diumenge, 19 de març de 2006

Andreas Spiridoff

Giuseppe Chiesa, Sant Lluís


La constant activitat del port de Maó s’havia fer rutinària, però pocs mesos abans que es prengués amb paciència i assenyadament el futur de Calbó com a artista, s’hi va esdevenir un fet inusual. Seguint sense esma la nau almirall, tota una esquadra fantasmagòrica de navilis va entrar al port, va solcar les aigües tranquil·les de la llarga badia i va fondejar a cala Figuera. Aviat es va saber que es tractava d’una esquadra russa, la tripulació de la qual havia estat atacada per un enemic més temible que un estol de vaixells corsaris armats amb cinquanta canons cadascun: l’escorbut. L’esclat de l’epidèmia a bord havia forçat sobtadament l’almirall a trobar un recés amic i segur. Sense poder recalar en cap port francès ni espanyol, havia decidit fer virar la seva nau rumb cap a Menorca. 

Però l’arribada de l’esquadra infectada per la malaltia havia provocat el pànic entre la població i la seva procedència geogràfica, la desconfiança de l’Església catòlica. La colònia grega en canvi, que s’havia començat a formar a l’illa durant la dominació britànica anterior i que comptava ja amb gairebé dues-cents famílies, se’n va compadir. Talment com ells, els russos professaven la seva mateixa religió ortodoxa. La família dels Alexiani, a la qual pertanyia Nicola, el promès de Joana Aina Chiesa, la filla gran del mestre, s’havia convertit gràcies al comerç en una de les més benestants. Al marge d’altres possessions i llocs repartits per tota l’illa, el cap de la Mola i el territori comprès entre el castell de Sant Felip i la mar també era seu. Tot i les reticències de l’Església menorquina, que havia vist amb satisfacció com s’acabava el temple catòlic del Carme, l’antic governador havia accedit també perquè al cós de gràcia s’aixequés per subscripció popular entre els membres de la comunitat ortodoxa, amb bucs d’estructura gòtica i planta de creu grega, l’església consagrada a l’advocació d’Hàgios Nicolaos. Si bé durant els set anys de sobirania francesa havien estat obligats a convertir-se o a emigrar, ara tornaven a gaudir amb els anglesos de llibertat de culte. 

L’almirall Gregorios Spiridoff, el comandant de l’expedició, estava desfet. La pena l’afligia. Com a molts altres dels seus mariners, el destí fatal havia deparat al seu fill de dinou anys idèntic infortuni. Els Làdico, els Paleogo, els Quindoniti, els Landu, els Vatica, ...., totes les famílies ortodoxes anaren a una i aconseguiren que es desembarqués els finats i se’ls donés sepultura en una cova del penyal en presència dels popes. Andreas, el fill de l’almirall, va ser amortallat i conduït en processó des del port fins a Sant Nicolau. Una munió de feligresos havia acudit al funeral per donar el seu condol. Després que els popes haguessin oficiat les solemnes exèquies, la gent es va concentrar amb els ciris davant l’iconòstasi, al bell mig del temple, sota la cúpula, i va contemplar amb el mocador als ulls com el pare es reclinava damunt el fill de cos present, com es planyia desconsolat i se’l mirava per última vegada. Alguns joves havien pujat als basaments de les comunes per veure-ho. El mestre també hi era naturalment i va deixar constància d’aquella trista escena del darrer novembre sobre el paper. Els companys mariners que havien sobreviscut van inhumar les despulles en una fossana que s’havia obert en una nau lateral del temple. Va ser coberta per una làpida de marbre negre, cisellada per a la posteritat amb un epitafi en rus i en llatí.

