diumenge, 30 de juliol de 2006

"Tales of the City": Baker Beach

Quin greu! He berenat placidament en aquest cafe, Sanchez amb 17th Street, com ja comenca a ser habitual als matins de San Francisco. Seia defora. M'he canviat de taula perque el sol em pegava massa de ple. Em disposava a continuar llegint tranquil.lament a l'ombra, quan de cop s'han assegut tres tios a la taula del costat. Els sentia parlar: un d'ells, tot i que ho feia en angles, era inquestionablement espanyol, de Madrid. No m'he girat, pero aixo m'ha descentrat un munter. Cadascu te el seu accent, es clar!

Vull repassar ara el diumenge d'avui fa una setmana. Em vaig allotjar per primer cop al B&B del 24 Henry Street. Despres d'instal.lar-me, esportives i calcons curts, vaig comencar a caminar amb destinacio fixa. Vaig enfilar Divisadero i vaig pujar al turo de Buena Vista, un mirador increible sobre la ciutat, amb una vista bonissima, s'enten. Vaig continuar pel Haight Street, un carrer forca popular: cafes, botigues de tot tipus, alternatives i de tot color,... Em vaig endinsar en el Golden Gate Park: un fumadero de maria, gent jaient a la gespa, tocant tambors, social i cumba. Mes enlla, un grup de "guys" gays fent voleiar teles de colors al so de la musica tecno. Em vaig arribar a perdre. Em van reorientar a fi d'anar a sortir al barri de Richmond. El vaig travessar a ple sol fins arribar finalment al meu objectiu: la Baker Beach. Era mitja tarda, la gent comencava a arreplegar per partir, vaig recorrer la platja sencera fins al Golden Gate Bridge. Aixo es a la banda freda de la badia, com se l'anomena. L'aigua freda del Pacific em mig congelava els peus. Un cop vaig arribar sota el pont, despres de peripecies per les roques, em vaig despullar i em vaig remular tot a la vorera, alerta amb la forca de les ones d'aquest ocea. Vaig eixugar-me al sol, no duia tovallola, no en tenc. Per tornar vaig demanar ajut a un noi negret d'ulls immensos, vivits i mig espantadissos. Finalment vam fer el cami de tornada junts i amb bus. Va ser un dels dies de San Francisco per recordar: el paisatge maritim -la sorra negra, l'aigua i el cel de diferents tons de plom, el vermell del pont imponent,...- impressionava la retina. Jo pensava en tu...

"Tales of the City: The de Young"

El de Young es el museu mes interessant que he vist fins ara. El dilluns 24 vaig visitar el Museum of Modern Art (SFMOMA): em vaig arribar a posar nervios de tanta "modernor" incomprensible. El dimarts 25 vaig anar al Legion of Honor: l'emplacament al Lincoln Park amb vistes al Golden Gate Bridge i a la ciutat es bellissim. Es un museu classic, amb algunes obres importants, poques. Vaig poder contemplar dues pintures de Pietro Longhi. La col.leccio d'escultures de Rodin es molt amplia. El mes interessant, l'exposicio temporal de "Monet in Normandy". L'edifici del de Young, de color de ferro oxidat i amb la torre, es impressionant, modern i funcional. Es situat al Golden Gate Park. Hi ha representades obres de totes les cultures: Egipte, Oceania, Africa, America precolombina,... El que mes em va agradar: la col.leccio de pintura moderna i contemporania, del XVIII al XX, i la col.leccio de fotografies des dels inicis. Hi ha retrats de Victor Hugo, Baudelaire, Toulouse Lautrec,... Em va colpir la foto de dos parisencs disparant des de l'habitacio contra els soldats alemanys ocupant la ciutat, del 1944. L'exposicio temporal es sobre la cultura llatina als EEUU: "Chicano". Entre d'altres, en un espai tancat i amb projeccions a les parets, es questiona sobre la identitat. Sorprenent el comentari d'una jove a la pantalla, dient que ella no es considera chicana, sino hispana, perque la seva familia prove de Barcelona, "my goodnees!".

