dijous, 2 de març de 2006

OS BAIRROS DE LISBOA


“Eu sou novamente a Palma”. Fa devers una hora que he arribat a casa des de Lisboa. “Eu sou feliz mas tem saudade”, estic preparat per a l’eternitat. Amor i bellesa a Lisboa, no és un tòpic, és la realitat. Tant l’un com l’altra existeixen en aquella ciutat atlàntica, amb una força enorme, tel·lúrica: a paixão, la passió, els sentiments profunds. A Palma plou. És temps de nostalgia a Palma, de fado. Avui de matí lluïa el sol i ahir la nit era plena d’estrelles. I el solpost havia estat inoblidable, francament inoblidable. Hi ha tantes escenes, obres magnífiques de la nostra pròpia i real vida teatral, tantes imatges de la nostra realitat que superen la visió de qualsevol dibuix, quadre o gravat, que no volem que se’ns esborrin mai més de la memòria, com per exemple la viscuda ahir al Miradouro de Adamastor, al Bairro de Chiado, allà on et vaig conèixer... Hi ha començaments que tenen tal força, que mereixen que ens il·lusionem, que mereixen viure’ls. De quina manera? Difícil de dir ara, que ja no sóc a Lisboa amb tu. Ara només es pot dir que ha estat poc temps, però hi ha moments que posseeixen la intensitat de l’eternitat.
O Miradouro de Adamastor, el vaig descobrir per casualitat el dia anterior. Havia passat bona part del matí al Castelo de São Jorge, havia davallat a la Baixa Pombalina pel barri d’Alfama. Vaig voler esbrinar on era exactament el Teatro de São Carlos perquè aquella nit volia escoltar-hi Iolanta de Txaikovski en versió de concert. El teatre, de finals del XVIII, és preciós, i és al barri de Chiado. Vaig prendre un cafè en un cafè molt maco que hi ha a un cap de cantó de la plaça. Encara tenia temps d'anar fins al Bairro d’Estela i visitar-hi l’església. Vaig començar a caminar i de cop i volta vaig travessar un carrer tot animat de gent. La gent venia contrària al riu i al fons es veia un tros de cel. Vaig prendre per aquell carrer i vaig arribar a un mirador, amb un quiosc on feien cafès i servien cerveses. Hi ha una terrassa, tan gran com una plaça petita, amb balconada al riu, amb alguns bancs, i la gent seu també a les escales que davallen de la terrassa del cafè fins a la placeta. Allà hi vaig conèixer David, concretament al quiosc demanant una cervesa, ens vam mirar, dues vegades, i totes dues ens vam somriure. Ens vam asseure primer a les escales, allà ens vam dirigir les primeres paraules i ens vam dir els noms. Però això va ser ahir, i no el capvespre anterior. El capvespre anterior vaig anar finalment a la Igreja de Estela i devers les set de l’horabaixa era novament de tornada al teatre de São Carlos comprant les entrades per a Iolanta. Va ser fantàstic!, després de llegir la sinopsi de l’obra, vaig poder seguir-la perfectament amb traducció simultània del rus al portuguès. Amb Iolanta vaig descobrir el significat dels anjos, dels àngels. Aquests cinc dies he viscut en una posada de la Rua dos Anjos.
Ahir era el meu últim dia d’estada a Lisboa. Havia dinat en el jardí d’un palau de la Rua das Janelas Verdes, al port, a la seu del Museu Nacional de Arte Antiga. Vaig visitar-lo. Després vaig tornar a anar a Belém, on hi ha el Mosteiro dos Jerónimos. Hi havia una gernació. Ahir era feriado a tot Portugal. Jo volia pau i tranquil·litat, anava pensant si visitar encara algun altre lloc. Quan era novament al centre, em vaig recordar de sobte del mirador. Vaig pensar que acabaria la meva estada a Lisboa allà i em vaig dirigir sense tornar-m’ho a pensar ni poc ni gens cap a Chiado. Al mateix carrer que porta al mirador vaig comprar pão e queijo i quan vaig arribar al quiosc vaig demanar el mateix que havia demanat ell: una cervesa per acompanyar.
Avui de matí, quan era a l’aeroport de Lisboa he escrit això que segueix: A Lisboa també hi trobaràs amor, a més de bellesa. Sozinho és una paraula lusitana molt polida, “é uma palavra lusa muito bonita. Mas ao Miradouro de Adamastor, a Chiado, na caida do sol sobre o Tejo você vai encontrar un anjo e vai conhecer a companhia”.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...