dissabte, 18 de març de 2006

II Dominació Britànica

Per començar a llegir la Suite Calbó cliqueu al títol
Els jurats de les universitats de Maó i d’Alaior havien estat a temps de fer pintar el retrat oficial del comte de Lannion, però els havia vingut just, perquè aquell mateix any Menorca va passar a formar part per segona vegada dels dominis de la Gran Bretanya. Jordi II havia mort i aleshores n’era rei Jordi III. Chiesa havia adquirit ja la casa nova del carrer de Gràcia, s’hi havia instal·lat amb la família i, convençut de la necessitat de formar joves aprenents del seu ofici, havia decidit obrir el taller de dibuix i pintura. El seu fill Joan i el jovenet Pasqual eren dos dels seus deixebles.
Va ser durant aquella primera època d’aprenentatge que el mestre italià va fer un gran nombre de quadres, gairebé tot olis. N’havia rebut l’encàrrec dels polítics i dels militars britànics destinats a l’illa. Lady Johnston, esposa de lord James Johnston, el nou governador, havia volgut que el millor pintor de la ciutat s’afegís a la seva sortida matinal amb ase fins al peu de la Mola. La senyora anava escortada per un grup d’oficials de la marina reial i del vint-i-cinquè regiment d’infanteria. Chiesa, que hi anava per feina, s’havia avançat al seguici i va immortalitzar l’escena en el moment de l’arribada, amb la perspectiva de la bocana del port des de l’altra banda. Lady Johnston havia fet portar oberta la seva ombrel·la a un membre de la guàrdia a peu des de Maó. Si bé l’home no havia aconseguit protegir la delicada pell britànica -no era prou alt per abastar ase i senyora-, la inútil tasca sí que havia en canvi possibilitat al mestre perpetuar la finor del seu sentit de l’humor. Al capdamunt del castell de Sant Felip al rerafons, hi era hissada ara la nova bandera, la mateixa que onejava a la popa del buc que entrava al port o de les diverses embarcacions que hi eren ancorades.
Lady Louisa Lennox, l’esposa de lord George Lennox, coronel d’aquell mateix regiment d’infanteria, no havia volgut ser menys i havia pres pel camí del castell acompanyant el seu marit a inspeccionar la tropa, en aquells moments desplegada i barrejada amb la gent del poble. Si bé pres des d’una altra perspectiva, al fons es tornava a alçar Sant Felip. Chiesa va pintar la senyora en primer pla, ben bé al mig, vestida amb l’uniforme vermell dels membres del regiment i asseguda damunt un tambor que, tot i permetre veure acomplit amb èxit l’improvisat ús que se li donava, semblava assumir la mateixa funció irònica del para-sol de l’escena anterior. Lady Lennox acariciava el seu aviciat canet de companyia. De la distensió de l’escena, en formava part així mateix el seu marit, a qui un subordinat havia lliurat un missatge.
Aquesta era aproximadament també l’actitud del tinent coronel Watson en una altre quadre, on apareixia però centrat i amb expressió distant. Llevat d’alguns caps que miraven cap a qui els pintava, la tropa era perfectament formada i els soldats enlairaven rectes les baionetes. L’ambient relaxat, juntament amb l’element femení, hi havia desaparegut ara del tot. Aquell altre matí, el tinent coronel havia fet davallar Chiesa al port i el rerafons era, per tant, la panoràmica de l’arsenal de l’altra banda.
-
Allan Ramsay, Retrat de Jordi III 1762
-
La Suite Calbó continua amb Andreas Spiridoff

