dimarts, 28 de febrer de 2006

Teatro de São Carlos

Barris de Lisboa per ordre d'aparició: Libertade, Rossio, Baixa Pombalina, Bairro Alto, Alfama, Graça, Chiado i Estela. Considerem Belém encara com un poblet. Ao Castelo de São Jorge hi he pujat cada dia, però ahir de matí hi vaig entrar per primera vegada per tornar a contemplar la ciutat des de les altes muralles i les formigues passejant-se d'una banda a l'altra de la Praça Figueira. Vaig baixar per Alfama a peu, vaig arribar fins a Chiado i vaig agafar el tramvia fins a Estela. Vaig entrar a l'Igreja d'Estela per la porta de la dreta i, asseguda allà al fons, vaig veure una senyora qui em saludava i em parlava. Vaig demanar-li si es podia visitar la església, però la senyora, que devia ser allá des de feia hores, en realitat el que tenia eren ganes de conversar. Jo evitava com sempre descobrir la meva identitat lingüística perquè la gent em parlés amb portugués. Finalment li vaig dir que sabia parlar l'espanhol i ella em va explicar que la seva àvia ho era, que havia hagut de fugir d'Espanha perquè era carlista i hi havia estat perseguida. Vaig fer una visita breu a l'església i vaig tornar a agafar el tramvia perquè volia ser al Teatro de Sâo Carlos una hora abans que comencés l'espectacle.

diumenge, 26 de febrer de 2006

Claustres de Lisboa



Crec que si l'hagués programat, el recorregut d'avui no m'hauria sortit tan bé. M'he aixecat pesarós després d'una nit de coneixences italianes al Bairro Alto. He sortit de l'hotel cap a les onze, feia un dia radiant. He baixat fins al Rossio i a la Praça Figueira he agafat el tramvia número 15 fins a Belém. La primera visita religiosa ha estat al Mostério dos Jerónimos. M'he traslladat de cop i volta al gòtic, al claustre, de pedra arenosa i planta doble i harmoniosa. Ha estat el primer reducte de pau pètria i ajardinada d'avui, retallada per les gàrgoles i el cel blau. Després he entrat impressionat a l'església, amb columnes llargues i esveltes que es transformen en incalculables venes que tensen el sostre.

Feia tan bon capvespre que, un altre cop a la Praça Figueira, he decidit reprendre el tramvia i tornar a pujar ao Castelo. La panoràmica del Tejo des del mirador era immensa i, com que la magnífica tarda persistia, he volgut continuar i continuar pujant i pujant: he pres un altre tramvia, fins a dalt de tot, fins al Bairro de Graça. Un dolç i un breu cafè amb llet m'han fet recuperar energies. L'Igreja de São Vicente de Fora precideix aquella part de la ciutat. L'església era tancada però he descobert que el claustre de São Vicente encara era obert. En l'interval de potser dues hores m'he traslladat del gòtic al barroc: n'hi ha dos de claustres, tot emblancats de calç i suats de fredor i humitat. Acompanyen la visita tot d'escenes i faules divuitesques sobre rajoles blanques i blaves incrustades a les parets. Si no fos pels murs encalats un diria que és al claustre de Sant Francesc, una altra vegada a Maó. A São Vicente, patró de Lisboa des que hi arribaren les relíquies amb la conquesta cristiana, hi he descobert els patriarques, el màxim cap de l'església catòlica a l'imperi portugués des de principis del XVIII. Al final he aconseguit el que volia, pujar a dalt de tot, a un dels punts més elevats de la ciutat, al terrat, al campanar de l'Igreja de São Vicente de Fora, des d'on es veien els dos claustres i, contígua, l'amplitud del Tejo. El sol es posava per sota d'un núvol a sobre del Castelo.

He decidit començar a davallar abans que s'acabés de posar el sol. He agafat un altre eléctrico, anava ple. He aconseguit asseure'm. Una dona major lisboeta mantenia una conversa amb el seu veí company de trajecte que acabava de conèixer i li explicava que havia fet de professora d'anglès durant quaranta anys. Ja érem a prop del meu destí que m'he girat cap a una altra senyora del país i li he demanat: "ista é a Sé?", i ella m'ha respost: "é, é". "Muito obrigado!". He entrat a la Seu de Lisboa amb la mateixa impressió com si entrés a una fortificació templària, en qualsevol cas a un temple romànic començat a construir al segle XII. L'envolta un absis gòtic que també t'emporta al claustre. En entrar-hi t'envaeix de sobte una sensació de mareig com si la terra s'hagués acabat de sacsejar i haguessin caigut les primeres voltes. Després tot es recompon en un somni d'esperit capriciós, en un espai ideal de decadències romàntiques ple de ruïnes envoltades de vegetació temperada: als arcs de mig punt gòtics s'hi sumen troballes prehistòriques, vestigis romans, restes islàmiques, romàniques, esotèriques i maçòniques.

