frondosos, entre els qual hem sabut reconèixer els castanyers –Kastanienbäume- perquè eren plens de castanyes verdes. Ens ha sorprès i alegrat manifestament -vull dir que no hem pogut deixar de manifestar-ho com si fóssim infants- la presència primer dels esquirols –Eichhörchen- i d’una mena de cérvols després, que corrien, pasturaven i jeien damunt l’herba. Cargols gegants i llimacs a les voreres del camí, alguns d’ells aixafats per transeünts menys atents i respectuosos que nosaltres. Un cop hem emparaulat l’habitació d’en Jordi per a aquests dies, ens hem arribat al Schloss Favorite, la residència d’estiu dels Herzöge i Könige de Würtemberg. Ens ha agradat molt més del que ens pensàvem. Cosa rara a Alemanya després de tanta guerra, on tot és reconstruït, ens hem cregut la pàtina de vell del seu aspecte. És immens. Hi tornarem, perquè en aquella hora de la tarda ja era tard per visitar-lo i per passejar pels jardins que l’envolten. Tot comença a adquirir vida i a prometre estones excitants d’admiració i coneixement.

Comença a interessar-me força aquest Bundesland, la seva independència històrica i la seva autonomia actual, tant l’una com l’altra també delimiten el caràcter bavarès. Aquí la gent parla una mica estrany, un parlar que s’allunya de l’estàndard, del Hochdeutsch. Finalment, fent referència ara a la llengua, tenc la impressió que el curs em serà difícil. M’han col•locat a un nivell que esper que no sigui massa elevat.

* * *

Tübingen - Tubinga, 13 d’agost de 1994


* * *

Hotel Steakhaus Mignon
Hotel Restaurant Possidon
Schwäbische Gaststätte Tauberquelle
Ristorante Pizzerika Margherita (11.08.94)
Gasthof Kugelberg
Ludwigsburg Ordenssaal (Nachtkonzert, 06.08.94)
Kino Atelier (Leben, 27.08.94)
Kino Corso (Leni)
Fernsehturm Stuttgart

dimecres, 30 d’agost de 2006

Giacomo Durazzo

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

No se sap encara a partir de quin moment Calbó va rebre la protecció a Venècia de Giacomo Durazzo, l’ambaixador d’Àustria. Però com que Durazzo era un comte genovès, podria ser que el jove Calbó dugués ja des de Menorca o bé des de Gènova una carta de recomanació per presentar-li. Durazzo havia estat anteriorment enviat extraordinari de la República de Gènova a Viena. Durant nou anys hi va exercir a més el càrrec de director del teatre de la cort i el de director general dels espectacles i va tenir com a col•laborador el compositor Chirstoph Willibald von Gluck. El 1764 se’n va anar de Viena degut a desavinences amb Metastasio, però gaudint encara de la confiança del príncep Kaunitz, cap de la diplomàcia de l’Imperi, havia estat nomenat ambaixador a Venècia, on continuava la seva tasca d’empresari operístic i teatral. El 1771 Durazzo va rebre a Venècia el jove músic de quinze anys Wolfgang Amadeus Mozart. Calbó podria haver assistit a alguna de les seves audicions musicals.
* * *


VERSIÓ AMPLIADA
Giacomo Durazzo

De la ciutat de Gènova, n’eren originaris els Durazzo, una família de l’alta noblesa que s’havia enriquit des d’antic gràcies a reeixits negocis en el comerç tèxtil. Membres d’aquesta nissaga es trobaven entre els fundadors de l’Accademia Ligustica. Un dels seus descendents, el comte Giacomo Durazzo, gran coneixedor així mateix de les arts plàstiques, havia estat enviat als trenta-dos anys com a ambaixador de la República de Gènova a Viena, la capital imperial. Això s’havia esdevingut a la mateixa època que Giuseppe Chiesa va ser enviat pel gremi de mercaders toscans com a vicecònsol a la ciutat de Maó, a l’illa de Menorca, tres anys abans que hi nasqués Calbó. Aleshores tot just acabava de finalitzar la Guerra de Successió d’Àustria i l’emperadriu Maria Teresa es disposava a seguir la proposta d’un dels seus ministres, el comte Wenzel Anton Kaunitz, de firmar el tractat d’aliança amb França. De fet, la nova proposta de política exterior d’acostar les dinasties dels Habsburg i dels Borbons amb vistes a la signatura del futur tractat d’aliança no només es va començar a fer realitat en el terreny diplomàtic, sinó que també va tenir repercussions cada vegada més importants en el món cultural. Va ser precisament en aquest àmbit, i més concretament en aplicació d’una nova política musical i teatral als espais escènics de la ciutat de Viena, que el comte Durazzo va arribar a exercir un paper de primer ordre després de ser-hi nomenat director general dels espectacles de la cort. A fi d’aplanar el camí per a les futures negociacions diplomàtiques amb França, l’Emperadriu va enviar d’ambaixador d’Àustria a París el ministre que havia llençat la proposta. Mesos abans de partir el mateix comte Kaunitz havia escrit ja una memòria sobre les empreses d’espectacles de Viena en la qual tractava de la necessitat de superar la desfasada realitat teatral que imperava des de feia anys a la ciutat i suggeria dirigir la mirada cap a França. En tornar de París havent assolit importants èxits polítics, Kaunitz va ser ascendit a canceller d’Estat i cap de la diplomàcia de l’Imperi i des del seu nou càrrec va poder potenciar en el sentit cultural la creació i el desenvolupament a Viena d’un nou tipus de teatre, d’ascendència clarament francesa. D’aquesta manera, els nous aires en la programació d’obres als teatres de la cort, fins aleshores dominada gairebé exclusivament pel melodrama italià, no van ser de resultes d’un canvi de gustos per part del públic assistent, sinó que més aviat van ser conseqüència d’una política cultural dirigida a l’educació d’una nova sensibilitat musical i literària que, a poc a poc però calant bé, aconseguís despertar simpaties per la França il•lustrada. Al marge de respondre a l’afiliació estètica i cultural filofrancesa del nou canceller d’Estat, els canvis en la direcció dels espectacles van ser alhora motivats per la nova situació política internacional i per la consegüent necessitat de fer adeptes entre els membres de l’aristocràcia vienesa dominant, entre els membres d’una classe que, tradicionalment contrària a l’Estat francès, es negava gairebé en bloc a iniciar-hi contactes diplomàtics de tan alt nivell. Kaunitz va saber aprofitar el fet que la societat que s’ocupava de la direcció dels teatres de Viena acabava de fer fallida per crear una nova comissió que fos capaç de desenvolupar la reforma de política cultural que plantejava. Durazzo, vocacionalment més inclinat a les arts en general que no pas a la política, com ho demostraven les seves primeres incursions en el món de l’òpera italiana com a llibretista d’inspiració francesa, va abandonar la primera línia del front diplomàtic en ser designat per Kaunitz com a nou director general dels espectacles. Tot perfilant-se com a personalitat summament polifacètica, juntament amb la regència econòmica dels teatres de la cort, va restar sota la seva responsabilitat i poder de decisió la programació de l’activitat escènica d’una de les dècades més brillants i innovadores del panorama operístic i teatral tant de la ciutat imperial de Viena com de la Història de la música en general.

La Suite Calbó continua a l'Acadèmia de Venècia

Thomas Mann

Després de tantes setmanes de llegir en anglès, o en català aquest darrers dies, i d’estar també en contacte amb l’espanyol, començava a sentir la necessitat –i de retruc també el desig- de fer-ho en alemany. D’aquí a una mica més d’un mes començaran les classes, enguany a l’EOI de Maó, i tenia la sensació que havia desaprès moltes coses de l’idioma. Aquest sentiment sempre reapareix quan s’està molt de temps sense usar una llengua. De tant en tant em sorprenia a mi mateix fent esforços per trobar l’equivalent alemany d’una paraula anglesa que s’havia fet habitual del meu vocabulari i no se m’acudia. Feia servir aquest recurs com una espècie de prova i constatava el meu desconeixement i em desesperava o em deprimia. Sé positivament que això no s’ha de fer mai, que les llengües no són calcomanies, les paraules no sorgeixen del no-res com per art de màgia, aïllades i com a esclata-sangs, i que els agrada referir-se al real o formar part d’una cadena de pensament, abstracte o no, però en qualsevol cas formulat amb concreció o precisió,... ser objecte de la veritat, de la situació i del context.

