diumenge, 26 de febrer de 2006

Claustres de Lisboa



Crec que si l'hagués programat, el recorregut d'avui no m'hauria sortit tan bé. M'he aixecat pesarós després d'una nit de coneixences italianes al Bairro Alto. He sortit de l'hotel cap a les onze, feia un dia radiant. He baixat fins al Rossio i a la Praça Figueira he agafat el tramvia número 15 fins a Belém. La primera visita religiosa ha estat al Mostério dos Jerónimos. M'he traslladat de cop i volta al gòtic, al claustre, de pedra arenosa i planta doble i harmoniosa. Ha estat el primer reducte de pau pètria i ajardinada d'avui, retallada per les gàrgoles i el cel blau. Després he entrat impressionat a l'església, amb columnes llargues i esveltes que es transformen en incalculables venes que tensen el sostre.

Feia tan bon capvespre que, un altre cop a la Praça Figueira, he decidit reprendre el tramvia i tornar a pujar ao Castelo. La panoràmica del Tejo des del mirador era immensa i, com que la magnífica tarda persistia, he volgut continuar i continuar pujant i pujant: he pres un altre tramvia, fins a dalt de tot, fins al Bairro de Graça. Un dolç i un breu cafè amb llet m'han fet recuperar energies. L'Igreja de São Vicente de Fora precideix aquella part de la ciutat. L'església era tancada però he descobert que el claustre de São Vicente encara era obert. En l'interval de potser dues hores m'he traslladat del gòtic al barroc: n'hi ha dos de claustres, tot emblancats de calç i suats de fredor i humitat. Acompanyen la visita tot d'escenes i faules divuitesques sobre rajoles blanques i blaves incrustades a les parets. Si no fos pels murs encalats un diria que és al claustre de Sant Francesc, una altra vegada a Maó. A São Vicente, patró de Lisboa des que hi arribaren les relíquies amb la conquesta cristiana, hi he descobert els patriarques, el màxim cap de l'església catòlica a l'imperi portugués des de principis del XVIII. Al final he aconseguit el que volia, pujar a dalt de tot, a un dels punts més elevats de la ciutat, al terrat, al campanar de l'Igreja de São Vicente de Fora, des d'on es veien els dos claustres i, contígua, l'amplitud del Tejo. El sol es posava per sota d'un núvol a sobre del Castelo.

He decidit començar a davallar abans que s'acabés de posar el sol. He agafat un altre eléctrico, anava ple. He aconseguit asseure'm. Una dona major lisboeta mantenia una conversa amb el seu veí company de trajecte que acabava de conèixer i li explicava que havia fet de professora d'anglès durant quaranta anys. Ja érem a prop del meu destí que m'he girat cap a una altra senyora del país i li he demanat: "ista é a Sé?", i ella m'ha respost: "é, é". "Muito obrigado!". He entrat a la Seu de Lisboa amb la mateixa impressió com si entrés a una fortificació templària, en qualsevol cas a un temple romànic començat a construir al segle XII. L'envolta un absis gòtic que també t'emporta al claustre. En entrar-hi t'envaeix de sobte una sensació de mareig com si la terra s'hagués acabat de sacsejar i haguessin caigut les primeres voltes. Després tot es recompon en un somni d'esperit capriciós, en un espai ideal de decadències romàntiques ple de ruïnes envoltades de vegetació temperada: als arcs de mig punt gòtics s'hi sumen troballes prehistòriques, vestigis romans, restes islàmiques, romàniques, esotèriques i maçòniques.

Avui ha estat un dia d'espais enclastrats pel pas del temps. Ha estat un dia d'intenses sensacions gronxades artísticament pel pas de la Història: l'esveltesa lleugera i aèria de les formes gòtiques i etèries, la darrera serenor gairebé clàssica del barroc juganer, la pesantor absolutament inexpugnable del romànic feixuc, fins a acabar amb el profund estat d'ànim trist i nostàlgic que provoca el melanconiòs pas del temps en un esperit d'intensa imaginació romàntica.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...