26 de juny 2006

Comerç marítim amb Gènova i Liorna

Per començar a llegir la Suite Calbó clica el títol
Dos mesos després de l’enterrament d’Andreas Spiridoff a l’església de Sant Nicolau, a principis d’any i com a regal de Reis, la família Calbó va comunicar a Pasqual que finalment havien pres la decisió que, així com havia aconsellat el seu mestre, aniria a Itàlia per poder continuar la seva formació artística. El dia 2 de febrer el governador Johnston va expedir el passaport perquè es pogués embarcar en voler cap a Gènova. Ja no hi havia volta enrere. Juntament amb Liorna, Gènova era una de les principals ciutats italianes amb les quals els mercaders menorquins mantenien intensos contactes comercials. A les llotges del port de Gènova es venia el blat amb què arribaven carregats vaixells noliejats feia mesos a Maó. Els cereals havien estat comprats als ports de l’est o del sud de la Mediterrània, a les ciutats costaneres de la Mar Negre o del nord d’Àfrica, des de Roseta d’Egipte fins a Tunis o Alger. El de Gènova era també un dels ports on es desembarcaven mobles fets a Menorca amb fustes provinents de Nàpols o Palerm. En èpoques de conflicte bèl·lic la marina mercant s’havia armat en cors. Feia tres dècades, durant el primer any de la Guerra de Successió d’Àustria i gaudint de la protecció de l’armada britànica, els corsaris menorquins havien abordat una setantena de vaixells francesos i espanyols. Calbó pertanyia a una de les múltiples famílies maoneses que ara, en temps de pau, vivien del comerç marítim. El seu pare, d’origen aragonès, era patró i armador del bric Angèlica Magdalena, un dels dos centenars de vaixells que engreixaven la flota mercant menorquina. El seu germà Joan havia volgut seguir els passos del pare i havia escollit la seva mateixa professió. Feia tres anys que la seva germana Vicenta era casada amb un mariner genovès, Bartomeu Tasso, pares l’una i l’altre de la seva primera neboda, Lluïseta. Calbó coneixia amb detall el funcionament del comerç marítim. Com a vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana, el seu mestre no només regulava i potenciava els intercanvis mercantils entre els ports de Maó i Liorna, la seva ciutat nadiua, sinó que a més intervenia com a particular i amb importants inversions pecuniàries en el noli dels vaixells que es feien a la mar. D’altra banda, els correus britànics, amb els quals s’embarcaven els fills de l’aristocràcia i de les famílies burgeses benestants d’Anglaterra a fi de realitzar el Grand Tour per Itàlia, l’obligat viatge de formació un cop havien acabat els estudis universitaris, feien escala al port de Maó després d’haver recalat també a Gibraltar. El mateix Joshua Reynolds, el president de la Royal Academy of Arts de Londres, havia fet estada feia anys a Menorca durant el seu viatge cap a Itàlia. Giuseppe Chiesa hauria pogut intercedir perquè Joan, el seu fill de quinze anys, també s’hi formés com a artista, a Itàlia, però potser encara era massa jove. En canvi Pasqual, el seu deixeble més ben dotat, en tenia disset. Endevinant el seu esperançador futur artístic i mirant d’aprofitar ara les circumstàncies tan favorables, el mestre havia tingut un pes decisiu a l’hora de convèncer la família Calbó de la conveniència que el seu fill continués els estudis fora de l’illa i s’embarqués finalment cap a Gènova.
-
La Suite Calbó continua amb Anton Rafael Mengs