Però el sentiment i el desig hi eren i, per tant, en principi res més fàcil que recórrer a la meva petita biblioteca de Mercadal una altra vegada. Els pocs llibres que hi ha en alemany ja els havia llegit gairebé tots i no m’abellia rellegir-ne cap: Bertolt Brecht, Elias Canetti, Stefan Zweig, Klaus Mann. Finalment vaig optar per un recull de narracions del pare d’aquest darrer, de Thomas Mann. Avui mateix n’he acabat de llegir un conte: Tristan, una història diríem que un pèl estranya, però situada en un lloc comú de l’obra de Mann, això és en un sanatori. No vull escriure ara sobre les meves hipocondries segurament precisament perquè som hipocondríac, però el cert és que fa una setmana que em va agafar un aire. Va ser durant una nit humida de tempesta que vaig dormir amb la finestra oberta. Encara tenc mal de coll. Fa un parell de dies no el podia ni moure i em girava com un estaquirot. De tant en tant faig alguna tossida. Mann era del tot conscient de les correlacions psicosomàtiques i és sorprenent el seu art literari de treure a la llum el rerefons psicològic dels seus personatges malaltissos, la qual cosa és com dir –de forma molt senzilla- que la tristesa i la pena que produeix un problema psicològic irresolt, potser fins i tot inconscient, són la font de molts mals físics, en resum: que la infelicitat és summament insana.

dimarts, 29 d’agost de 2006

Alternativa als camps de golf

Carta al Diari Menorca, dimarts 10 d’abril de 1990. “Hom només es decideix a alçar sa veu quan sent certes manifestacions que representen un afegit insuportable a les bigues de la fortitud, quan els pilars de la paciència ja no poden evitar l’esfondrament del casal de l’ira. Un exemple d’aquestes manifestacions va aparèixer fa un parell de dies en un article d’aquest mateix diari en el qual se’ns informava d’una conferència sobre “Turismo y Cultura” donada en el suposadament il•lustre Ateneu maonès. És clar que tan important institució es deu desentendre de les bajanades pronunciades pels seus conferenciants, però hom li aconsellaria una mica més d’ull a l’hora de triar-los per tal de no deixar decaure el seu prestigi.

El nostre personatge s’anomena Ignacio Vasallo i és “ex secretario general de Estado de Turismo”. El motiu del meu emprenyament es deu, ni més ni manco, a les seves declaracions: “las principales cadenas hoteleras norteamericanas (...) han decidido des de hace ya algunos años que no construyen ningún resort turístico más sin campo de golf. Eso es la primera necesidad (...)”. El senyor Vasallo es vana del fet que els estrangers que passen ses vacances a Espanya (observeu l’irremeiable equívoc que aquest mot pot produir en els turistes) se’n tornen influenciats pels ressorts culturals de la regió que visiten, com ara el costum de beure vi o el de seure a la fresca en una terrassa exquisida. Deixant de banda el poc crèdit que hom atorga avui en dia a la capacitat intel•lectual d’alguns dirigents per tal de resoldre problemes turístics o de qualsevol altra casta i el fet que els costums just ara citats siguin o no pertinents per tal de conèixer la nostra cultura, jo em deman si els camps de golf són o no un tret intrínsec de la menorquinitat. Molts em respondreu que evidentment no i dubtareu de la meva capacitat de formular preguntes intel•ligents; però el fet és que jo ja començ a pensar que per tal de satisfer els “acabalats” turistes i dissuadir-los d’escollir la nostra illa i de deixar-hi els doblers, els haurem d’anar a rebre amb pandereta i vestits de torero i pregar a Déu que no plogui i faci sol per tal que se’n puguin tornar amb la cara ben gambosa. Jo els recomanaria que si volen fer esport pugin al Toro a peu, activitat que de ben segur allargà la vida dels nostres avantpassats”.


Per favor, que qualcú comuniqui als individus del calibre del senyor “ex secretario general...” que Menorca no necessita cap camp de golf a l’estil de la jet-set nord-americana ni de cap altra per tal d’atreure gent assedegada de cultura insòlita, descomunal i enlluernadora; que Menorca es prou atractiva en ella mateixa i que els menorquins només volem acollir aquells que en sàpiguen valorar ses virtuts immanents, producte de molts segles de cultura. Menorca demana el dret natural a sa virginitat, reclama el dret a ser desvirgada en el moment que ella cregui convenient, cosa que ni els propis menorquins podem decidir; contràriament a aquells que, per afany de lucre, es creuen autoritzats a violar-la i convertir-la en wàter internacional, convençuts que dins sa caixa s’enduran el compte bancari al transmón".

Son Saura de Ciutadella, juliol de 1994


“Som a Son Saura, a la platja. Això ja s’acaba. Hi hem vingut cadascun d’aquests quinze dies que haurem passat a Menorca, abans d’anar-nos-en cap a Alemanya. Partim de Ciutadella devers les sis del capvespre, quan el sol ja no crema. Hi tornam quan és de nit, puntualment a les deu, perquè partim just quan el sol s’amaga. No es pon dins la mar, sinó més enllà de la costa, perquè la platja és encarada al sud, al sud-oest. Fa un parell o tres de dies hi va haver lluna plena, el sol desapareixia per una banda i la lluna apareixia per l’altra, amb el color vermell reflectit de la posta. El crepuscle, un espectacle que haurem vist cada dia i que només és polit de veure al natural, viure’l, perquè en una postal o en una fotografia, on el veiem reproduït fins a la sacietat, sobretot en zones turístiques com Menorca, denota un regust kitsch d’almanac, una escena retallada, emmarcada i penjada a la sala d’estar d’una família amb pocs recursos artístics, senzillament amb mal gust.

És agradable ser aquí, amb aquesta llum baixa que dóna contorns al paisatge amb les seves ombres. Aquests dos darrers dies hi ha hagut meduses, però; ahir més que no pas avui. Avui només n’hem vista una de petita. La por que els té en Jordi em fa exagerar-ne el nombre. Ahir no es va voler banyar. (Aquesta avioneta que ara acaba de creuar un tros de cel també l’hem vista volar quasi cada dia. Sembla que vengui de Mallorca.) Hi ha meduses perquè el vent ens ve de cara. La mar les arrossega cap a la platja. Aquest estiu s’han desvetllat dues histèries col•lectives, potser més a Catalunya que no pas a Menorca: les meduses i les gavines han desfermat la imaginació pel•liculera -avui en dia més aviat televisiva- de la gent, que en parla com de dues plagues amenaçadores per a la humanitat. De gavines, aquí també n’hi ha, evidentment. N’hi ha qualcuna que de fet és ben tafanera. El que no he vist durant aquests dies d’estiu –devia ser durant la primavera que hi eren- són aquells ocellets prims, amb el bec, les cames i la cua totes llargues i que trescaven arran d’aigua. No sé quina casta de pardals devien ser! El que sí que hi ha, i molts!, són iots. I no és que en aquesta banda de la plata hi hagi molta gent, però és que a l’hivern i a la primavera no hi havia ningú ningú.


Venim i tornam amb bicicleta, jo amb la que em vaig comprar tot d’una d’arribar a Ciutadella i en Jordi amb una de llogada a “Ca’n Tolo”. Tal vegada la distància és gran però Son Saura és la platja que queda més a prop de Ciutadella, la platja verge més a la vora, m’estic referint. El camí es deixa dividir, per posar fites a l’esforç: primer Son Vivó, després Son Catlar, el lloc de Torre Saura, on ens hem d’aturar per pagar -100 pessetes- i finalment la platja. N’hi ha dues, de platges: la segona, la que es veu al fons quan arribes, a la que també s’hi arriba des de Es Talaier, travessant un pinar tocat –i devastat- pel darrer cap de fibló, és en aquesta on som fins als últims moments del capvespre, del dia.