Avui ha estat un dia d'espais enclastrats pel pas del temps. Ha estat un dia d'intenses sensacions gronxades artísticament pel pas de la Història: l'esveltesa lleugera i aèria de les formes gòtiques i etèries, la darrera serenor gairebé clàssica del barroc juganer, la pesantor absolutament inexpugnable del romànic feixuc, fins a acabar amb el profund estat d'ànim trist i nostàlgic que provoca el melanconiòs pas del temps en un esperit d'intensa imaginació romàntica.

dissabte, 25 de febrer de 2006

Lisboa pombalina



Lisboa des de l'aire va ser espectacular. Crec que mai no havia fet una volta amb pendent tan brusca amb l'avió, semblava que ens havíem d'estalviar l'aterratge, l'arribada a la terminal i l'autobús al centre, que havíem d'entrar directament per la finestra d'una casa del Bairro Alto de la ciutat i estavellar-nos en un armari colonial. Uau! Era a primera hora del capvespre: hi havía núvols densos de cotó, però feia sol, que il.luminava tot el paisatge de geografia urbana i natural: Lisboa a la desembocadura del Tejo, d'aigua tèrbola de turquesa, d'atmosfera diàfana retallada per edificis blancs sobre puigs separats per un arc de sant Martí. L'espectacularitat atlàntica viscuda dins de l'avió va contrastar tot d'una amb una ciutat que conserva encara la mesura humana de les coses belles.

Quan s'arriba a Lisboa, s'arriba al bell mig de la bellesa, de la bellesa urbanística de carrers i avingudes i de la bellesa arquitectònica d'un edifici bell i decandent darrera l'altre, en constant superació. Lleuger d'equipatge, ningú no frissa a arribar a l'hotel i quan s'hi arriba, Rua dos Anjos, el jove de rastes llargues, pell mulata i ulls enormes et dóna la benvinguda amb un somriure ample que vol desprendre amabilitat i confiança però que en realitat, compte!, es fa un pèl capciós. Intueixo una petita manca de franquesa: les cambres del primer pis són totes lúgubres i humides, res excepcional a la capital de l'Atlàntic, però intento sotjar les del segon. Això ja és una altra cosa: l'habitació vint-i-tres no té bany però la finestra dóna al carrer i és lluminosa.

Surto novamant al carrer, el Castelo de São Jorge presideix la ciutat. Des de la Praça de Pedro IV m'endinso en la quadrícula setcentista del Marquês de Pombal, la Baixa Pombalina, travesso l'Arco da Rua Augusta i s'obre finalment al riu l'ampla Praça do Comércio. En una llibreria del barri destruït i incendiat pel terratrèmol de 1755 -terramoto-, m'interesso per aquell Primer Ministre de Dom José I que el va crear. Sopo d'una sopa de peixe i de bacalhau i me'n vaig al Teatro Nacional Doma Maria II. L'obra no val gens la pena. El teatre sí: és de mitjans segle XIX, com el període del regnat de la reina de qui du el nom, petitó però molt maco, em recorda el Principal de Maó, el seu germà contemporani a la Mediterrània. En sortir -Largo do Carmo fins al convent, ruïna testimonial del terramoto i vista espléndida sobre la ciutat-, m'endinso pel Bairro Alto per viure com es desvetlla la vida nocturna: petits bars de copes, però la jove gernació és sobretot al carrer amb el got de plàstic en una mà i la cigarreta a l'altra. La paraula més pronunciada a sota veu a les cantonades: haixix.

Avui el dia és gris, cobert per un únic nùvol omnipresent, humit, que regalima constantment. M'he refugiat una estona en aquest espai cibernètic de la Praça de Ferreira. M'han cedit l'ordinador número dos i des d'aquí contemplo, a través dels grossos finestrals, els paraigües que van i vénen i, allà dalt de tot, la murada del Castelo.

Turisme a Lisboa

dimarts, 21 de febrer de 2006

Suite Winckelmann

Angelika Kauffman, Retrat de Winckelmann 1764
El cap de setmana del dia de la Concepció de l’any passat, el 2005, vaig passar-lo a Hamburg. El vespre del dia després d’arribar-hi vaig entrar a un cafè, el cafè Uhrlaub, a la Lange Reihe, al mateix carrer on m’allotjava durant aquells dies. De tant que em va agradar, un cop el vaig haver descobert hi vaig anar diàriament a berenar tot d’una després d’aixecar-me i hi tornava a la nit a sopar després d’haver estat rodant tot el dia per la ciutat hanseàtica. 

