dimecres, 19 de juliol de 2006

Richmond, Virgínia

 

El dijous dia 13 de juliol vam volar des de Cleveland (Ohio) a Washington DC, aproximadament una hora de viatge, i des de l’aeroport vam fer devers tres hores de carretera fins a Richmond. Vam aturar només un moment a Springfield per comprar dinar. Vam arribar a l’hotel Jefferson de Richmond, The Jefferson, un hotel amb història, ja que va ser construït el 1895, i d’estil historicista. Entrevist des de lluny les dues torres paral.leles a banda i banda de l’edifici el feien confondre amb una esglesia. 

El Jefferson és un hotel de luxe, fet construir per un magnat del negoci del tabac, amb un hall de columnes impressionants. Amb Richmond, el Jefferson i les plantacions de tabac es comença a intuir la Història dels EEUU. Virgínia va ser un dels Estats secessionistes del sud que es va voler separar dels Estats Units d’Amèrica en declarar-se l’abolició de l’esclavitud i va formar part dels Estats Confederats, en guerra civil contra els Estats de la Unió. Els americans coneixen la contesa com la Civil War, nosaltres parlam de la Guerra de Secessio dels Estats Units. Jefferson Davis va ser el president dels Confederate States of America. Abraham Lincoln, el president de la Union i del partit republica. A l’hotel Jefferson de Richmond s’hi va allotjar Elvis Presley, pero aquesta es una altra història.

L’endemà divendres em vaig aixecar i, després de nedar una hora a la piscina interior de l’hotel, vaig davallar a la recepció per demanar un mapa de la ciutat i informar-me si el centre era molt enfora. Em van dir que sí, que era millor que per arribar-hi m’acollís al servei complemetari de l’hotel: vaig esperar devers deu minuts fins que no va aparèixer el magnific xofer i m’obrís la porta de l’immens vehicle negre. Només hi havia un altre acompanyant, un altre client de l’hotel, un senyor gran que després em vaig trobar al Museum of Fine Arts, on en realitat em dirigia. Vaig dir al xofer que volia anar a la Carry Street. Em va demanar a quina alcada: Boulevard Avenue, vaig dir jo. Em va dir que això era al final del carrer i que si volia em deixava a l’inici. “All right”, li vaig respondre, sense saber ni poc ni gens com ho faria per arribar al museu. 

Vaig comencar a caminar. Res encara del que esperava veure quant a arquitectura colonial: Carry Street és un carrer comercial, d’edificis d’una sola planta. Vaig aturar-me a un cafè. Despres vaig enfiliar-lo una altra vegada fins arribar a Boulevard Avenue. Vaig tornar enrere per endinsar-me en la Colonial Street: aquestes si que ja eren les cases colonials que m’esperava trobar, cases amb porxada i algunes amb finestres ben bé menorquines: finestres de guillotina amb llistons blancs de fusta per separar els vidres i contrafinestres verdes, finestres de la Menorca colonial també.




Després d’equivocar-me de sentit, finalment vaig topar amb el Museum of Fine Arts. L’entrada és de franc. Vaig trobar-hi obres ben interessants, des de peces d’art bizantines –tornava a trobar Menorca sota aquest Imperi- fins a olis d’època calboniana: un quadre d’Angelika Kauffmann per exemple. Un guia, potser un professor, explicava un quadre de Ribera, crec recordar, a un grup d’estudiants. En qualsevol cas era un oli d’un pintor espanyol. L’explicació era en espanyol. Els alumnes portaven una samarreta que deia: Amantes de la Hispanidad, amb un toro ibèric a l’esquena. Van resultar ser estudiants de Virgínia que feien un grup de llengua i cultura espanyola. El curs era financat per l’Estat de Virgínia.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...