Giuseppe Chiesa

Per començar a llegir la Suite Calbó cliqueu al títol
Mentre es prenia la decisió que Calbó se n’anés a estudiar a Itàlia, feia més de dues dècades que Chiesa, juntament amb una de les seves dues germanes, s’havia establert a Menorca com a vicecònsol del Gran Ducat de la Toscana. Casat amb la maonesa Joana Aina Bagur i Manent, hi havia tingut els sis fills i s’havia convertit en un reconegut artista de cinquanta anys. Quedaven enrere ja els primerencs projectes arquitectònics i pictòrics realitzats durant la primera dominació britànica: els plànols dels quarters de l’Esplanada de Maó, els del llatzaret de l’illa de la Quarantena del port i les pintures per a l’altar i el cor de la nova església del Carme. Enrere quedaven també els set anys de guerra internacional, a l’inici de la qual havia realitzat la perspectiva detallada del setge i la presa del castell de Sant Felip per les tropes franceses. Al seu tercer fill, que va néixer que encara se sentia el ressò de les canonades i l’olor de la pólvora, li havia posat Lluís, el nom del nou monarca. A Maria Teresa, nascuda dos anys més tard, el de l’emperadriu d’Àustria, amb qui el rei francès havia signat el tractat d’aliança que havia desencadenat el conflicte. Va ser llavors, durant la sobirania francesa, que Chiesa va fer el dibuix de l’església de Sant Lluís en construcció. El poble tot just s’estava començant a erigir i, com d’altres, ell també hi havia comprat uns solars.
Transcorreguts aquells set anys, el comte Jacint de Lannion, el governador francès que havia manat projectar Sant Lluís, va posar davant Chiesa perquè els magnífics jurats de les universitats de Maó i d’Alaior, agraïts per la tasca emprenedora realitzada des que havia començat el seu mandat, li n’havien encomanat el retrat, de grans dimensions. El comte, que aleshores tenia quaranta-tres anys, els mateixos que el pintor, Chiesa l’havia representat de cos sencer, amb casaca verd fosc i brodada amb l’entorxat de tinent general, amb la banda blava i la insígnia de l’ordre de l’Esperit Sant al pit. Lannion havia recolzat l’avantbraç dret al sòlid sòcol, disposat en diagonal, d’una columna imponent, que es perdia darrere els feixucs cortinatges d’un espai irreal mig obert a l’horitzó. Amb el tricorn davall l’altre braç, el governador enretirava cap a l’esquerre la part superior del cos perquè a l’alçada del seu bastó de comandament s’hi admirés sense destorb la fortificació que refermava el poder polític i militar que exercia sobre l’illa, el castell de Sant Felip. Chiesa havia sabut copsar amb pinzellada de mestre l’expressió de satisfacció amable i còmplice del seu rostre. Potser únicament la cama dreta en tensió, que provocava la rigidesa hieràtica del cos, falsejava la sensació de comoditat que s’havia pretès crear amb la posició relaxada del braç.
-
La Suite Calbó segueix durant la II Dominació Britànica

dijous, 16 de març de 2006

Maó 1770

Per començar a llegir la Suite Calbó cliqueu al títol

La decisió d'estudiar a Itàlia
Les relacions de Pasqual Calbó amb la cort de Viena, tot i que la seva estada a la capital de l’Imperi fos només d’uns setze mesos, es remuntaven de forma directa a l’època veneciana. La família, assessorada pel mestre Chiesa, testimoni des de feia uns quants anys de l’evolució de les excel·lents capacitats intel·lectuals del jove i de les seves grans dots en el traçat del dibuix i en el maneig de la pintura, va prendre la decisió d’enviar-lo a estudiar a Itàlia, que continuava essent el destí indiscutible i somniat de qualsevol aprenent d’artista. Aquesta era una professió amb futur a l’illa.
Des que a principis de segle Menorca era cobdiciada per les potències europees occidentals com a punt estratègic, polític i militar, esdevenint primer britànica pel Tractat d’Utrecht, després francesa durant la Guerra dels Set Anys i finalment novament britànica pel Tractat de París, al port de Maó s’havia anat desenvolupant una intensa activitat comercial i a la ciutat havia sorgit una nova classe social, la burgesia mercantil. Els nourics, molts d’ells amb antecedents en el món del corsarisme i amb patent de cors i d’altres vinguts de fora i instal·lats a l’illa gràcies a les noves polítiques colonials d’immigració, necessitaven naus més modernes per poder comerciar, es feien construir nous palaus, es proveïen d’obres d’art i es feien retratar. L’antiga Universitat General, l’església i la noblesa de Ciutadella deixaven de ser els únics promotors de projectes arquitectònics o d’enginyeria i els exclusius clients de peces d’art. Des de la nova capital, els polítics anglesos i francesos havien començat a fer reforçar les defenses militars de l’illa, el castell de Sant Felip, el fort de Marlborough, el castell de Sant Antoni, les torres, les talaies, .... Havien fet projectar i projectaven pobles sencers, Saint Louis i Georgetown. Feien construir esglésies, hospitals, drassanes, sistemes d’emmagatzement d’aigua. Feien traçar camins, ponts i carrers. A Maó hi creixien els ravals. Les Universitats encarregaven retrats dels successius monarques i governadors; les esglésies quadres, retaules i pintures murals. Aquesta nova i innovadora societat, que se superposava al substrat menorquí feudal de l’Antic Règim, de senyors seculars i eclesiàstics, d’amos, pagesos i menestrals, necessitava ara més que mai arquitectes, enginyers, pintors, artistes,... La gran quantitat d’encàrrecs que rebia el mestre del seu fill il·lustrava clarament als ulls de la família Calbó la frenètica activitat professional que es desenvolupava tant en el terreny de la construcció com en el món artístic.
-
La Suite Calbó continua amb Giuseppe Chiesa