A còpia de veure-m’hi, el cambrer al final em va arribar a tractar amb força diligència i amb molta simpatia. Record que aquell vespre, mentre esperava que em portés el sopar, em vaig alçar de la cadira i em vaig acostar a un prestatge on hi havia tot de prospectes informatius al voltant de la vida cultural hamburguesa. Entre la paperassa hi vaig trobar un catàleg. Era un catàleg que editaven tres llibreries alemanyes estacionalment, és a dir, un a cadascuna de les quatre estacions. Era el número corresponent a l’hivern. Vaig fullejar-lo i a cop de pàgina anaven apareixent novetats editorials força interessants. De cop i volta vaig descobrir-hi una nova biografia de Winckelmann. L’endemà de matí era dissabte i la llibreria d’Hamburg que col·laborava en la publicació del catàleg, la llibreria Männerschwarm, també era just allà a la vora, a la Lange Reihe, a sota de casa mateix. El primer que vaig fer el dia següent dissabte després de berenar va ser anar-hi i comprar el llibre, l’autor del qual –Wolfgang von Wangenheim- m’era totalment i absolutament desconegut.

El primer retrat literari de Winckelmann que havia llegit, ara ja fa molt de temps, és de l’autor del Werther i es titula Winckelmann und sein Jahrhundert -“Winckelmann i el seu segle”. Goethe el va escriure el 1806, enguany fa exactament tres-cents anys. I fa també alguns anys que vaig llegir Winckelmann, ein Leben für Apoll -“Winckelmann, una vida dedicada a Apol·lo”- de Wolfgang Leppmann, publicat per primer cop el 1971. El treball biogràfic de l’escriptor Wolfgang von Wangenheim, instal·lat a Berlín després de fer de professor de Germàniques a les universitats de París, Adidjan i Dakar, es titula Der verworfene Stein, Winckelmanns Leben i el va tenir enllestit l’agost passat. 

Tots dos biògrafs moderns comencen els seus llibres recordant l’estat de profunda commoció i l’immens rebombori que va causar la notícia de l’assassinat de Winckelmann a Trieste el juny de 1768. El dibuixant Friedrich Oeser i el jove Goethe eren a Alemanya i esperaven amb impaciència l’arribada de l’arqueòleg que havia partit feia algunes setmanes des de Roma. El futur gran mecenes del pintor Calbó, el príncep Kaunitz, amb qui Winckelmann s’havia entrevistat feia pocs dies al palau de Schönbrunn juntament amb l’emperadriu Maria Teresa, va intercedir tot d’una perquè s’esclarissin els fets. Però per copsar l’enorme importància d’aquest personatge pel que fa, entre d’altres, a la Història de l’Art i a l’Arqueologia i pel que fa també, tot i que en un altre nivell i encara que no s’haguessin conegut mai personalment, a la formació artística de Pasqual Calbó, és molt millor començar per on comencen totes les coses: pel principi, és a dir, pels orígens.