Ens hem d’aturar a pagar al guàrdia jurat que els Saura han estalonat a l’entrada: l’”impost ecològic”. Tampoc no hi era aquest pardal durant l’hivern! Aquests ocells carronyaires emigren a la tardor. Puc imaginar algun menorquí alterant-se perquè el fan pagar i apel•lar a la seva condició de natural del lloc, de nadiu, d’indígena, a fi d’aconseguir que li obrin el pas: “Què s’han cregut?” D’altres segur que justifiquen la decisió del noble de fer pagar el pas i l’accepten tot acotant el cap i creient que fan una bona obra de conservació del medi natural. Aquests pequen d’innocents, és a dir que encara són pitjors. El sol se’n va.”

dilluns, 28 d’agost de 2006

Venècia, 1770 – 11 de juny de 1774

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
La República Veneciana de la segona meitat del segle XVIII no era ja la gran potència política de l’època medieval i del Renaixement, quan les seves rutes comercials arribaven fins a l’Orient Llunyà, quan era tan temuda i respectada per la seva gran força militar a la Mediterrània. Però res no ho semblava. L’art i la cultura hi floreixien. La pintura dels mestres venecians, la música de Vivaldi, el teatre de Goldoni, les recepcions oficials del dux, el carnaval de més de mig any, les festes religioses i civils, les regates, els salons de joc, la vida apassionada i aventurera de Casanova..., tot això traïa per la seva popularitat, esplendor, grandiloqüència i seducció la realitat d’una ciutat en decadència econòmica i amb una administració obsoleta i corrupte. Els venecians, amagats a tota hora darrere els seus antifaços, es resistien a desemmascarar-la i la convertien en un centre universal de les arts i dels plaers, en una festa dels sentits. Milers de gondolers intricaven a través dels canals una societat alegrement barroca. Valorada per una immensa producció de literatura de viatges i de vistes panoràmiques, la ciutat de les llacunes havia esdevingut un centre turístic internacional, estació ineludible del Grand Tour per Itàlia i Europa.
Els venecians, a més, exportaven la seva manera de viure a d’altres ciutats europees. Per Pasqua d’aquell mateix any que Calbó arribava a Venècia, l’emperadriu Maria Teresa havia convidat sis mil persones a un ball de màscares al palau de Belvedere de Viena. Se celebrava la prometença de la seva filla l’arxiduquessa Maria Antonieta amb el dofí de França, el futur Lluís XVI. La festa tenia lloc al palau on Calbó treballaria deu anys més tard, després que l’edifici hagués estat transformat en la Galeria Imperial d’Àustria.
* * *
La Suite Calbó continua amb Giacomo Durazzo

dissabte, 26 d’agost de 2006

L'alga als llavis

20 d'agost. Som a Binigaus. Fa un capvespre esplèndid i esplèndida ha esta també la regeneració d'aquesta plajta. Avui és dissabte, hi vaig venir dimarts i la platja de la bellesa va representar el primer reencontre. L'endemà dimecres va bufar vent fort de llebeig i semblava que les ones s'havien de menjar la platja: arrossegar tota l'arena enduent-se-la cap al fons marí. L'aigua ho inundava tot i deixava una pàtina humida i reflectant sobre la sorra. S'hi reflectia vermell el sol salvatge. Avui això sembla que sigui un altre lloc ben diferent. La platja és plena d'alga, que de fet ha impedit que el mar s'endugués l'arena. La ventada, contràriament al que semblava que passaria, no ha causat la desaparició de la platja -com ocorre tot sovint a Binigaus- sinó que l'ha feta més ampla.

La nit que vaig arribar d'Amèrica -sense maleta i per tant sense llibre de lectura- vaig acudir a les prestatgeries de la petita biblioteca de ca meva a la recerca d'un llibre per llegir mentre no em fos possible continuar amb More Tales of the City. El llibre a la maleta va passar la nit a Londres. El llibre que vaig agafar de la prestatgeria va ser l'Adoració perpètua de Lluís Maria Todó. La història d'amor que hi narra és en paral·lel semblant a les meves relacions breus d'"amor", encara que aquestes no van començar essent tant patètiques com la que conta Todó. Però al final el meu comportament era tan patètic com el del "jo" de la novel·la. Puc identificar Ramon amb el picapedrer d'Esporles, amb l'immigrant moreno de l'Uruguai, amb el pretenciós alemany pijo o amb el rebel noi txec. Tots llevat d'un eren més joves que jo. En el cas de l'uruguaià, si bé sobrepassava els trenta es fa difícil dir amb exactitud quina edat tenia perquè crec que ni ell mateix la sabia. La correlació inversa, jo l'estimat i l'altre qui estima, també s'ha donat en un nombre semblant de casos, darrerament, en la meva vida. Una relació amorosa més o menys equilibrada no l'he experimentat des de fa què? uns tres o quatre anys?...

More Tales of the City, la segona novel·la de la sèrie va arribar de Londres l'endemà a la nit. Tales of the City, l'he abandonat de forma covarda a Phoenix després de llegir-lo. Pens molt en ell, com ara mateix, i amb fort sentiment de culpabilitat, amb remordiments. I la pregunta és ara: es pot sentir més afecció per un llibre que per una persona, per un antic "amant"? La resposta és sí, però això fa qüestionar amb força la condició d'amant del meu darrer...

La meva estada de tres setmanes a San Francisco és unida a les històries de Maupin, que vaig començar a llegir devers un mes abans d'arribar-hi. Ara, després d'una setmana a Menorca i havent acabat el segon llibre de la sèrie, crec haver de deixar la lectura. No explicaré ara mateix per què: no és important, tot i que em sap greu. De fet, podria continuar amb Further Tales of the City, el tercer llibre de la sèrie, que vaig comprar l'últim dia a San Francisco i que acompanyava l'altre dins la maleta extraviada.

Per a mi, doncs, Sant Francisco és Tales of the City, com ho és també per a molts altres lectors. Aquests dies a Menorca m'ha sabut un poc de greu no haver acabat el llibre abans, de no ser encara a la ciutat mentre succeïa l'episodi del culte dels caníbals a la Grace Cathedral i que feia recuperar de sobte la memòria a Burke. L'episodi m'hagués esperonat a visitar-la per dedins. Per defora la vaig veure aquella horabaixa mentre acompanyava el Jordi amb taxi fins al seu B&B perquè havia de recollir la maleta abans de partir cap a l'aeoroport. Tampoc no vaig visitar per dedins l'hipermoderna St Mary's Cathedral, ni Presidio, ni el Cable Car Museum, ni el Palast of Fine Arts de prop, ni el Maritim Museum perquè era tancat per reformes, o així com finalment tampoc no vaig creuar el Golden Gate Bridge a peu d'una banda a l'altra,... Tot això no em provoca ànsia però sí el desig urgent de tornar.