diumenge, 12 de març de 2006

Salzburg


Neva a Salzburg. Tot és cobert de neu. M'he aturat en aquest cafè de la cantonada. Des d'aquí veig el bloc on hi ha el pis de Nikolaus, on he estat la meravellosa nit passada i l'anterior. Vaig arribar divendres a la tarda. Em va rebre un amic de Nikolaus, Florian, vam prendre un cafè plegats a la cuina i vam estar parlant de nosaltres, de Salzburg i de Palma. Em va demanar si era la primera vegada que visitava la ciutat i li vaig dir que no: el 1991 se celebrava el dos-cents aniversari de la mort de Mozart i aquell any hi vaig ser dues vegades, durant la Setmana Santa que vaig visitar també Viena per primer cop i després a la tardor que vaig fer el meu primer curs de llengua alemanya, al Goethe Institut -l'Institut Alemany- de Prien am Chiemsee, a uns quaranta quilòmetres de Salzburg.
Florian em va donar la primeres indicacions. D'aquelles dues primeres visites a la ciutat natal de Mozart ja han passat quinze anys i necessitava evidentment informacions actualitzades. Quan se'n va haver anat, vaig preparar-me per sortir. M'havia dit que amb vint minuts a peu arribaria al centre i que trobaria per sopar. Vaig prendre el carrer tot recte que m'havia indicat i que em va portar tot d'una a la riba del riu Salzsach. Després de creuar per davall les vies del tren se'm va aparèixer tota imposant i il.luminada, en aquella hora ja fosca, freda, nítida i crital.lina, allà al fons de tot resseguint el curs invers del riu, damunt del turó, la fortificació del Hohensalzburg, el majestuós castell medieval, i, als seus peus, la ciutat de Salzburg amb el seu dens bosc de campanars i cúpules barroques. Era com si fes l'últim tram d'un viatge a peu i la ciutat, que s'anava apropant cada cop més a cada passa, era ja a tocar. Vaig entrar-hi per la porta de l'Ajuntament i em vaig trobar amb la Getreidegasse, el carreró on hi ha la casa on va néixer el compositor. Vaig fer un passeig pels carrers del centre, feia fred i les quatre ànimes que hi havia eren les d'alguns policies que feien guàrdia a les portes de la residència dels qui havien estat arquebisbes i alhora prínceps electors de Salzburg. Vaig sopar al Sternbräu i vaig menjar uns boníssims Knödel farcits de carn de porc. Després de recuperar forces vaig anar a fer una, dues o potser tres cerveses al bar "2 Stein".
Ahir de matí vaig conèixer Nikolaus i vam estar parlant una bona estona durant el berenar. No vaig sortir pas a primera hora del matí, del pis. Vaig tornar a anar caminant a la ciutat, aquesta vegada a la llum del dia, tot i que no plena perquè estava ennuvolat i ploviscava. Tot i així vaig decidir que, després d'entrar a la catedral, el primer que faria seria visitar el Hohensalzburg i vaig pujar amb el funicular a la fortificació, fins a la més alta torre de l'homenatge. Tornava a ploviscar i no quallava. Aquell havia estat el primer nucli poblat i allà havien viscut el primers senyors eclesiàstics i seculars del Principat.
En tornar a ser a baix em vaig passejar pel cementiri tot nevat de Sant Pere. Em vaig dirigir a la residència dels prínceps però no es podia visitar. Era tancada fins demà dilluns. Abans de partir de Palma havia sentit per la ràdio que justament aquest cap de setmana hi havia una conferència de ministres de defensa de la UE. Quan vaig sortir de visitar la casa museu on va néixer Mozart em vaig trobar amb tot de polícies que mantenien tancats els carrers amb els cossos frec a frec, els elms, els antibales i els cascs. Mantenien controlada una petita manifestació irrisòria de protesta. Vaig tornar a anar a menjar al Sternbräu. Vaig estar-m'hi una bona estona llegint i després vaig partir cap al Mozarteum perquè havia comprat una entrada per al concert d'ahir vespre: l'obertura de les Noces de Fígaro, la sonata per a clarinet i la Jupitersimfonie.
Indecís si tornar-me'n ja a casa o anar encara a passar les últimes hores del dia al "2 Stein", finalment vaig optar per la segona d'aquestes possibilitats. Després d'haver-me pres la primera cervesa va arribar Florian inesperadament. Vam estar una bona estona parlant i prenent cerveses, a fora havia comencat a nevar. Finalment vaig convidar Franzi. Va ser un vespre molt agradable, amb aquest al.lot bavarès, de Traunstein, un poblet a una quarantena de quilòmentres de Salzburg, d'aprop de Priem am Chiemsee. Ens vam perdre durant un moment amb el seu cotxe cercant el bloc de pisos del carrer Rudolf-Biebel 31. 
L'habitació de can Nikolaus no té contrafinestres, com és normal per aquestes contrades, i tampoc cap mena de cortinatge que impedeixi adonar-se que es fa de dia quan es fa de dia. Quan he aixecat el cap era tot nevat, mentre berenava nevava a l'altra banda de la finestra de la cuina. Quan he comencat a escriure avui de matí aquí, en aquest cafè dínternet, també nevava. Quan he sortit, havia aturat. Quan he arribat al riu per enfilar la riba nevada a fi de tornar a Salburg, he tornat a descobrir la ciutat, aquest cop tota blanca, blanca com la llet. Fa una estona em passejava pel jardí del Schloss Mirabell, el palau residència d'estiu dels arquebisbes, i també era tot gelat. Fa un fred que gela.