25 de juny 2006

Darrer diumenge de juny a Palma

Per començar a llegir sobre el meu viatge als EEUU clica al títol

Aquest encapçalament sona apocalíptic. Com en el cas de la copa, diguem que no és l’última sinó el penúltim. Però el fet és que dijous volaré cap a Menorca, on passaré el cap de setmana que ve abans d’enlairar-me cap a Londres de camí cap als Estats Units, i no tornaré fins d’aquí devers dos mesos, a Palma vull dir. Avui ha tornat a ser un dia de reajustament, un dia assoleiat. Avui corria l’aire i les neurones circulaven. Tampoc m’he aixecat molt d’hora, devers les deu i mitja. El berenar ha estat amb cigarreta inclosa perquè avui sí que tenia tabac. Després he començat a desar roba i a preparar el que m’enduré cap a Menorca i als EEUU. He fet rentadores i he estès. He desempolsat la maleta que Emilio té a casa i que serà la que m’emportaré. Fa molt de temps que no vaig de viatge amb una maleta tan grossa, i tampoc no és que sigui enorme. De totes maneres també he rentat la bossa que em solec endur quan vaig de viatge per portar-me-la, aquest cop, per circular per dedins dels EEUU. A continuació he fet el que darrerament procur fer cada dia: agafar la bicicleta i anar-me’n a fer un bany. Era l’hora que el sol queia més de ple i he agafat una mica més de color. És a dir, m’he malmès més la pell. No hi he fet gaire estona perquè cremava amb excés, dos banys i entre i entre crema protectora i lectura. De tornada m’he aturat al Barco, al restaurant d’Emilio. L’he vist assegut tot sol a la taula redona i he pensat que hi faria una estona per parlar amb ell i veure de quin humor estava després de la topada que vam tenir dimarts. Estava fet una mica pols, desmotivat i cansat, convalescent d’haver d’aguantar el seu amic mexicà i compatriota. No el vol ni veure, diu. Haurà estat una lliçó per a ell, dic jo, haver caigut des de la idealització d’un amic de joventut a la realitat d’una persona descarrilada i amb les neurones massa atrofiades per dur a terme qualsevol recuperació vital, potser un individu sense gaire recursos psicològics. Sona una mica fort i sense misericòrida, tant de bo no tengui raó i a la llarga no sigui així! M’he menjat un kiwi i una poma i l’he deixat a ell i al seu personal abans que no comencessin a dinar. En arribar a casa, una dutxa i el meu dinar. Eren les set de la tarda, ha estat un dinar sopar. M’he cuinat la sèpia, que vaig comprar ahir, amb uns espaguetis, la meitat dels qual m’he menjat després dels dos darrers cap-roigs fregits que em quedaven. Primer m’he menjat els cap-roigs i després els espaguetis, sí. Volia assaborir-los bé. Tenc la boca i els morros ple de ferides de xuclar pues i espines. M’he estirat al llit a llegir una mica i a descansar, a pair-los. M’he condormit amb el ventilador engegat. Devien ser les vuit de la tarda ja. Quan m’he aixecat, he estès la darrera rentadora del dia i m’he pres un cafè amb llet. Crec entendre com un altre signe de recuperació el fet que, abans de venir cap aquí, hagi agafat la versió ampliada de la biografia de Calbó per continuar la suite en aquest blog. No sé si he d’entendre de la mateixa manera psicològicament rehabilitadora el fet que hagi hagut de comprar mil i una cremes per cuidar-me la pell. La rehabilitació haurà de ser si més no dermatològica.

Després d’escriure tota la parrafada d’ahir, quan me n’anava cap a casa, vaig pensar que potser m’havia maltractat una mica tot descrivint el meu estat de dispersió. Si bé continui pensat que això és així, també he d’admetre que a la vida hi ha èpoques més centrades que d’altres i que aquesta, en què tal vegada impera més el fer que el reflexionar, la percepció del vertígen d'un futur incert més que no pas el control de vegades equívoc d'un record del passat, aquesta fase -dic- és profundament creativa, tot i que un se senti mig marejat dels tombs que dóna el present i que, en tot cas, els resultats de les transformacions només es puguin copsar retrospectivament a la llarga. Que et compri qui t'entengui! Jo m'entenc!

Per continuar llegint sobre el meu viatge als EEUU clica aquí

24 de juny 2006

“well-adjusted and self-assured”