divendres, 25 d’agost de 2006

Anton Rafael Mengs i els Grans Ducs de la Toscana

Per comencar a llegir la Suite Calbó cliqueu al titol
Gènova 1770

Aquella primavera de 1770 que Calbó arribava i feia estada a Gènova, es va donar la coincidència que Anton Rafael Mengs, el primer pintor de cambra del rei d’Espanya, també hi era de pas durant el seu viatge de tornada cap a Roma. Després de nou anys d’haver treballat com a pintor de la cort, Mengs havia hagut d’abandonar Madrid a conseqüència d’una greu malaltia. Un cop iniciat el viatge, una altra recaiguda l’havia obligat a passar l’hivern a Mònaco a fi de recuperar-se. A la primavera havia reprès el viatge fins a Gènova, on va visitar l’Acadèmia de Belles Arts de Ligúria. De l’escola de pintura d’aquesta acadèmia n’era director el pare de Carlo Giuseppe Ratti, el deixeble que l’acompanyava. Però abans de partir de la cort, Carles III d’Espanya havia aprofitat per fer un últim encàrrec al pintor.
Amb l’avinentesa que de camí cap a Roma havia de passar també per Florència, li havia encomanat que s’hi aturés i hi retratés la família dels Grans Ducs de la Toscana. Feia cinc anys que eren Grans Ducs de la Toscana Leopold d’Àustria i Maria Lluïsa de Borbó. Leopold era fill dels emperadors Maria Teresa i Francesc I. La seva esposa Maria Lluïsa era filla de Carles III i Maria Amàlia de Saxònia. Mengs, que havia entrat en contacte amb la família reial espanyola feia una vintena d’anys, al final del regnat dels monarques a Nàpols, ja havia retratat Maria Lluïsa a Madrid quan la infanta s’acabava de prometre amb l’arxiduc. L’emperador Francesc I, que havia hagut de cedir els seus dominis de la Lorena a canvi del Gran Ducat de la Toscana, va morir tot just quinze dies després de la boda i Leopold n’havia heretat el títol. Josep II, el primogènit dels emperadors, també havia esdevingut aleshores corregent de l’Imperi juntament amb la seva mare. El nou emperador, però, era vidu, no havia tingut descendència masculina i la seva filla de set anys, fruit del seu primer matrimoni amb Isabel de Parma, va morir aquell mateix 1770. Els fills de Leopold i Maria Lluïsa, Francesc i Ferran, de dos i un any d’edat, es perfilaven per tant com a prínceps hereus de l’Imperi i del Gran Ducat de la Toscana respectivament, raó de prou pes perquè l’avi, Carles III, hagués volgut aprofitar el pas del pintor per Florència perquè hi retratés els membres de la família ducal. Mengs va tenir molt poc temps per fer els esbossos dels retrats perquè els ducs tenien previst emprendre un llarg viatge amb destinació final a Viena deu dies després de la seva arribada. Abans de partir però, Leopold i Maria Lluïsa van prendre la decisió d’apadrinar, tot i que encara no era nat, el setzè fill del pintor. A pesar de la seva delicada salut i que molts dels seus fills no havien arribat a superar els primers mesos de vida, Mengs els engendrava gairebé anualment des de feia vint anys. L’anterior havia nascut a Madrid i havia tingut els prínceps d’Astúries, Carles i Maria Lluïsa de Parma, com a padrins de fonts. Els retrats de la família de Pietro Leopoldo, com l’anomenaven els toscans, entre ells Chiesa, van poder ser exposats a la planta baixa del palau Pitti a finals de setembre, el dia de Sant Miquel. Mengs, que aleshores ja era membre d’honor de les acadèmies de Belles Arts de San Luca de Roma i de San Fernando de Madrid, va ingressar a l’Accademia del Disegno de Florència durant aquella estada a la ciutat ducal. També va ser llavors que va rebre la notícia que l’havien fet membre de l’Accademia Ligustica.
El company de viatge de Mengs, el seu deixeble Carlo Giuseppe Ratti, s’havia establert a Gènova tot seguint el pare quan es va fundar l’Acadèmia i solament feia un parell d’anys que havia aparegut la segona edició de les biografies que havia escrit sobre multitud d’artistes genovesos i forasters que, com ell, havien desenvolupat la seva tasca artística a la ciutat. Tampoc no feia gaire que s’acabaven de publicar les seves Istruzione di quanto può vedersi di più bello in Genova in pittura scultura et architettura, una guia de consulta i estudi per a qualsevol viatger interessat en qüestions d’art o per a qualsevol aprenent d’artista que en aquells moments es trobés a la ciutat i volgués visitar-la.



La Suite Calbó continua a Venècia

dimecres, 23 d’agost de 2006

Retenció a la Duana

Instància dirigida al
Sr Director de l’Àrea de Sanitat del Govern de les Illes Balears,

Ha arribat a Palma el meu paquet procedent dels EEUU (Ref. EP908189783 / Avís 1998PE), la mercaderia del qual ha estat declarada com a “producte farmacèutic” i ha estat retinguda a la Duana. Entre d’altres objectes estríctament personals (roba, sabates, llibres,...), el paquet també conté un pot de líquid per a lents de contacte i qualque altre producte de perfumeria (colònia, loció corporal,...). L’únic producte que segons el meu entendre prodria considerar-se com a farmacèutic és mig tub de pomada per al tractament de fongs, i més concretament contra els peus d’atleta, els quals així com es coneix comunament, i entre d’altres malestars, provoquen una picor i una irritació molt intenses i desagradables. Aquest producte, que conté un 1% de clotrimasol, pot adquirir-se sense prescripció mèdica tant a les farmàcies dels EEUU com a les d’Espanya.
De tota manera, encara que aquesta pomada no constitueix un tractament personal greu, a l’interior del paquet i entre altres documents i factures, s’hi troba la recepta expedida pels serveis mèdics d’urgències de l’Hospital General de San Francisco (California, EEUU). Aquest paquet va ser remès per mi mateix ara fa uns deu dies durant la meva estada de vacances en aquesta ciutat, concretament des de l’hotel on m’allotjava, per la qual cosa la possibilitat que ara pugui ser refusat i remès novament al seu lloc d’origen em provocaria un gran inconvenient, un inconvenient del tot desmesurat en relació a la naturalesa el producte que ha causat la retenció.
Accepti les meves disculpes pel fet de no conèixer la normativa espanyola en aquest camp. És evident que si n’hagués estat assabentat hagués evitat el problema. Quan vaig enviar aquest paquet per correu des dels EEUU abans de tornar al meu domicili de Menorca, la meva intenció no va ser cap altra que la d’alleugerir el meu equipatge i sobretot fer-ho durant els dies amb més trànsit aeri del mes d’agost, uns dies en què a més la comunicació aèria era en alerta roja. En fi, tot desitjant rebre el paquet amb els meus objectes personals de viatge quan abans millor i tot esperant que això sigui possible durant el termini establert segons la quota que vaig pagar al servei postal dels EEUU, m’acomiad

Atentament,

Mercadal, 23 d’agost de 2006

dilluns, 21 d’agost de 2006

"More Tales of the City": la tornada II

Dos dies més tard -17 d'agost- i he canviat d'escenari, aquest també és espectacular: surt el sol de ponent per sota els ennigulats grisos de pluja. Fa una estona, mentre nedava, s'havia format un arc de Sant Martí. Som a Cavalleria, en aquesta caseta destruïda d'aquí dalt del penyal. La mar de plom als meus peus, la terra roja d'argila; la vegetació, de carritx i mata. Fa anys, molts anys, vaig pintar aquest paisatge amb colors de llenya en un full quadriculat d'un petit quadern d'escola, amb la voluntat ja de retenir la bellesa, encara que fos d'aquella manera tan simple. Avui és dijous, deuen ser les vuit i mitja del vespre. Al sol li manquen quatre dits per pondre's damunt l'Illa de Ses Bledes i diumenge passat era tancat a l'aeroport de Phoenix, a l'Estat d'Arizona, també a l'hora del solpost. A través de les grans vidrieres contemplava com l'astre rei s'amagava rere les muntanyes que clouen la Vall del Sol, the Valley of the Sun.

L'avió cap a Londres va sortir amb un poc de retard, preníem el vol cap a les nou de la nit, aquí era de matinada. Sense res més per poder llegir que no fos la revista de la companyia aèria, vaig intentar dormir, i com que els dos seients del costat eren buits vaig poder-ho fer prou còmodament i a intèrvals. Vam arribar a Londres a les dues del migdia, hora local. L'avió cap a Menorca sortia a un quart per les sis de la tarda, és a dir, devers quatre hores més tard. En principi tenia prou temps per prendre el bus que porta de Heathrow a Gatwick: divuit lliures i una hora de viatge. El control de passaports va ser lent i el bus va sortir amb retard. Era un quart per les quatre, faltaven dues hores perquè sortís l´avió, però tot i que era molt just encara tenia prou temps: una hora per al recorregut i l'altra per a embarcar.