dijous, 9 de març de 2006

Castell de Nöthnitz


Aquest és el segon escrit relatiu a la Suite Winckelmann


Johann Joachim Winckelmann arribava al castell de Nöthnitz, situat a prop de Dresde, la cort dels reis de Saxònia, després d’haver-se format a les facultats de Teologia de les universitats de Halle i de Jena. No tenia vocació de pastor, però atesos els seus orígens familiars pobres, a la Prússia de Frederic el Gran aquesta havia estat l’única possibilitat a l’abast a fi de poder fer estudis universitaris. Més que no pas els temes religiosos, a Winckelmann li interessaven la història, principalment la del món antic, la llengua i la literatura gregues i llatines, l’art i la seva història i els temes d’estètica. Al castell de Nöthnitz va poder fruir amb tota llibertat d’un ambient allunyat dels rancis cercles religiosos i confessionals luterans dels seus anys de joventut. El comte Heinrich von Bünau era un senyor afable i secular procedent d’una antiga família saxona, membre del Consell d’Apel·lació i visitador de la Universitat de Leipzig, governador del comtat de Mansfeld i que més tard esdevindria primer ministre del ducat de Weimar, a qui també interessaven més els temes erudits que no pas una carrera política a la cort o bé les delícies d’una vida cortesana. Bünau s’havia proposat dur a terme una gran obra de divulgació sobre la història de l’Imperi Alemany: Teusche Kaiser- und Reichshistorie. A fi de realitzar-la necessitava secretaris i bibliotecaris. Va ser per desenvolupar aquesta tasca que va contractar Winckelmann. El comte els en dictava el text i els assistents es dedicaven a documentar-lo -a corroborar noms, dates i cites- a partir del fons d’una de les millors biblioteques privades de l’Europa del moment, amb aproximadament uns quaranta-dos mil volums. Una altra de les feines de Winckelmann consistia a enllestir el catàleg de la biblioteca segons els diferents àmbits de coneixement: jurisprudència, història, arts plàstiques, etc., etc.
Winckelmann s’allotjava en una cambra del castell, des del qual es gaudia de les magnífiques vistes sobre el riu Elba i sobre les vinyes de la riba. La biblioteca era en una gran sala d’alts murs. A través d’una escala de cargol s’accedia a una galeria, les parets de la qual, pintades amb el barroc trompe-l’oeil de moda a l’època, imitaven encara més i més prestatgeries. Moltes de les hores lliures d’esbarjo Winckelmann les passava, naturalment, a la biblioteca, ben assortida d’aquelles obres que li interessaven, obres d’autors grecs i llatins i d’historiadors i literats francesos i anglesos.
Després de mesos de treball intens com a secretari i bibliotecari privat del comte von Bünau, Winckelmann va rebre la visita d’un dels seus millors amics d’universitat, Hyeronimus Berendis, i tots dos visitaren plegats la bella ciutat de Dresde, la Florència de l’Elba com l’anomenaven: die Elbflorenz. “En fi –diria Winckelmann-, qui no ha vist mai Dresde no ha vist la bellesa”. Tots dos van quedar impressionats sobretot per la galeria reial de pintura; Winckelmann va restar meravellat davant les escenes sobre l’antiguitat clàssica, fins al punt que, a fi de poder valorar-les no només des d’un punt de vista de simple amateur, va decidir assistir a les classes de dibuix del pintor Adam Friedrich Oeser, el mateix artista que després seria també mestre de Johann Wolfgang von Goethe. Feia poc que havia estat consagrada l’Església Catòlica de Dresde, se celebrava