divendres, 28 de juliol de 2006

Oren

Me n'havia oblidat, de les resurreccions: som al Cafè Flore (since 1973), confluència Market amb Noe. Afamat, m'he pres una sopa calenta de pollastre -sec a la terrassa i aquí fa fresqueta- i una ensalada d'avocat. Al meu costat s'havia assegut un tio amb el seu ordinador portàtil. Les mirades eren furtives per part meva, fins que després de menjar ens hem somrigut. Ha reconegut tot d'una que som a San Francisco de visita i el primer que m'ha aconsellat ha estat la Leather Parade d'aquest cap de setmana. Es israelià i viu a Sonoma, al camp, a la Toscana californiana. Es dedica a l'art, a programes d'educació artística en els museus. Treballa amb museus espanyols i catalans. M'ha recomanat el "de Young". Demà l’aniré a visitar. El seu nom es Oren, com el nom del restaurant jueu que hi ha a l'Oranienburger Straße de Berlín -li he dit. Era la meva única referència. Coneix el restaurant. M'ha deixat la seva adreça electrònica: demà li escriure. Viu amb la seva parella i té dues criatures, fills biològics de l'altre. En resum, i així com s'ha resumit ell mateix: leather and art.


"Tales of the City" continua al de Young

dimecres, 26 de juliol de 2006

San Francisco

Des de dijous passat som a San Francisco i només tornaré a Fènix per agafar l'avió de tornada a Menorca. Som al barri de Castro, en un Bed & Breakfast del número 24 de Henry Street, tot i que el cap de setmana l'hauré de passar en un altre B&B perquè aquest està ple. Ara mateix estic a punt de sortir per anar a sentir Armistead Maupin, que llegeix el seu darrer llibre a la llibreria Cody's.

Som de tornada al B&B i fa una estona m'he atrevit a demanar-li un autògraf a Armistead Maupin. En realitat no n’ha llegit gaire, del seu llibre. Ha començat parlant de la trama de la seva darrera novel.la, The Night Listener, la versió cinematogràfica de la qual és a punt de sortir, el protagonista n'és Robbin Williams -l'actor també és de SFO. Maupin ha respost a les preguntes de l'audiència, menys nombrosa del que m'esperava. Malauradament el meu anglès no és prou bo per entendre tot el que deia, però em sentia pròxim a les històries que explicava, sobretot m'ha impressionat la capacitat d'anàlisi psicològica dels seus personatges en aquesta ciutat bigarrada. Ara me'n vaig a fer un mos, tenc gana.



"Tales of the City" continua amb Oren

dimecres, 19 de juliol de 2006

Richmond, Virginia (14 July)

Aquest es el segon escrit relatiu a la meva estada a Richmond. Si vols llegir la cronica sencera, clica al titol.


En sortir del Museum of Fine Arts vaig enfilar la Grove Avenue amb la intencio de tornar a l’hotel. No em vaig tornar a acollir al servei complementari del Jefferson, tot desoint el consell de la recepcionista que el trajecte a peu era massa llarg. El llarg passeig per l’avinguda va ser una immersio en l’arquitectura colonial de la ciutat, no m’abastava la mirada per contemplar tanta facana magnifica, mansions i cases unifamiliars de dues plantes amb porxo i porxada sostinguda per columnes, amb escales breus per accedir-hi. Sota el porxo, groxadores per sostenir la gravetat feixuga de la calor i la vagueria.
L’avinguda desemboca al campus de la Virginia Commonwelth University (CUV). Des d’alla vaig enfilar el West Franklin Street, el carrer de l’hotel, vaig sobrepassar-lo fins a arribar a la Capitol Square. Edgar Allan Poe va viure a Richmond, a la placa em vaig trobar amb la seva escultura.
Aquest divendres passat el sopar va ser d’una hamburguesa al Barcode: Barcode Burger. L’endema de mati dissabte partiem cap a Washington per passar-hi el cap de setmana.

Richmond, Virgínia

 

El dijous dia 13 de juliol vam volar des de Cleveland (Ohio) a Washington DC, aproximadament una hora de viatge, i des de l’aeroport vam fer devers tres hores de carretera fins a Richmond. Vam aturar només un moment a Springfield per comprar dinar. Vam arribar a l’hotel Jefferson de Richmond, The Jefferson, un hotel amb història, ja que va ser construït el 1895, i d’estil historicista. Entrevist des de lluny les dues torres paral.leles a banda i banda de l’edifici el feien confondre amb una esglesia. 