Intentaré ser breu i concís: quan dúiem exactament una hora de viatge em vaig témer que havíem agafat una ruta alternativa a l'autopista, que era tancada perquè hi havia hagut un accident. Semblava com si traveséssim tota Anglaterra, circulàvem per una carretera estreta, a través de camps verds, de tant en tant apareixia un poble, i un altre, i entre els arbres un castell. La gent es va començar a impacientar: per aquesta ruta alternativa també es formaven retencions interminables, estàvem aturats de feia estona. Va passar una hora, en van passar dues, perdia l'avió a Menorca. Nerviós? Ja no, ho donava tot per perdut i recorria una altra vegada al pensament que mai se sap perquè s'esdevenen els esdeveniments que percebem com a negatius. I què hi havia de positiu en tot allò i a simple vista? Torn a repetir, el paisatge era bell i vaig decidir gaudir-ne. També era simpàtic el noi madrileny que seia darrera meu i que adés i ara anava emetent sospirs d'ansietat perquè s'acostava la seva hora de sortida i encara érem allà aturats. Venia des de Polònia, em va dir. En fi, en lloc d'una hora el trajecte d'un aeroport a l'altre finalment en va durar tres, eren passades les set del vespre. Quan vaig arribar i abans de prendre el metro cap a Londres, em vaig dirigir xino-xano al mostrador de British Airways perquè m'informessin quin era el següent vol que podia agafar cap a Menorca. Vaig intentar resumir a l'hostessa, de forma coherent i entenedora, el que m'acabava d'ocórrer, la qual em va dir que el vol a Maó duia dues hores de retard i que de fet encara no havia partit i que tot i que creia que ja era tancat miraria de cerciorar-se'n. Va fer una cridada, no responien. Ho va intentar novament, en va fer una altra i encara una altra. Finalment van agafar el telefon a l'altra banda de la línia. No hi havia problema: podia facturar i embarcar l'equipatge. No em podia avenir de la meva gran fortuna: quina sort! Lucky you! Havia donat per segur que faria nit a Londres. Vaig dirigir-me a la porta de sortida i no vaig entendre per què no hi havia ningú. Em vaig tornar a posar una mica nerviós. Ja havia partit, l'avió? No era possible! De cop i volta em vaig girar i vaig veure que arribava un grup de gent. Els vaig demanar si anaven a Menorca i si sabien per què no hi havia ningú a la sala d'espera. Em van dir que el vol sortia amb retard, cosa que jo ja sabia -és clar- i que per això encara no havia arribat ningú. En el fons havia estat, per tant i sorprenentment, el primer en arribar. Vam aterrar a l'aeroport de Menorca, a Maó, després d'un bon vol: control de passaport i maletes. Les vaig veure rodar totes sobre la cinta transportadora, totes i cadascuna menys la meva, que -vaig comprendre- havia quedat a Londres. Me la van portar a casa vint-i-quatre hores més tard.

Com he dit, ara som a Cavalleria, el sol s'ha amagat davall dels ennigulats, de color de plata il·luminada. Mentre escrivia s'han format uns altres dos arcs sencers de Sant Martí, l'un superposat a l'altre. M'he recordat de la immensa bandera del barri de Castro i he cregut poder llegir un senyal del destí. L'evocació m'ha permès tensar el tercer arc en la meva imaginació, entre Cavalleria i San Francisco, i ha provocat emocions de més de tres dimensions.

divendres, 18 d’agost de 2006

"More Tales of the City": la tornada I

15 d'agost. Com que les comparacions són odioses i perquè s'hi amaga una espècie de sentiment momentani de derrota, no m'agrada afirmar el següent, tot i que ho deixaré caure: el meu estat anímic em fa escriure que he vist més bellesa avui que en els darrers quaranta dies. M'adon que en aquesta afirmació sembla com si vagi a la recerca de la bellesa, la bellesa física, el paisatge "verge", el cos nu,... tot i estar convençut que allò bell és un reflex de la bellesa moralment i espiritualment sana. M'estic posant transcendent, filosòfic, m'estic passant un munter... i no vull aprofundir en qüestions massa complicades i que desconec. El fet que trobi Menorca tan bella, el fet que senti tranquil·litat d'esperit, es deu també -potser sobretot- al cansament de les darreres hores, a l'esgotament del viatge de tornada.

La questió horària és enrevessada. Vaig sortir de San Francisco el diumenge dia 13 d'agost a les set i vint del dematí, és a dir molt de bona hora, però no només això: després de mal dormir per por a no sentir el despertador i quedar-me clapat, m'havia aixecat a les quatre de la matinada. Tres quarts d'hora més tard em recollia el shuttle per dur-me a l'aeroport. El vol de US Airways va sortir a l'hora. Al mostrador de facturació m'havien dit que si volia podia embarcar la maleta fins a Londres, fins a Heathrow, i així ho vaig fer tot pensant que m'estalviava haver-hi de tornar a pensar. A la bossa de mà hi duia les coses necessàries per passar el dia a Phoenix, on havia de fer escala fins que no sortís l'avió cap a la Gran Bretanya a les set i vint del vespre.

Vaig arribar a Phoenix que eren les nou passades. El primer que vaig fer en ser a la terminal de l'aeroport va ser telefonar a ma mare per informar-li de l'hora que arribaria a Menorca, on aleshores eren les set del vespre, potser les set i vint. Tenia, doncs, tot el dia per endavant. La persona equivocada no m'havia enviat cap email i jo tampoc no li vaig telefonar aleshores que era allà. L'únic motiu d'una cridada hagués estat amb la finalitat de recuperar les coses que havia deixat a Phoenix abans de partir tots dos cap a San Francisco amb la intenció de fer-hi plegats -i en principi- solament un cap de setmana, però el fet d'anar a recollir les coses que havia deixat a casa seva (la maleta grossa, l'agenda, un quants CDs, llibres, roba, un parell de sabates,...) hagués suposat haver de fer aquesta altra maleta, de tal manera que l'una hagués arribat a Londres des de San Francisco i l'altra des de Phoenix. Complicava tot el procediment de facturació d'equipatge el fet que aquell dia l'aeroport de Heathrow era en màxim grau d'alerta, alerta roja, per amenaça terrorista. Vaig desistir, doncs, de fer la telefonada. A més, i d'altra banda, i això em va fer desistir-ne del tot, la persona equivocada m'havia informat feia dies i a través d'un breu email que no seria a casa aquell cap de setmana, la qual cosa jo havia interpretat com un acte de revenja.

Després d'haver anat d'un mostrador d'informació a l'altre a fi de mesurar les possibilitats de poder obtenir la meva targeta d'embarc en aquella hora del dematí i d'assabentar-me que malaurdament la companyia amb què viatjava a Europa, British Airways, no començava a facturar fins a les tres de la tarda, vaig decidir aprofitar el dia tot visitant el Phoenix Art Museum. A la capital d'Arizona hi continuava fent una calor espantosa: ningú pels carrers, tothom fent vida als interiors, com imagin que un dia ocorrerà quan es visqui a la lluna. Ara bé, degut a l'imprescindible aire condicionat, dedins del museu fins i tot feia rasca i vaig necessitar l'americana. El museu no és, ni molt manco, de primera categoria, ni de segona. Això sí, vaig tornar-me a trobar amb la pintora divuitesca Vigée-Lebrun per segona vegada durant aquell viatge americà. L'exposició del nou Berlín va resultar ser qualitativament del tot fraudulenta. Vaig dinar d'un sandvitx a la cafeteria. Vaig fer cridar un altre taxi per tornar a l'aeroport. A pesar del cost elevat que va suposar la visita al museu, vaig intentar convèncer-me a mi mateix que m'havia distret una mica. Vaig ser davant dels mostradors de British Airways una hora abans que els obrissin.