el jubileu de l’Església Romana i la Frauenkirche era aleshores en construcció. Tots dos assistiren un diumenge de matí a un dels concerts simfònics de l’orquestra de la capella catòlica i s’admiraren de les veus dels castrati. Es passejaren pels parcs i jardins reials oberts al gran públic, per places i terrasses i pels vergers de la riba del riu; tot era ple de gernació endiumenjada, de saxons, polonesos, txecs i manobres italians acompanyats de les seves famílies. La relació d’amistat entre Winckelmann i Berendis, segellada per una densa correspondència epistolar, duraria tota la vida. Winckelmann va intercedir davant el seu benefactor perquè contractés el seu amic. Deu anys més tard el comte von Bünau, aleshores primer ministre del ducat de Weimar, va decidir contractar-lo perquè fos l’instructor del seu fill.
Després de gairebé quatre anys que s’acabés la relació d’amor amb el seu antic amic i deixeble, Winckelmann va rebre inesperadament una lletra des de Potsdam de Peter Lamprecht, el qual el convidava a visitar-lo. Lamprecht era aleshores secretari d’un coronel de l’exèrcit prussià. Era el mes de març de 1752, havien passat deu anys des que s’havien conegut i en Winckelmann es van tornar a revifar amb força les esperances. Tots dos van fruir en un principi d’una estada feliç. El rei Frederic II de Prússia havia establert la seva petita cort a la ciutat de Potsdam i hi havia acabat de fer construir el delicat palau de Sanssouci, on aleshores feia d’amfitrió d’un convidat d’excepció: Voltaire. Però potser els anhels de retrobar Lamprecht havien acabat agafant dimensions gairebé incendiàries, perquè l’antic i desagraït amant va tornar a deixar d’escriure-li, la qual cosa va provocar novament un estat de profunda passió d’ànim en Winckelmann. Com havia ocorregut feia quatre anys, va tornar a patir tremolors i suors fredes a la nit, sofria de mal d’amors, va tornar a emmagrir i es trobava molt dèbil i sense forces a fi d’acarar novament la seva feina d’ajudant de secretari i bibliotecari a Nöthnitz. Va decidir finalment oblidar el jove, la causa del seu depressiu estat d’ànim. En una lletra a Berendis va comunicar-li la seva determinació de no voler tornar a ser mai més amic de ningú.
L’ideal amorós de Winckelmann era a moltes milles -s’ancorava a molts segles de distància- en relació a la percepció que, de l’amor, en pogués tenir la immensa majoria dels seus contemporanis i això, l’obscura realitat del seu temps, li creava evidentment un estat anímic de gran impotència i desconhort. Winckelmann s’emmirallava en la manera de concebre el món que tenien els ciutadans atenencs de finals del segle cinquè abans de Crist i s’oblidava de la realitat del seu entorn, s’evadia en la manera de pensar i d’actuar d’un grup d’amics atenencs que un dia s’havien reunit, feia més de dos mil·lenis, per parlar de forma distesa -mentre celebraven un bon banquet a l’hora de sopar- sobre com concebia cadascun d’ells l’amor, sobre quin era el propi ideal amorós. Afortunadament, però, Winckelmann descobria de tant en tant en el seu segle una relació d’amistat “heroica” que creia digne d’imitar i en record de la qual hagués fet erigir per a la posteritat monuments davant les portes de totes les ciutats, en tots els temples i en totes les escoles del món, com per exemple la relació d’amor i amistat entre Marco Barbarigo i Francesco Trevisano. Winckelmann hagués fet aixecar monuments a aquests dos nobles venecians del seu temps així com els ciutadans atenencs havien fet erigir a l’Àgora d’Atenes les escultures d’Aristogeiton i d’Harmodios per celebrar la instauració de la democràcia.
