dimecres, 15 de febrer de 2006

El bombardeig de Dresde


Bernardo Bellotto
El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv


Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...