En obrir em van informar que degut a les mesures extremes de seguretat no m'era permès portar amb mi la bossa de mà. A fi de rescabalar una mica el problema em van oferir la possibilitat de recuperar la maleta que havia embarcat a San Francisco i que en principi havia d'anar directament a Londres a fi de encabir-la-hi. Vaig acollir-me a aquesta possibilitat. Només m'era permès de portar amb mi i dins d'una bossa de plàstic el passaport, la cartera i les claus. No m'era dat de traginar cap llibre ni cap revista, per la qual cosa vaig haver d'abandonar per unes quantes hores la lectura de "More Tales of the City", deixant -tot reseguint la trama- Michael al St. Sebastian's Hospital, per bé que recuperant-se a poc a poc de la parâlisi.

Ara som a Binigaus, s'han fet gairebé les nou de la nit, hi ha ennigulats densos i molt polits, la posta ha deixat pinzellades de groc i vermell, bufa un vent calentet, ja gairebé no resta ningú a la platja -solament una parella al meu costat que ha començat a sopar i que presumiblement hi passarà la nit-, me'n vull anar cap a Mercadal abans que es faci fosc del tot, en fi... he tornat d'Amèrica i encara no he pogut continuar la lectura del llibre que estava llegint per motius del tot aliens a la meva voluntat. N'explicaré el motiu quan em torni a posar a escriure.

dimecres, 16 d’agost de 2006

"Tales of the City: flashback"

12 d'agost. Ultim dia a San Francisco, flashback al primer dia en aquesta ciutat: vaig arribar-hi acompanyat, pero posem que ho vaig fer tot sol i que tal companyia s'hagi desintegrat en el temps. Des de l'aeroport vam anar amb taxi a l'Hotel Caremont de Berkeley, potser l'hotel mes luxos de tota la badia. Des de la finestra o des de la terrassa del cafe restaurant es pot contemplar l'sky line de la ciutat a contrallum del sol a ponent: una vista excessivament espectacular per compartir l'estada amb la persona equivocada. Vam agafar el BART, el metro de San Francisco que tapona les orelles en enfonsar-se sota el llit de la badia, i vam davallar a l'estacio de Civic Center, no gaire enfora del City Hall. Vam caminar fins a Market i vam enfilar el carrer, que travessa la ciutat des d'Embarcadero fins a Castro. A mig cami van comencar a apareixer les banderes amb l'arc de Sant Marti, simbol de la Gay Comunity -diguem-ho aixi ara, sense ensumar les flaires que es desprenen del terme. Els estandards son penjats verticalment a cadascuna de les faroles. Feia llum mediterrania de mig capvespre, llum groga que perfila els elements geografics i urbanistics directament o els retalla nitidament a contrallum: successio de valls i turons, Noe Valley, Twin Peaks,... A la cruilla entre de Market amb Castro, la immensa bandera que oneja horitzontal -erecta- per la forca del vent del Pacific.

divendres, 11 d’agost de 2006

"Tales of the City: Bay Times"

"Mary Ann's anxiety over Michael severly hampered her efficiency at Halcyon Communications". Aquestes son les primeres linies que he llegit avui. Michael es al St Sebastian's Hospital de resultes d'una paralisi sobtada. No es que vulgui comentar res en relacio a aquest episodi ara, el cas es que jo mateix m'he sentit paralitzat quan he llegit la paraula "ansietat". Intent evitar el sindrome de Florencia convencent-me a mi mateix del fet d'haver aprofitat el temps a bastament durant aquestes tres setmanes que he passat a San Francisco. Me'n vaig dema passat molt de bona hora. Ben segur que una de les finalitats d'aquests escrits es ajudar-me a esdevenir-ne conscient i, consequentment, a disminuir el neguit. Tampoc vull ara comencar a correr amunt i avall espasmodicament a la recerca compulsiva d'alguna activitat turistica. De totes maneres, la sensacio deu ser inevitable quan s'intueix el final segur d'una estada en una ciutat diferent del lloc on habitualment s'escorre la vida. Sent ansietat per llegir fins a l'ultima pagina d'aquesta ciutat i per recorrer cadascun dels carrers d'aquest llibre. Potser no es ansietat sino simplement "excitement", deler sembla mes afortunat que exitacio per traduir la paraula. Em pos a llegir i not que no estic del tot tranquil i les linies no transcorren espontaniament. Pens en aquells llibres que vull llegir. Entr al Cody's Bookstore de Downtown, al Different Light Bookstore de Castro o al City Lights Bookstore de Columbus i compr un llibre i amb el segon a les mans pens que en realitat no tenc prou temps per llegir tant i que en el fons ara mateix tampoc pas tanta estona fent-ho. Repas mentalment les pel.licules que he anat a veure aquests dies i m'emprenya que The Night Listener, ahir, no hagi estat a l'alcada de les expectatives, tot i que John ja me n'havia advertit durant un dels berenars al B&B -n'havia llegit la critica al San Francisco Chronicle. Tampoc no crec que la desil.lusio sigui solament consequencia del nivell linguistic, tot i que aixo tambe pot suposar una barrera emocional. Pero despres pens en Beach Blanket Babylon, un espectacle de -com ho diriem- cabaret, show, musical... hilarantment critic amb la societat americana. Es veritat que em van fugir moltes de les referencies politiques i socials, com m'havia advertit Michael Di Pietro despres de l'unica nit sexualment memorable de San Francisco, pero un arriba a convencer-se d'una vegada per totes de la gran capacitat analitica i ironica de la societat nordamericana, a pesar que la majoria de les vegades Europa no ho percebi aixi. Les veus, a mes, no son solament critiques, sino tambe precioses i ben modulades, la qualitat de l'espectacle rau en la professionalitat de les cantants i els cantants. La parodia i l'esperpent son servit sobretot a traves de pentinats exageradament exhuberants, amb perruques amb qualitats de gratacel i amb capells descomunals, enlairats sobre mecanismes que conflueixen damunt del cap, fins al grau d'ocupar l'espai sostingut de mig escenari. Em fa disminuir la sensacio d'anxietat el fet de descobrir que som capac d'identificar tots i cadascun dels edificis de l'Skyline de San Francisco que coronen el pastitx barretaire: el Golden Gate Bridge, la Transamerica Tower, la Coit Tower de Telegraph Hill, la de Young's Tower, la Chinatown Gate, Embarcadero,...
I ara una altra cosa: el que en realitat m'estira d'aquest cafe, el Cafe H on som ara, es la sensualitat de contemplar tant de "guy" entotsolat davant el llibre obert, la pagina en blanc o l'ordinador ences. Aquesta atraccio l'he sentida sempre, pero s'accentua en llocs com Nova York o San Francisco. Es solament comparable a un dels moments mes eroticament intims i solitaris de l'home, per a mi. I encara un altra: tenc la intencio d'escriure sobre relacions humanes -socials- a San Francisco i el fet de posposar-ho deu ser directament o indirectament proporcional -tan se val- a la por o al respecte davant del repte. De rerafons se sent al musica de Bjork.

dijous, 10 d’agost de 2006

"Jordi in the City"

