Darrer diumenge de juny a Palma

Per començar a llegir sobre el meu viatge als EEUU clica al títol

Aquest encapçalament sona apocalíptic. Com en el cas de la copa, diguem que no és l’última sinó el penúltim. Però el fet és que dijous volaré cap a Menorca, on passaré el cap de setmana que ve abans d’enlairar-me cap a Londres de camí cap als Estats Units, i no tornaré fins d’aquí devers dos mesos, a Palma vull dir. Avui ha tornat a ser un dia de reajustament, un dia assoleiat. Avui corria l’aire i les neurones circulaven. Tampoc m’he aixecat molt d’hora, devers les deu i mitja. El berenar ha estat amb cigarreta inclosa perquè avui sí que tenia tabac. Després he començat a desar roba i a preparar el que m’enduré cap a Menorca i als EEUU. He fet rentadores i he estès. He desempolsat la maleta que Emilio té a casa i que serà la que m’emportaré. Fa molt de temps que no vaig de viatge amb una maleta tan grossa, i tampoc no és que sigui enorme. De totes maneres també he rentat la bossa que em solec endur quan vaig de viatge per portar-me-la, aquest cop, per circular per dedins dels EEUU. A continuació he fet el que darrerament procur fer cada dia: agafar la bicicleta i anar-me’n a fer un bany. Era l’hora que el sol queia més de ple i he agafat una mica més de color. És a dir, m’he malmès més la pell. No hi he fet gaire estona perquè cremava amb excés, dos banys i entre i entre crema protectora i lectura. De tornada m’he aturat al Barco, al restaurant d’Emilio. L’he vist assegut tot sol a la taula redona i he pensat que hi faria una estona per parlar amb ell i veure de quin humor estava després de la topada que vam tenir dimarts. Estava fet una mica pols, desmotivat i cansat, convalescent d’haver d’aguantar el seu amic mexicà i compatriota. No el vol ni veure, diu. Haurà estat una lliçó per a ell, dic jo, haver caigut des de la idealització d’un amic de joventut a la realitat d’una persona descarrilada i amb les neurones massa atrofiades per dur a terme qualsevol recuperació vital, potser un individu sense gaire recursos psicològics. Sona una mica fort i sense misericòrida, tant de bo no tengui raó i a la llarga no sigui així! M’he menjat un kiwi i una poma i l’he deixat a ell i al seu personal abans que no comencessin a dinar. En arribar a casa, una dutxa i el meu dinar. Eren les set de la tarda, ha estat un dinar sopar. M’he cuinat la sèpia, que vaig comprar ahir, amb uns espaguetis, la meitat dels qual m’he menjat després dels dos darrers cap-roigs fregits que em quedaven. Primer m’he menjat els cap-roigs i després els espaguetis, sí. Volia assaborir-los bé. Tenc la boca i els morros ple de ferides de xuclar pues i espines. M’he estirat al llit a llegir una mica i a descansar, a pair-los. M’he condormit amb el ventilador engegat. Devien ser les vuit de la tarda ja. Quan m’he aixecat, he estès la darrera rentadora del dia i m’he pres un cafè amb llet. Crec entendre com un altre signe de recuperació el fet que, abans de venir cap aquí, hagi agafat la versió ampliada de la biografia de Calbó per continuar la suite en aquest blog. No sé si he d’entendre de la mateixa manera psicològicament rehabilitadora el fet que hagi hagut de comprar mil i una cremes per cuidar-me la pell. La rehabilitació haurà de ser si més no dermatològica.

Després d’escriure tota la parrafada d’ahir, quan me n’anava cap a casa, vaig pensar que potser m’havia maltractat una mica tot descrivint el meu estat de dispersió. Si bé continui pensat que això és així, també he d’admetre que a la vida hi ha èpoques més centrades que d’altres i que aquesta, en què tal vegada impera més el fer que el reflexionar, la percepció del vertígen d'un futur incert més que no pas el control de vegades equívoc d'un record del passat, aquesta fase -dic- és profundament creativa, tot i que un se senti mig marejat dels tombs que dóna el present i que, en tot cas, els resultats de les transformacions només es puguin copsar retrospectivament a la llarga. Que et compri qui t'entengui! Jo m'entenc!

Per continuar llegint sobre el meu viatge als EEUU clica aquí