25 de febrer 2006

Lisboa pombalina



Lisboa des de l'aire va ser espectacular. Crec que mai no havia fet una volta amb pendent tan brusca amb l'avió, semblava que ens havíem d'estalviar l'aterratge, l'arribada a la terminal i l'autobús al centre, que havíem d'entrar directament per la finestra d'una casa del Bairro Alto de la ciutat i estavellar-nos en un armari colonial. Uau! Era a primera hora del capvespre: hi havía núvols densos de cotó, però feia sol, que il.luminava tot el paisatge de geografia urbana i natural: Lisboa a la desembocadura del Tejo, d'aigua tèrbola de turquesa, d'atmosfera diàfana retallada per edificis blancs sobre puigs separats per un arc de sant Martí. L'espectacularitat atlàntica viscuda dins de l'avió va contrastar tot d'una amb una ciutat que conserva encara la mesura humana de les coses belles.

Quan s'arriba a Lisboa, s'arriba al bell mig de la bellesa, de la bellesa urbanística de carrers i avingudes i de la bellesa arquitectònica d'un edifici bell i decandent darrera l'altre, en constant superació. Lleuger d'equipatge, ningú no frissa a arribar a l'hotel i quan s'hi arriba, Rua dos Anjos, el jove de rastes llargues, pell mulata i ulls enormes et dóna la benvinguda amb un somriure ample que vol desprendre amabilitat i confiança però que en realitat, compte!, es fa un pèl capciós. Intueixo una petita manca de franquesa: les cambres del primer pis són totes lúgubres i humides, res excepcional a la capital de l'Atlàntic, però intento sotjar les del segon. Això ja és una altra cosa: l'habitació vint-i-tres no té bany però la finestra dóna al carrer i és lluminosa.

Surto novamant al carrer, el Castelo de São Jorge presideix la ciutat. Des de la Praça de Pedro IV m'endinso en la quadrícula setcentista del Marquês de Pombal, la Baixa Pombalina, travesso l'Arco da Rua Augusta i s'obre finalment al riu l'ampla Praça do Comércio. En una llibreria del barri destruït i incendiat pel terratrèmol de 1755 -terramoto-, m'interesso per aquell Primer Ministre de Dom José I que el va crear. Sopo d'una sopa de peixe i de bacalhau i me'n vaig al Teatro Nacional Doma Maria II. L'obra no val gens la pena. El teatre sí: és de mitjans segle XIX, com el període del regnat de la reina de qui du el nom, petitó però molt maco, em recorda el Principal de Maó, el seu germà contemporani a la Mediterrània. En sortir -Largo do Carmo fins al convent, ruïna testimonial del terramoto i vista espléndida sobre la ciutat-, m'endinso pel Bairro Alto per viure com es desvetlla la vida nocturna: petits bars de copes, però la jove gernació és sobretot al carrer amb el got de plàstic en una mà i la cigarreta a l'altra. La paraula més pronunciada a sota veu a les cantonades: haixix.

Avui el dia és gris, cobert per un únic nùvol omnipresent, humit, que regalima constantment. M'he refugiat una estona en aquest espai cibernètic de la Praça de Ferreira. M'han cedit l'ordinador número dos i des d'aquí contemplo, a través dels grossos finestrals, els paraigües que van i vénen i, allà dalt de tot, la murada del Castelo.

Turisme a Lisboa

1 comentari:

António ha dit...

Obrigado pela visita e pelos comentários sobre Lisboa. Apesar de tudo continua bela. Ela guarda-vos e aguarda-vos sempre.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...