El Jefferson és un hotel de luxe, fet construir per un magnat del negoci del tabac, amb un hall de columnes impressionants. Amb Richmond, el Jefferson i les plantacions de tabac es comença a intuir la Història dels EEUU. Virgínia va ser un dels Estats secessionistes del sud que es va voler separar dels Estats Units d’Amèrica en declarar-se l’abolició de l’esclavitud i va formar part dels Estats Confederats, en guerra civil contra els Estats de la Unió. Els americans coneixen la contesa com la Civil War, nosaltres parlam de la Guerra de Secessio dels Estats Units. Jefferson Davis va ser el president dels Confederate States of America. Abraham Lincoln, el president de la Union i del partit republica. A l’hotel Jefferson de Richmond s’hi va allotjar Elvis Presley, pero aquesta es una altra història.

L’endemà divendres em vaig aixecar i, després de nedar una hora a la piscina interior de l’hotel, vaig davallar a la recepció per demanar un mapa de la ciutat i informar-me si el centre era molt enfora. Em van dir que sí, que era millor que per arribar-hi m’acollís al servei complemetari de l’hotel: vaig esperar devers deu minuts fins que no va aparèixer el magnific xofer i m’obrís la porta de l’immens vehicle negre. Només hi havia un altre acompanyant, un altre client de l’hotel, un senyor gran que després em vaig trobar al Museum of Fine Arts, on en realitat em dirigia. Vaig dir al xofer que volia anar a la Carry Street. Em va demanar a quina alcada: Boulevard Avenue, vaig dir jo. Em va dir que això era al final del carrer i que si volia em deixava a l’inici. “All right”, li vaig respondre, sense saber ni poc ni gens com ho faria per arribar al museu. 

Vaig comencar a caminar. Res encara del que esperava veure quant a arquitectura colonial: Carry Street és un carrer comercial, d’edificis d’una sola planta. Vaig aturar-me a un cafè. Despres vaig enfiliar-lo una altra vegada fins arribar a Boulevard Avenue. Vaig tornar enrere per endinsar-me en la Colonial Street: aquestes si que ja eren les cases colonials que m’esperava trobar, cases amb porxada i algunes amb finestres ben bé menorquines: finestres de guillotina amb llistons blancs de fusta per separar els vidres i contrafinestres verdes, finestres de la Menorca colonial també.




Després d’equivocar-me de sentit, finalment vaig topar amb el Museum of Fine Arts. L’entrada és de franc. Vaig trobar-hi obres ben interessants, des de peces d’art bizantines –tornava a trobar Menorca sota aquest Imperi- fins a olis d’època calboniana: un quadre d’Angelika Kauffmann per exemple. Un guia, potser un professor, explicava un quadre de Ribera, crec recordar, a un grup d’estudiants. En qualsevol cas era un oli d’un pintor espanyol. L’explicació era en espanyol. Els alumnes portaven una samarreta que deia: Amantes de la Hispanidad, amb un toro ibèric a l’esquena. Van resultar ser estudiants de Virgínia que feien un grup de llengua i cultura espanyola. El curs era financat per l’Estat de Virgínia.

dimarts, 18 de juliol de 2006

Cleveland, Ohio (11 – 12 juliol)


Ara mateix som a Fenix, de tornada ahir del primer tour pels EEUU: Cleveland, Richmond i Washington DC. Comencem per Cleveland, en principi cap lloc recomanat. Mary Ann Singleton es el primer personatge que apareix a Tales of the City de Maupin. Es a San Francisco de vacances. La novel.la comenca amb una telefonada a la seva mare dient-li que no pensa tornar a Cleveland, que ha decidit quedar-se a la liberal capital de California. La primera referencia de la capital d’Ohio es, per tant, decebedora: una ciutat conservadora, de l’America diguem-ne profunda, d’on els nadius malden de fugir. Potser per aquest motiu, pero, concients d’aquesta fama, els habitants de Cleveland s’esforcen a ser oberts i a fer d’amfitrions acollidors.


Vam arribar a Cleveland dimarts dia 11 de juliol, a mitja tarda hora local, despres d’unes tres hores d’avio des de Fenix. Com sempre, Shawn hi anava per feina i hi tenia, com a totes les altres ciutats visitades, un cotxe llogat a punt. En arribar vam anar a l’hotel, Embassy Suites Hotel, situat a Downtown, al centre de la ciutat. Cleveland es a la zona dels llacs dels EEUU, a la riba de l’Eire. L’sky-line es com el de moltes altres ciutats americanes: els gratacels retallen el cel. Vam sopar al Fat Fisch Blue mentre actuaven musics i artistes locals. Era dimarts i no hi havia gaire gent. 