Dimarts 8 d'agost: hi ha dies que sembla que es resisteixin a reeixir, pero tampoc no seria el primer que comencant essent pessim s'acaba tornant magnific, i aixo m'ha ocorregut unes quantes vegades ja, a San Francisco. M'he enredat davant l'ordinador i faig tard per tot, vull dir que d'aqui a un parell d'hores tanquen museus i altres institucions culturals. "Anyway", som a Columbus Street i m'he resistit a tornar a entrar a The Stinking Rose, un restaurant de preu un pel elevat pero bonissim, especialitzat en all, "a garlic restaurant" s'especifica a la facana sota el nom: el gelat d'all es extasiant. Som al cafe del davant, mes modest. Columbus Str es ple de restaurants amb regust d'all, es a dir amb baf mediterrani, italia. D'ascendencia italiana son molts dels americans que viuen des de fa una centuria en aquesta barriada, North Beach coneguda com a Little Italy. Un sent parlar italia, i tambe espanyol d'America. Ahir vaig estar xerrant amb un sant-francisca, "sanfranciscan" -especimen mal de trobar- mentre esperava l'Street Car. La majoria de cuiners son hispans, llatins, "chicanos" o aixi com se'ls vulgui o es vulguin anomenar ells mateixos; el venedor de carrer a qui he comprat el bracalet de pell per regalar m'ha dit que era de Palestina i esta molt content de ZP; qui regenta el cibercafe del carrer Taylor es jorda i m'ha dit que era cosi meu, aixi com el taxista argelia de l'altre dia. La veritat es que jo accept complagut el parentiu. Qui em va entrar l'altre dia al Moby Dick era turc, Oren era israelia; Henry, asiatic; un parell d'assidus com jo al Cafe H, brasilers. Amb aquests dos darrers vam estar parlant una bona estona de questions socials i civiques a California i als EEUU. La primera gran impressio d'aquesta societat bigarrada es que sembla irreconciliablement bipolar: rics i pobres, limosines i captaires.
Sis hores mes tard: sabeu... saps com pot acabar un dia que pressumiblement ha comencat malament? Trobant-te per causalitat el teu ex de mes d'una decada pels carrers de San Francisco, anant a menjar ostres i a beure vi blanc de Nova Zelanda per celebrar el sorprenent i inesperat encontre -al solpot i a la vora de la mar amb vistes a l'altra banda de la badia en una terrassa d'un restaurant d'Embarcadero-, acomiadant-lo despres tot desitjant-li el millor del mon perque d'aqui a poques hores agafara l'avio cap a Nova York. A San Francisco la realitat supera la ficcio de les gairebe impossibles coincidencies de "Tales of the City". Aquella nit era lluna plena d'agost: "Cheers"! Salut!

dimarts, 8 d’agost de 2006

"Tales of the City: Victorian Walks"

Avui mateix: m'he aixecat amb la ferma decisio de participar en una de les visites guiades de la ciutat, Victorian Walks. Feia dies que en tenia la intencio, pero no aconseguia llevar-me prou prest. I no perque la ruta comenci tard, sino perque m'era dificil rompre l'habit dels darrers dies: berenar tranquil.lament al B&B o al Cafe H, llegir una estona, connectar-me a internet per cercar informacions sobre la ciutat, escriure,... Pero avui ho he aconseguit, tot i que he hagut de correr. No dire l'hora de trobada perque em fa un pel de vergonya confessar-la. El lloc: The Westin Saint Francis Hotel, a la Union Square. La primera vegada que vaig consultar l'adreca d'aquest hotel per anar-hi, no en tenia ni idea, d'on era. Despres el vaig identificar mirant fotografies, tambe sobre el terratremol de la ciutat de 1906, d'una exposicio diferent a la de l'altre dia, la del Wells Fargo Museum del carrer Mongomery, un carrer impressionant per l'altitud dels gratacels al bell mig del Financial District, alla on es troba la seu dels bancs i les empreses mes importants dels EEUU. En fi, el Westin Saint Francis Hotel va restar d'empeus malgrat la forta sacsejada, pero el foc que va succeir el trerratremol se'l va menjar per dedins. La trobada era al lobby, perdoneu l'us de l'anglicisme degut a l'habitud del les darreres setmanes, vull dir al vestibul, sota el gran rellotge. Alla ha estat on ha comencat el recorregut. El primer que hem fet ha estat agafar l'autobus. L'hotel es situat a la part que va restar devastada pel terratremol, aixi com tambe ho van ser les barriades de North Beach i South of Market. Per trobar cases victorianes, construides totes amb fusta, haviem d'anar mes ella del carrer de Van Ness. Hem davallat de l'autobus 45 just a la cantonada de la primera casa victoriana que haviem de visitar, actualment el Queen Anne Hotel, aleshores escola de senyoretes. L'estil victoria es realment kitsch, cursi, i el rerafons burges i conservador un pel desagradable, sobretot en relacio a la liberalitat que despres ha sobrevingut a San Francisco. Per aixo el contrast es potser el que fa interessant la visita. Les barriades son naturalment opulentes: Lauren Pacific Heights i Pacific Heights. No m'abelleix fer un respas ara de les caracteristiques dels tres tipus de cases victorianes, construides entre mitjans i finals del segle XIX. Potser un altre dia intentare trobar fotografies per il.lustrar-les. Un d'ells pren el nom de l'hotel: Queen Anne. No hi ha fotos en els meus ultims textos perque aixo em reportaria molt de temps i doblers i tant l'un com els altres preferesc aprofitar-los per coneixer mes a fons la ciutat ara que som aqui. Es a dir que si algun dia n'hi ha sera perque m'hi he entretingut a posteriori. Hem gaudit d'una vista meravellosa des de la confluencia dels carrers de Union i Filmore. El dia s'havia aixecat amb boira, the fog, pero havia aclarit cap a migdia. Copsava per primer cop el barri de Marina, citat reiteradament a Tales of the City degut a la proximitat amb Barbary Lane, el carrer on se situa la novel.la. Segons he cregut entendre, el barri va ser guanyat a la mar amb les runes del terratremol i, curiosament, es un dels simbols de la ciutat fenix, de la ciutat que reneix de les cendres, alla on es va celebrar The Panama Pacific International Exposition el 1915, creada tambe per commemorar el final de la construccio del Canal de Panama. Encara es alla el Palast of Fines Arts. L'ultima casa victoriana que hem vist havia estat la residencia del director de cinema Francis Ford Coppola. Es veu que ara viu al camp, a Sonoma County. Indecis de si arribar-me al Palast of Fines Arts o no , quan s'ha acabat el tour finalment he decidit fer un cafe i agafar l'autobus de tornada a Union Square. Volia anar al cinema a veure Devils wears Prada, cosa que despres he fet. He passat una molt bona estona, veient la pel.licula.

dilluns, 7 d’agost de 2006

"Tales of the City": Terratremols

4 d'agost: som al parc de Buena Vista, contemplant San Francisco a posta de sol. Qui ho diria, que la ciutat que s'esten davant meu, amb els carrers que pugen paral.lels fins a Pacific Heights, un dia de fa mes de tres centuries havia estat un extens sistema dunar? Mes enlla: el corn d'or bizanti de l'entrada del port, des de la bocana, la Golden Gate, fins on s'obre la immensa badia. I encara, mirant cap al nordest, un situa la desembocadura del l'American River. La vista s'arriba a perdre entre la successio de turons de Sonoma. No importa si la descripcio geografica no es del tot exacta ni molt manco. Aqui la geologia tambe s'equivoca, o tal vegada no i senzilament ens enganya amb la capacitat de poder mudar en qualsevol moment al ritme de la dansa mortal de les plaques tel.luriques. Fa uns quants dies, era dia 2 d'agost, vaig visitar l'exposicio, majoritariament fotografica -Jack London- sobre el terratremol de San Francisco de 1906, a la California Historical Society, emplacada al Mission Street. Acabava de trobar-me amb Henry en el Cable Car F que davalla Market. Les fotografies mostren l'impressionant holocaust. En una d'elles es pot contemplar la Mission Dolores del pare Juniper Serra, que sorprenentment va restar intacta, tot i ser l'edifici mes antic de la ciutat, del 1791. Despres de visitar el museu, que m'havia donat la primera idea clara de la historia de la ciutat, vaig agafar un taxi fins al General Hospital de Potrero Aveneu. Sense que ell ho sapigues, l'encontra amb Henry m'hi havia esperonat. Va ser on finalment he sabut a que es devia la meva irritacio epidermica. Com ja he dit en un altre moment, finalment no ha estat res greu. Tampoc tenc temps ara d'il.lustrar la meva experiencia sobre el sistema sanitari de San Francisco. El sol es a punt de pondre's i vull pujar fins al cim de Buena Vista. Nomes dire que no en tenc cap queixa ni una, mes tost el contrari. Pero si que dire que mentre esperava que em conultessin a la sala de l'hospital, el terra es va sacsejar durant uns segons i amb molta forca. La primera reaccio que vaig tenir va ser expressar el seguent, en veu alta i en espanyol perque m'entenguessin els pacients mes propers que esperaven amb jo: Que bo, quina sort i quina casualitat que el terratremol hagi ocorregut quan som a l'hospital, sens dubte estem salvats! En realitat no va passar res, es clar. Cinc minuts mes tard a la televisio de la sala d'espera informaven que la sacsejada havia estat de 4,4 graus a l'escala de Richter.