Aquesta altra realitat llunyana i ideal ajudava Winckelmann a guarir-se de la seva malaltia, dels seus mals d’amor. D’altra banda en el seu entorn immediat hi havia persones que no només l’entenien sinó que a més el valoraven fins al punt de sentir-se obligats a esforçar-se a convèncer-lo que, reclòs al castell de Nöthnitz, no feia altra cosa que malbaratar les seves immenses possibilitats de realitzar-se personalment i professionalment. Li recomanaven insistentment que no solament abandonés la seva feina com a secretari i bibliotecari privat del comte von Bünau sinó que partís a més tan aviat com li fos possible cap a Roma, on sens dubte se li obririen grans expectatives vitals i de coneixements. El comte era una persona afable, havia demostrat reiteradament la seva gratitud envers Winckelmann i segur que se’n faria al càrrec. Era de fet al castell de Nöthnitz on Bünau rebia assíduament les visites del comte llombard Alberigo Archinto, el nunci papal a la cort de Saxònia, el qual, malalt de gota, se sentia a Dresde exiliat de la seva Roma enyorada i agraïa enormement haver trobat en Winckelmann qualcú amb qui poder parlar de llibres i d’antiguitats. Archinto va recomanar el bibliotecari a un amic seu, el cardenal Passionei, qui alhora cercava qualcú a qui pogués confiar els tres-cents mil volums de la seva biblioteca romana. Homes de món com eren, ni l’un ni l’altre exigiren mai a Winckelmann que es convertís al Catolicisme, però era indubtable -i així li ho volien fer entenent- que la conversió li suposaria molts avantatges, que no només li facilitaria l’accés als tresors del Vaticà, al seu enorme fons documental i al seu valuós patrimoni artístic, sinó que a més li podia proporcionar recomanacions i estipendis per dur-hi a terme una gran carrera com a erudit sobre l’Antiguitat. Winckelmann va tardar molt a decidir-se. No era pas un pas fàcil. Els seus pares ho haguessin vist com a una traïció a la pàtria, a la Prússia luterana, les institucions acadèmiques de la qual havien estat en el fons les que li havien permès d’estudiar i esdevenir qui aleshores era. Winckelmann dubtava també de la consideració que una tal decisió podia provocar en els seus amics. Però el 1754 els seus pares ja feia alguns anys que havien mort. D’altra banda, a més, el mateix August el Fort de Saxònia, el príncep elector de les terres on Luter havia impulsat la Reforma, s’havia convertit al Catolicisme per poder-se unir a través del matrimoni amb la casa dinàstica de Polònia i poder esdevenir així sobirà d’aquell reialme. Finalment, un esdeveniment inesperat va acabar d’encoratjar-lo a fer el gran pas. El castell de Nöthnitz pertanyia a la parròquia de Leubnitz, situada de camí cap a Dresde. Tal i com acostumava a fer, Winckelmann va entrar un dia a l’església amb la voluntat d’oir-hi missa. El pastor, a qui havien arribat notícies que el bibliotecari del comte es feia amb el més alt representant de l’Església Catòlica i Apostòlica Romana a Dresde, va interrompre de cop i volta el sermó i va saludar emfàticament l’”ovella esgarriada”: “das verirrte Schaf”. Tots els parroquians es van girar i se’l miraren de dalt a baix. Sentint-se del tot incomprès, Winckelmann va girar cua amb la ferma decisió de no tornar a trepitjar mai més una església protestant.

