diumenge, 19 de febrer de 2006

Calbó 250


Pasqual Calbó i Caldés va néixer el 1752. La investigació en el camp de la cultura, la història, la literatura i les arts plàstiques de la Menorca d’ara fa dos-cents cinquanta anys és en l’actualitat –com de fet ho ha estat quasi sempre des de llavors ençà- gairebé frenètica per part dels estudiosos. Les commemoracions, les conferències, els assaigs,... es multipliquen a fi de recuperar fites importants del segle XVIII menorquí. Calbó va morir el 1817. La segona meitat del vuit-cents fins entrat el nou-cents és veritablement apassionant. Coincideix amb l’obertura de l’illa a la cultura europea del moment i, com a conseqüència, representa l’afaiçonament d’una nova realitat política, social i cultural de Menorca. Part dels aspectes d’aquella realitat perduren fins als nostres dies. Ara bé, bona part d’aquell impuls s’ha vist estroncat des d’aleshores per múltiples períodes foscos, el primer dels quals s’esdevé simultàniament a la conquesta espanyola de l’illa el 1782, ja que va comportar innumerables traves econòmiques, socials, culturals i fins i tot religioses, com ara la prohibició de la llibertat de culte i la repressió de les minories.


El 1991 es van commemorar els cent cinquanta anys de la mort del literat, traductor i lingüista Antoni Febrer i Cardona i el 1996 es va celebrar el dos-cents cinquanta aniversari del naixement de l’historiador, arqueòleg i escriptor menorquí per excel·lència Joan Ramis i Ramis. Tant l’un com l’altre van obrir les portes a Europa, reflecteixen i perpetuen, ja sigui mitjançant les seves biografies o bé a partir de les seves obres, una tradició que com molts altres casos ha necessitat i necessita encara de la mà de les efemèrides per sortir novament a la llum. Aquesta és, sens dubte, una bona manera per donar a conèixer els valors d’aquella època, de recuperar-los i, de retruc, actualitzar-los.

El cas de Pasqual Calbó és, en aquest sentit, emblemàtic i encoratjador, tot i que de vegades es faci difícil posar fites a la importància de la seva vasta obra. La seva biografia, desconeguda en molts aspectes i períodes, es preveu també fascinant. Els escenaris de la seva geografia vital, de formació i professional fins a la seva mort a la mateixa ciutat que el va veure néixer -Maó, Gènova, Venècia, Roma, Viena, Cuba-, la gent que hi va conèixer, les experiències i coneixements que en va treure, el seu caràcter, la seva manera de ser, tot això dóna una primera idea de la seva rellevància. Tradició feudal i barroca, nous gustos neoclàssics, sentiments nostàlgics i malenconiosos, personalitat romàntica i turmentada, hipocondríaca, caràcter arriscat i aventurer, delers de serenitat, tot això sembla dibuixar l’ànima d’aquest il·lustre personatge menorquí.

La seva geografia comença, després dels set anys de dominació francesa durant la Guerra dels Set Anys, a la Menorca britànica, en una societat nova i innovadora: polítics, militars i funcionaris britànics, nous burgesos menorquins amb patent de cors i enriquits pel comerç marítim, estudiants menorquins amb titulacions universitàries franceses, artistes italians, alemanys i britànics, minories anglicana, jueva, grega ortodoxa, maçònica,... I tota aquesta bigarrada societat superposada al substrat menorquí feudal, de senyors seculars o eclesiàstics, d’amos, pagesos i menestrals. Calbó va aprendre de dibuixar i pintar sota el mestratge d’un pintor florentí de Liorna instal·lat a Maó, Giuseppe Chiesa, i és de suposar que va ser del seu primer mestre de qui va sorgir la idea de convèncer la família perquè el jove Calbó anés a continuar la seva formació a Itàlia.


Després d’una breu estada a Gènova va passar quatre anys a Venècia i després quatre més a Roma. Va arribar a la República quan encara no tenia els 18 anys i se n’anà de Roma, cridat des de Viena, mesos abans de fer els 26. Són els anys 70 del set-cents. La reconstrucció de la vida cultural d'aquestes dues ciutats italianes i la de la capital de l'imperi austrohongarès d'aquella època és laboriosa.


Mentre estudiava a l’Acadèmia de Belles Arts de Venècia Calbó va gaudir de la protecció del comte Giacomo Durazzo, ambaixador de l’Imperi d’Àustria a la Sereníssima. En aquesta escola, de tradició barroca, hi va conèixer els vedutistes italians, com ara els Canaletto o Bernardo Bellotto, els pintors de panoràmiques d’innumerables ciutats i capitals europees. És la Venècia dels Tiepolo, dels Guardi, d’Alessandro Longhi, del jove escultor Antonio Canova i, també, la dels germans Casanova.


A Roma trobem Calbó ja de ple sota la protecció d’un gran mecenes, el Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat d’Àustria sota els imperis de Maria Teresa i els seus tres fill Josep II, Leopold II i Francesc I. Personatge d’important rellevància tant en el terreny polític i diplomàtic com en el del foment de les arts i la cultura, no solament ha estat objecte de biografies sinó també d’obres literàries. A
Kaunitz, der Roman eines österreichisches Staatsmannes –“Kaunitz, la novel·la d’un home d’Estat austríac”-, l’escriptor austríac Sacher Masoch fa transcórrer l’acció a París, on el Príncep, aleshores ambaixador d’Àustria a la capital francesa, tractava de qüestions de política internacional –el que després s’anomenaria “reversement des alliances”- amb Madame de Pompadour, la maitresse del rei de França Lluís XV, i coincidia als salons amb filòsofs com Voltaire. En la nostra literatura catalana Kaunitz i la Pompadour apareixen plegats al Bearn de Llorenç Villalonga.