divendres, 4 d’agost de 2006

"Tales of the City": Mission Dolores i Ocean Beach

Ahir: son les nou i mitja del vespre i som a Osaka, un restaurant japones de Castro Street, el carrer mes gay de San Francisco, el carrer mes gay del mon? Pero quan he sortit del 24 Henry Street, es a dir del B&B, no he vingut directament cap aqui. He volgut acostar-me a la Mission Dolores, no t'ho perdis: la missio fundada a San Francisco pel pare, francisca naturalment, Juniper Serra, situada nomes a un parell de carrers mallorquins -petrers, petrencs?- d'aqui.
Avui: tot va comencar dilluns passat. Era a l'habitacio preparant-me per sortir i tenia la televisio encesa, sense posar-hi gaire atencio, de fet nomes la necessaria per assabentar-me de les temperatures del dia, per tenir-ne una lleugera idea, no del tot exacta, perque aqui els graus es compten amb faranheit, no amb celcius. Diguem que la mitjana d'aquests dies es de 70F, devers 20C. Es a dir que fa un temps bonissim, sobretot a jutjar per les noticies metereologiques que arriben des de les Illes. Dilluns passat feia un dia de vent, l'aire feia moure les branques dels arbres de l'hort del darrere i feia vibrar els vidres de la finestra, encarada cap a l'oest. Entre bufada i bufada em va semblar sentir un nom en boca del periodista televisiu: Juniper Serra. Em vaig quedar palplantat intentant seguir la noticia, pero el locutor havia passat a tractar un altre tema. Un cop espassada la primera sorpresa, quan les neurones es van tornar a interconnectar, vaig comencar a lligar caps. Es clar: California, San Francisco, Mission District, Mission Dolores,... Tot d'una que vaig poder asseure'm online, vaig comencar a cercar-ne informacio, concretament a Viquipedia, primer en angles i despres en catala. Efectivament, Juniper Serra va ser el fundador de la primera missio de San Francisco, el 1776.
Pero aquell dia no vaig -diguem-ne- continuar la investigacio. Tenia ganes de caminar i vaig enfilar el carrer de Castro en sentit sud, amb la intencio d'arribar fins a Sunset District tot seguint la caiguda del sol. Quan vaig ser a Diamond Heights vaig virar cap a ponent, era primera hora de la tarda. Quan vaig ser al mont Parnas -Parnassus-, vaig veure un hospital. Vaig decidir entrar-hi: un petit problema d'irritacio de la pell, pero com que aleshores no sabia a que es devia volia consultar un metge. En realitat havia anat a parar a l'ambulatori d'una clinica privada: la broma em podia costar entre 200 i 600$. Sort que la recepcionista em va donar les senyes d'un servei d'emergencia on m'atendrien de franc. Hi havia un servei d'autobus que hi duia, pero al final vaig desistir, vaig decidir continuar el passeig i anar-hi un altre dia pel meu compte si la cosa persistia. Des del Parnassus, amb vistes sobre el Golden Gate Park, vaig enfilar el carrer de Judah, tot resseguint la linia del tren. Una alternativa era pujar-hi, pero vaig pensar que l'agafaria de tornada. El carrer era llarguissim, el vent de ponent em venia de cara, pero no m'importava, tenia ganes de caminar i caminar fins a esgotar-me. Vaig creuar Sunset Bulevard, encara em faltaven unes quantes illes de cases -planta baixa i primer pis, disposades geometricament- per arribar al final: alla on s'acabava o comencava la linia de tren. Vaig creuar l'ultim carrer, en realitat una autovia ampla. De cop i volta, dunes d'arena i vegetacio. El vent continuava bufant amb forca i aixecava una capa fina de sorra a l'alcada dels peus. Inesperadament -sabia positivament que alla hi havia la mar, ja feia una estona que la veia a l'horitzo, pero...- inesperadament: se'm va obrir el Pacific, salvatge, fred, agitat i ensordidor per la forca del vent i de les ones. Acabava d'arribar a l'Ocean Beach, immensa.

dimecres, 2 d’agost de 2006

"More Tales of the City": Barbary Lane

"Brian spent the morning in Washington Square, sunning his body for a person who would probably never know the difference. As he trudged back up Union Street to Barbary Lane, he suddently decided that it was time to confront his fantasy face to face. He turned off Union at Leavenworth and walked a block up the hill to Green Street, where the Superman Building shimmered magically in the sunshine". Es certament magnific poder visualitzar mentalment les localitzacions de Tales of The City, ara mateix More Tales of the City. Dissabte dia 24 vaig comencar a patejar la ciutat una altra vegada. Vaig tornar a partir de Castro, sentit nord. Alamo Square va ser el primer mirador del dia. Vaig continuar per Pierce Street: cases victorianes rere cases victorianes. Vaig trobar els dos parcs que cercava: Alta Plaza Park -de nom tan evocador com Alamo, Buena Vista o Divisadero per designar l'altitud- i Lafayette Park. Les vistes des de la bocana de la badia fins a l'illa d'Alcatraz son millors des del primer d'aquests dos parcs de Pacific Heights. Vaig anar a parar al Hyde Street, just al restaurant -Hyde Street Seafood Restaurant- on vaig veure Shawn per penultima vegada. Vaig entrar-hi, tornava a ser Happy Hour d'ostres. Me'n vaig crospir una dotzena per 12$. Les vaig acompanyar amb una copa de vi: "cheers!". Jackson Street, Washington Street, Jones Street,... Que ningu es perdi la vista de Downtown des del punt mes elevat de Brodway Street si algun dia visita SFO! Vaig asseure'm damunt de la paret amb la voluntat d'acabar d'extasiar-me per la contemplacio, fumant una cigarreta. Em sentia un dels personatges de la novel.la, Michael Tollivier naturalment. Maupin va dir l'altre dia que la seva darrera obra se centrava en aquest personatge. Vaig demanar per la Green Street, era a devers vuit illes de cases. Vaig capir l'encert de localitzar la novel.la en un carrer d'aquella part elevada de la ciutat: Russian Hill. Vaig descobrir el carrer de Barbary Lane, en realitat Macondray Lane, tot davallant per Laevenworth Street. Es un carrer petit i del tot diferent: ple de vegetacio exhuberant i frondosa. En qualsevol moment podia apareixer Anna Madrigal entre la verdor prenent cura de les seves plantes de maria colombiana.

dimarts, 1 d’agost de 2006

"Tales of the City": The Greek Theater

El divendres dia 28 vaig agafar el metro -a poc a poc anire aprenent a desfer-me be dels transports publics de San Francisco, el MUNI i el BART: el "cable car" F des de Castro per anar al centre, Downtown, o per arribar fins al Fisherman's Warf; el tren N per anar al de Young, el metro per anar a Berkeley, fins al campus de la University of California. Exactament alla era el concert al qual volia assistir, concretament al Greek Theater del campus. No havia aconseguit entrades online, pero havia decidit arriscar-me. Quan vaig arribar, vaig assabentar-me del que em temia, les entrades eren esgotades. Vaig aventurar-me a la revenda: les entrades, que costaven devers 30$ per internet, es venien a 150$. Finalment vaig aconseguir-la mes barata, pero tot i aixi la vaig pagar cara. El teatre grec de Berkeley es immens, aixi i tot a les nou del vespre era reple de gent, una bona majoria hispano-parlant, capac de cantar a cor les cancons de Manu Chao, algunes de protesta a ritme de reague i dedicades a l'EZLN. Em vaig emocionar amb la rumba catalana Barcelona. Manu escalfava el sentit ciutada dels "franciscans" amb reiterats "sube San Francisco!", intercalats amb altres "sube San Pancho, sube San Panchito", incoprensibles per a alguns. Al final, molta ballaruca. L'auditori era gairebe insaciable i va arribar a esgotar l'energia de Manolito.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...