L’endema dimecres al mati vaig visitar el museu del rock, el Rock’n Roll Hall of Fame and Museum, situat en una construccio amb piramide de vidre a la vora del llac. L'edifici es de l'arquitecte I.M. Pei, el mateix que va concebre l'expansio del Louvre i l'Edifici East de la National Gallery of Arts de Washington. Des de l’explanada i des de dedins es pot contemplar els edificis alts de la ciutat. Tot i que la nit anterior havia plogut, el mati era assoleiat, pero xafugos i calitjos. La vista des de la terrassa del museu envers el llac no era gens diafana, pero s’intuia l’activitat del port. El museu, molt interessant per a qui li agrada el rock; per a mi, una introduccio interacctiva de la seva Historia. Vaig comprar-me’n una, d’Historia del Rock, en tres DVDs. En sortir del museu tornava a comencar a ploure. L’endema mati sortiem cap a Washington DC.

divendres, 7 de juliol de 2006

La Vall del Sol



Hola a tot@s,

Primerament perdonau que escrigui sense accents, dieresis i ces trencades. Aquest ordinador es molt psicodelic i necessitaria una bona estona per trobar-los en el teclat. Abans preferesc escriure-us, perque vosaltres i jo mateix som mes importants que un puta accent mes o manco obert o tancat. Disculpau, els perfeccionistes i els integristes! Tambe us deman benevolencia pel fet que us hagi escrit a tot@s a la vegada. Es el primer cop que faig una cosa aixi, mai no solec enviar un email a mes d’una persona o dues. Aquesta vegada, pero, us volia dir a tot@s el mateix, que ja som als EEUU, a Phoenix, en catala probablement Fenix amb accent obert.

Per als qui estau mes al corrent de la meva situacio laboral, sapigueu que avui mateix he enviat un email a la Conselleria demanant la meva reincorporacio a Secundaria –he demanat Menorca- i els he informat de la meva intencio d’anar a les adjudicacions de vacants per a interins de l’EOI i demanar una excedencia voluntaria per interesos personals per a dos anys. Ara ja no es pot demanar excedencia per incomptabilitat si no es te la placa de funcionari als dos cossos de professors. En fi, que seguesc sense sebre com acabara la cosa. De moment, no em preocupa gens ni mica. Ahir em deien que aqui hi havia una gran demanda de professors d’espanyol. Tornau-me a perdonar els integristes!, pero de moment no crec que pugui accedir a la Catedra Joan Coromines de la Universitat de Chicago.

Mentrestant som als EEUU, a Fenix, la capital d’Arizona. Defora fa una temperatura de 38 graus i la minima sera de 28 a la nit. Pero inusualment aquestes temperatures son curtes, ahir va fer un dia estrany a Fenix, fins i tot va ploure, en realitat nomes quatre gotes. Diumenge s’espera que s’arribi al 42 graus i qualsevol dia d’aquests s’espera que irrompin els monsons. Fenix es en una vall, the Valley of the sun, molt amplia i molt plana, immensa; al voltant, cadenes de muntanyes vermelles i algunes d’isolades, formant valls mes petites a l’interior de la gran vall, com ara Paradise Valley. Aqui els toponims son gairebe tots aixi, tenen connotacions paradisiaques: Arcadia n’es un altre. La casa de Shawn es a una comunitat de veinats que es diu Andorra. Aquest ha estat un dels primers missatges simbolics que he rebut aquests dies. M’agradaria ser Armistead Maupin per il.lustrar les relacions socials que s’estan comencant a desencadenar per aquestes contrades. Es facil d’imaginar el primer que em va suggerir la vall d’Andorra. Apart de procurar-me l’oportunitat de poder introduir internacionalment la nostra cultura a la gent d’aqui i de cercar el pais en el globus terrestre fet de gemmes que hi ha damunt d’aquest escriptori, el nom d’Andorra tambe em va recordar la novel.la homonima de Max Frisch, qui descriu una societat densa de relacions socials, endogamica. Aixo em fa estar atent a descobrir el tipus de relacions humanes existents en aquestes latituds, a com m’integraré jo en aquesta nova Andorra d'Arizona.