Kaunitz, que aleshores tenia seixanta-tres anys, va decidir que fos concedida a Calbó una pensió per continuar els seus estudis a Roma, ja que era en aquesta ciutat, seu de l’art antic, on es conreaven les tendències estètiques més innovadors del continent: el Neoclassicisme. A través del secretari, arxiver i agent de Sa Majestat Imperial a la Santa Seu, el Príncep va dirigir personalment la formació del jove menorquí. Atesa la impossibilitat que el pintor de Dresde Anton Rafael Mengs fos el mestre de Calbó –Mengs havia estat cridat per Carles III d’Espanya per tornar a treballar a la cort de Madrid-, Calbó va rebre el mestratge del pintor italià Domenico Corvi, autor d’alguns frescos de la Villa Borghese, i va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, on llavors també n’era alumne l’artista neoclàssic també per excel·lència el pintor francès Jacques Louis David.


L’aprenentatge de Calbó consistia entre d’altres a copiar les obres dels pintors predilectes del Príncep, els gustos del qual s’avenien amb els nous corrents artístics. Calbó es va passejar per les estances de la Villa Albani, que, a l’empara del Cardenal Albani, havia estat fins aleshores focus d’intel·lectuals i artistes interessats a descobrir el món de la Grècia i Roma antigues, com era el cas de Johann Joachim Winckelmann, precursor de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Calbó hi va copiar a l’oli el
Parnàs o Apol·lo i les nou muses de Mengs, el plafó del sostre de la Galleria Nobile de la vil·la. D’aquest mateix pintor el jove menorquí també va realitzar la còpia de l’Al·legoria de la Història de la cambra dels Papirs del palau de Vaticà i la del fresc de l’església de Sant Eusebi. Calbó va conèixer Mengs quan aquest va tornar, un cop ja molt malalt, a Roma.

Feia devers un quart de segle que s’havien descobert les ciutats de Pompeia i Herculà, soterrades per la lava del Vesubi al segle I després de Crist. És l’època del retorn a l’estètica de la Grècia i la Roma clàssiques, l’època dels viatgers britànics i centreuropeus que trobaven en les cultures del nord de la Mediterrània font d’inspiració i coneixement, com ara és el cas de l’escriptor alemany Johann Wolfgang Goethe, de qui enguany es compleixen precisament els dos-cents cinquanta anys del naixement.


Resta encara per descobrir la influència artística i la relació personal del Príncep Kaunitz amb Calbó. No s’ha accedit de moment a suficient documentació, però de ben segur que n’hi ha, ja sigui en italià o en alemany, a Viena mateix. Calbó hi va ser nomenat dibuixant de la cort i es va allotjar al palau de Belvedere, que en aquells moments era reconvertit en museu a fi de poder albergar i mostrar al gran públic la col·lecció imperial de pintura.


Aquesta és, a grans trets, la insòlita línia formativa i professional ascendent de Calbó. La seva estada a Viena, però, no va ser molt llarga, de devers un any i mig. Les raons de l’abandó encara no s’han aclarit del tot. Sembla, però, que hi van tenir molt de pes motius d’estat d’ànim i, fins i tot, sentimentals. Kaunitz deia que, com ell, Calbó patia dues de les malalties més comunes del moment entre els artistes, escriptors, fills de la burgesia o persones inadaptades a l’entorn social en general, al qual l’individu donava l’esquena i en fugia a fi de refugiar-se en si mateix. En la seva vida interior no hi havia lleis ni regles socials i s’hi era lliure, però això els feia summament solitaris. Aquesta llibertat interior creava estats profunds de malenconia, que podia desembocar en hipocondria i tot això repercutia també de forma negativa a l’hora de crear, de ser creatiu, i en el treball. En moltes ocasions conduïa irrevocablement al suïcidi. Una de les millors distraccions era en aquests casos el retrobament amb la natura, els passeigs amb amics i coneguts. Kaunitz va convidar Calbó a passar una temporada al lloc reial de Laxenburg, però sembla que el jove artista va preferir tornar a Menorca. És realment colpidor fer-se una idea del viatge de tornada després de tants anys d’absència i dels primers dies de la seva estada a l’illa, a casa de la seva família al carrer de s’Arravaleta.


Després de viure set anys a Menorca, ja sota domini espanyol, Calbó va decidir embarcar-se novament, aquesta vegada cap a Amèrica, cap a Cuba, d’on va tornar tres anys més tard a fi d’establir-se definitivament a Maó, on, gaudint ja de la serenitat profundament anhelada, va dur a terme una gran obra didàctica i pedagògica.


Tant l’obra plàstica com l’obra escrita coneguda de Calbó és força dispersa. N’hi ha tant en institucions públiques o associacions com en col·leccions privades, tant de l’illa -Consell de Menorca, ajuntaments, Museu de Menorca, Ateneu,...- com presumiblement de l’estranger. L’inventari de l’obra conservada existeix, i també el de les obres de les quals es té referència. Tota la seva obra, que indiscutiblement forma part del nostre patrimoni artístic i cultural, s’hauria de poder veure exposada el 2002. L’obra escrita, els tractats de perspectiva, geometria, trigonometria, d’arquitectura naval i civil, etc., etc., s’hauria de publicar com a testimoni i font d’estudi del llenguatge científic català del segle XVIII.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...