dijous, 2 de març de 2006

OS BAIRROS DE LISBOA


“Eu sou novamente a Palma”. Fa devers una hora que he arribat a casa des de Lisboa. “Eu sou feliz mas tem saudade”, estic preparat per a l’eternitat. Amor i bellesa a Lisboa, no és un tòpic, és la realitat. Tant l’un com l’altra existeixen en aquella ciutat atlàntica, amb una força enorme, tel·lúrica: a paixão, la passió, els sentiments profunds. A Palma plou. És temps de nostalgia a Palma, de fado. Avui de matí lluïa el sol i ahir la nit era plena d’estrelles. I el solpost havia estat inoblidable, francament inoblidable. Hi ha tantes escenes, obres magnífiques de la nostra pròpia i real vida teatral, tantes imatges de la nostra realitat que superen la visió de qualsevol dibuix, quadre o gravat, que no volem que se’ns esborrin mai més de la memòria, com per exemple la viscuda ahir al Miradouro de Adamastor, al Bairro de Chiado, allà on et vaig conèixer... Hi ha començaments que tenen tal força, que mereixen que ens il·lusionem, que mereixen viure’ls. De quina manera? Difícil de dir ara, que ja no sóc a Lisboa amb tu. Ara només es pot dir que ha estat poc temps, però hi ha moments que posseeixen la intensitat de l’eternitat.
O Miradouro de Adamastor, el vaig descobrir per casualitat el dia anterior. Havia passat bona part del matí al Castelo de São Jorge, havia davallat a la Baixa Pombalina pel barri d’Alfama. Vaig voler esbrinar on era exactament el Teatro de São Carlos perquè aquella nit volia escoltar-hi Iolanta de Txaikovski en versió de concert. El teatre, de finals del XVIII, és preciós, i és al barri de Chiado. Vaig prendre un cafè en un cafè molt maco que hi ha a un cap de cantó de la plaça. Encara tenia temps d'anar fins al Bairro d’Estela i visitar-hi l’església. Vaig començar a caminar i de cop i volta vaig travessar un carrer tot animat de gent. La gent venia contrària al riu i al fons es veia un tros de cel. Vaig prendre per aquell carrer i vaig arribar a un mirador, amb un quiosc on feien cafès i servien cerveses. Hi ha una terrassa, tan gran com una plaça petita, amb balconada al riu, amb alguns bancs, i la gent seu també a les escales que davallen de la terrassa del cafè fins a la placeta. Allà hi vaig conèixer David, concretament al quiosc demanant una cervesa, ens vam mirar, dues vegades, i totes dues ens vam somriure. Ens vam asseure primer a les escales, allà ens vam dirigir les primeres paraules i ens vam dir els noms. Però això va ser ahir, i no el capvespre anterior. El capvespre anterior vaig anar finalment a la Igreja de Estela i devers les set de l’horabaixa era novament de tornada al teatre de São Carlos comprant les entrades per a Iolanta. Va ser fantàstic!, després de llegir la sinopsi de l’obra, vaig poder seguir-la perfectament amb traducció simultània del rus al portuguès. Amb Iolanta vaig descobrir el significat dels anjos, dels àngels. Aquests cinc dies he viscut en una posada de la Rua dos Anjos.
Ahir era el meu últim dia d’estada a Lisboa. Havia dinat en el jardí d’un palau de la Rua das Janelas Verdes, al port, a la seu del Museu Nacional de Arte Antiga. Vaig visitar-lo. Després vaig tornar a anar a Belém, on hi ha el Mosteiro dos Jerónimos. Hi havia una gernació. Ahir era feriado a tot Portugal. Jo volia pau i tranquil·litat, anava pensant si visitar encara algun altre lloc. Quan era novament al centre, em vaig recordar de sobte del mirador. Vaig pensar que acabaria la meva estada a Lisboa allà i em vaig dirigir sense tornar-m’ho a pensar ni poc ni gens cap a Chiado. Al mateix carrer que porta al mirador vaig comprar pão e queijo i quan vaig arribar al quiosc vaig demanar el mateix que havia demanat ell: una cervesa per acompanyar.
Avui de matí, quan era a l’aeroport de Lisboa he escrit això que segueix: A Lisboa també hi trobaràs amor, a més de bellesa. Sozinho és una paraula lusitana molt polida, “é uma palavra lusa muito bonita. Mas ao Miradouro de Adamastor, a Chiado, na caida do sol sobre o Tejo você vai encontrar un anjo e vai conhecer a companhia”.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...