Encara no se com us enviare aquest escrit mig introducctori sobre la meva voluntat de continuar escrivint la cronica del meu viatge. En qualsevol cas, de tant en tant podeu fer-hi una ullada si voleu saber com em transcorre la vida en aquest continent. Em despedesc perque d’aqui a mitja hora em recullen per anar a dinar. Una besada! Miquel

dijous, 6 de juliol de 2006

Fènix, Arizona



Quan vaig acabar d’escriure la cronica anterior, vaig anar a l’estacio d’autobusos per prendre’n un cap a Heathrow. Al final no em quedava tant de temps com em pensava per anar des de l’estacio Victoria a l’aeroport. No vaig haver de correr, pero em vaig arribar a posar nervios. Vaig demanar informacio a un conductor perque no veia indicacions enlloc. El conductor em va indicar un punt “verd” d’informacio. Alla mateix vaig poder comprar el bitllet, 11 lliures. L’autobus sortia a les doze i el trajecte durava quaranta minuts. Em vaig dirigir cap a l’edifici blanc, l’estacio des d’on sortia l’autobus de Heathrow. Vaig demanar quin era, vaig pujar-hi. El trajecte va durar quaranta minuts i encara havia de trobar el mostrador per embarcar. Havia d’anar a la Terminal 4 i era necessari prendre un Transfer. El tren no arribava, duia retard i el trajecte fins a la terminal durava quatre minuts. Gracies que ja tenia targeta d’embarc vaig poder facturar rapidament la maleta i dirigir-me cap a la porta de sortida, que va resultar ser a la quinta forca. El avio era un boing 747 …, amb planta superior a la part del davant i unes ales immenses.


Vam sortir de Londres, vam virar cap al nord-est i ens vam dirigir cap a Islandia i Groenlandia. Abans de penetrar al continent pel Canada i prendre rumb cap al sud-oest america, vaig veure per la finestreta els gels procedents de les glaceres que suraven damunt la mar. L’arribada a Arizona amb l’avio tambe va ser espectacular, volavem entre ennuvolats blancs i compactes sobre el desert de roca vermella i calenta i ens dirigiem a la Vall del Sol –Valley of the sun, una immensa planura entre muntanyes, la qual l’home havia convertit en una enorme ciutat jardi gracies a una descomunal presa hidraulica construida en el decurs del riu de la Sal –Salt River. Fènix es una grandissima ciutat jardi reclosa entre muntanyes, Camelback Mountain es una d’elles, el Pic de la Dona, una altra. Vaja! ara no em record com es dona en llengua indigena, un moment que ho cerqui… Squaw Peak.

dimarts, 4 de juliol de 2006

De Mercadal a Londres


Ahir vaig sortir de Menorca cap als EEUU amb British Airways i avui faig escala a Londres. Des de l’aeroport de Gatwick vaig arribar a l’hotel, situat aprop de Victoria Station, a la una de la matinada hora d’aqui i des d’aqui partire d’aqui a una estona cap a l’aeroport de Heathrow per agafar el vol cap a Phoenix a les dues i mitja del migdia. Tot i que em sap greu no aprofitar aquesta hora per anar a veure el Tamesi, preferesc no fer la gran suada amunt i avall amb la maleta i passar-me-la aqui fresquet fins a l’hora de partir. M'esperen mes de deu hores de vol.

Hi he fet quatre dies, a Menorca, fent el que hi acostum a fer: aixecar-me al mati i berenar amb la mare, qui ja me’l te a taula; llegir a casa una estona si tenc temps, tot i que aquests dies he anat sovint al ciber cafe del poble per acabar de planificar el viatge –no vaig rebre la confirmacio del Bed & Breakfast on he dormit avui fins dissabte; un parell de dies tambe he fet l’aperitiu al bar de sa placa abans d’anar a dinar dels menjatorums que sempre em fa ma mare: arrocos i verdures, conills i cargols, molls i sipies, ... En fi, vida de senyor! Vida d’al.lot mal viciat! Pero que hi farem, sempre ha estat aixi! Despres de dinar, una petita migdiada abans d’agafar la bicicleta i anar a la platja: tres dies a Cavalleria i un a Binigaus. La lectura del moment: Tales of the City, amb concordanca amb els preparatius del viatge en general i de l’estada a San Francisco en particular. Me n’he anat de la mar amb unes postes increïbles, d’un sol intensament rogenc i definit. Gaudia de la tornada amb bicicleta, sense gens de frissera, contemplant els prats i sentint els “walks” dels amos arreplegant les vaques. I en tornar a casa: dutxa i sopar. Abans d’anar a dormir, un ginet amb llimonada a una terrassa del poble.

Es temps de viatges: uns se’n van a Mexic i d’altres sorprenentment als EEUU tambe. Molt curios que en Jordi viatgi a Nova York i vulgui visitar tambe SFO aquest estiu.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...