Aquests dos adjectius els he llegit avui a Tales of the City d’Armistead Maupin. Michael parlava amb Mona i es referia així al seu nou amic Jon, que se n’havia anat al matí després d’haver passat la nit junts –Michael i Jon són, perquè no hi hagi malentesos, qui havien passat la nit plegats. El definia, doncs, com una persona centrada i segura de si mateixa. Potser serà només la primera impressió. En qualsevol cas, com que un se sol identificar amb allò que llegeix, he pensat en el meu propi reajustament i en la meva pròpia seguretat o, el que és el mateix però a la inversa, la meva pròpia dispersió i inseguretat. I es per això que escric ara, per reajustar-me. Llegir i escriure sempre m’han servit per centrar-me en mi mateix. Doncs bé, per fer-se'n una idea, així com fa devers dos o tres mesos que no escrivia en aquest blog, també en feia dos des que vaig llegir el darrer llibre; de fet no el darrer llibre, sinó la tercera narració de la Trilogia de Nova York de Paul Auster. I com que les dues primeres històries les havia llegides un any abans i estan interrelacionades, vaig quedar amb la impressió que de poca cosa m’havia aprofitat. L’anterior lectura havia estat una biografia de Mozart. En fi, tot això per dir que un cop es va acabar l’hivern i la reclosió, amb la primavera vaig perdre la focalització en mi mateix, la qual m’esforçaré ara a recuperar de totes totes i per la meva pròpia salut mental. He de començar tot d’una, perquè no puc perdre l’oportunitat d’agafar al vol les espectaculars vivències presents i futures que se’m deparen. He pensat que començaria com solec començar normalment, amb avui mateix.

Avui era dissabte, m’he aixecat tard, però no tant tard com durant les últimes setmanes. He berenat: un iogurt amb galletes de xocolata, un cafè amb llet i una cigarreta. Mentida, avui no n’he fumat cap de bon matí, perquè no en tenia. Però el primer que he fet abans de venir aquí, a aquest cafè cibernètic on torn a ser ara, ha estat comprar un paquet de tabac. El meu índex de nicotina també ha augmentat darrerament. El segon símptoma de desorientació d’avui ha estat el següent: shopping shopping. Fa com devers tres dies que no faig que comprar-me roba, avui matí una camisa cara de color blau cel. Un cop he arribat aquí he obert el correu i, gràcies a les últimes temptatives de centrar-me, m’he trobat amb la resposta de Conselleria sobre un dubte laboral prou important que em va sorgir ahir. El segon mail que he obert era de Shawn, es congratulava de la nostra sort en haver-se confirmat la reserva d’habitació a El Tovar Hotel del Grand Canyon per al primer cap de setmana d’agost. Hi he fet devers tres hores, en aquest cafè d’internet, aquest matí. Eren les dues quan me n’he anat al mercat del peix: cap roig, sèpia i gambes. Aquest és potser un altre símptoma de la incipient recuperació. Quan he arribat a casa la desadora ja se n’havia anat i, amb la casa neta i composta, m’he fet el dinar sibarític. Talment com ahir, avui també he fet migdiada. M’ha despertat Shawn al telèfon, que s’acabava d’aixecar a Phoenix després de passar els dies anteriors a Santa Fe, New Mexico, i anava a fer una partida de tennis amb el seu amic Paul que viu a Camelback Mountain. Després de parlar amb ell, m’he fet un cafè amb llet fred i, després de prendre-me’l amb una altra cigarreta, he agafat la bicicleta i me n’he anat a fer un bany a Son Verí i a llegir una estoneta. Ha estat quan m’he trobat amb els dos qualificatius de Michael al llibre de Maupin. He tornat xino xano que encara era de dia, un dia tapat i mig xafogós. Ahir va ser Sant Joan i no és estrany que fos de dia perquè la nit havia estat la més curta de l’any. El partit de futbol entre Suècia i Alemanya ja havia acabat i el Mega Park de s’Arenal era més tranquil. Quan he arribat a casa he tornat a rebre una altra cridada de Shawn, he sopat també molt bé, he telefonat a na Marga de Mercadal, ja que m’havia enviat un missatge per telèfon per saber noves de mi, i he vingut aquí amb la ferma decisió de continuar.

Per començar a llegir sobre el meu viatge als EEUU clica al títol. El meu viatge als EEUU continua aquí;

10 de juny 2006

USA


Torna a fer molt de temps que no aparesc per aquí, però que ningú no es pensi que he abandonat el meu blog i que això només va ser dèria d'un sol dia. Al mes de gener també vaig començar un altre blog, un portfolio en línia per als meus alumnes d'alemany, i darrerament estic molt ocupat preparant el meu viatge als EEUU. Aquí teniu les adreces d'aquests blogs per si hi voleu fer-hi una ullada. Una besada!
(McVey & Pons)
(Online-Portflolio)
Si vols continuar llegint sogre el meu viatge als EEUU clica aquí
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...