Enllaç Suite Calbó
La Suite Winckelmann continua al Castell de Nöthnitz

diumenge, 19 de febrer de 2006

Viena 250 anys després




Com segurament ja et deus haver adonat, estimat amic lector, l’escrit anterior no és actual. Va aparèixer com a article d’opinió al Diari Menorca el dia 22 de febrer de 1999, és a dir ara fa set anys. Entre ahir i avui hi he realitzat canvis, algun prou substancial. En aquelles dates jo treballava a Maó i ja havíem fet, durant la Setmana Santa de 1998, amb un grup d’alumnes i professors, el nostre viatge a Viena a fi de descobrir-hi els escenaris del pintor el nom del qual porta l’institut d’Educació Secundària on tots nosaltres estudiàvem o treballàvem. Era el meu segon viatge a la capital austríaca –el primer havia estat durant l’Any Mozart el 1991-, però aleshores jo encara era un estudiant de filologia i desconeixia la vida i l’obra del pintor Calbó. Mentre tots plegats arreplegàvem doblers per poder fer el viatge, vaig entrar en contacte amb un institut vienès amb el qual després vam realitzar un intercanvi. Els alumnes austríacs van visitar Menorca a la tardor d’aquell mateix any. Tant els uns com els altres es van allotjar a casa de les famílies.
Record que una de les visites durant aquella Setmana Santa de 1998 va ser al Museu d’Història de l’Art. A mi em sobrevenia una emoció darrere l’altra. Acabava de contemplar la monumental escultura de Maria Teresa a la plaça dels museus i, als peus de l’Emperadriu, la del Príncep Kaunitz, el seu canceller d’Estat. Vam començar recórrer el museu i, després d’una estona de ser-hi, en una de les sales hi vaig descobrir un artista que copiava un quadre a l’oli. Presumiblement aquell home no devia ser cap reencarnació del pintor Calbó, però la pintura que aquell artista copiava era, sorprenentment, el Bòreas rapta Orítia. Ara bé, no es tractava de l’obra de Rubens, sinó la d’un pintor napolità, Francesco Solimena, el qual va viure del 1657 al 1747. Vaig arribar a pensar que tota la bibliografia calboniana en relació a aquell quadre era errònia, però m’equivocava. Solimena també devia haver realitzat una còpia de l’obra de Rubens. Me’n vaig anar sense dir res al pintor que en aquells moments era tot concentrat en el seu treball de copista, però encara ara me’n penedesc de no haver-lo interromput i haver-li explicat el motiu de la nostra coincidència en aquella sala del museu. El gener de 2003 vaig descobrir que el rapte de Rubens era exposat a l’Acadèmia de Belles Arts.
Feia poc que a principis d’aquell 1999 havia aparegut al Diari Menorca un article d’algú –no en record el nom- que afirmava haver visitat Àustria feia poc i d’haver vist obres de Calbó al palau imperial de Schönbrunn i al monestir de Melk. Vaig comentar la notícia a Guillem Sintes Espasa, un estudiós menorquí de l’obra de Calbó, el qual es va tornar a posar en contacte amb Àustria: ningú no va ser capaç de confirmar-li l’existència d’aquelles suposades obres. El 2003 vaig tornar a visitar Schönbrunn i tampoc vaig ser capaç de fer-hi cap troballa.
El 2002 es va commemorar el 250 aniversari del naixement del pintor menorquí a la ciutat de Maó i també a Ciutadella. La iniciativa va sorgir aleshores de l’Institut d’Educació Secundària Pasqual Calbó. Es va fer un acte institucional a l’Ajuntament i es va penjar una placa a la façana de la casa del dibuixant àulic a s’Arravaleta. Es va organitzar un cicle de conferències i un grup de professors de l’institut va visitar Viena. Aleshores jo ja vivia i treballava a Mallorca i no els vaig poder acompanyar.

Calbó 250


Pasqual Calbó i Caldés va néixer el 1752. La investigació en el camp de la cultura, la història, la literatura i les arts plàstiques de la Menorca d’ara fa dos-cents cinquanta anys és en l’actualitat –com de fet ho ha estat quasi sempre des de llavors ençà- gairebé frenètica per part dels estudiosos. Les commemoracions, les conferències, els assaigs,... es multipliquen a fi de recuperar fites importants del segle XVIII menorquí. Calbó va morir el 1817. La segona meitat del vuit-cents fins entrat el nou-cents és veritablement apassionant. Coincideix amb l’obertura de l’illa a la cultura europea del moment i, com a conseqüència, representa l’afaiçonament d’una nova realitat política, social i cultural de Menorca. Part dels aspectes d’aquella realitat perduren fins als nostres dies. Ara bé, bona part d’aquell impuls s’ha vist estroncat des d’aleshores per múltiples períodes foscos, el primer dels quals s’esdevé simultàniament a la conquesta espanyola de l’illa el 1782, ja que va comportar innumerables traves econòmiques, socials, culturals i fins i tot religioses, com ara la prohibició de la llibertat de culte i la repressió de les minories.

El 1991 es van commemorar els cent cinquanta anys de la mort del literat, traductor i lingüista Antoni Febrer i Cardona i el 1996 es va celebrar el dos-cents cinquanta aniversari del naixement de l’historiador, arqueòleg i escriptor menorquí per excel·lència Joan Ramis i Ramis. Tant l’un com l’altre van obrir les portes a Europa, reflecteixen i perpetuen, ja sigui mitjançant les seves biografies o bé a partir de les seves obres, una tradició que com molts altres casos ha necessitat i necessita encara de la mà de les efemèrides per sortir novament a la llum. Aquesta és, sens dubte, una bona manera per donar a conèixer els valors d’aquella època, de recuperar-los i, de retruc, actualitzar-los.

El cas de Pasqual Calbó és, en aquest sentit, emblemàtic i encoratjador, tot i que de vegades es faci difícil posar fites a la importància de la seva vasta obra. La seva biografia, desconeguda en molts aspectes i períodes, es preveu també fascinant. Els escenaris de la seva geografia vital, de formació i professional fins a la seva mort a la mateixa ciutat que el va veure néixer -Maó, Gènova, Venècia, Roma, Viena, Cuba-, la gent que hi va conèixer, les experiències i coneixements que en va treure, el seu caràcter, la seva manera de ser, tot això dóna una primera idea de la seva rellevància. Tradició feudal i barroca, nous gustos neoclàssics, sentiments nostàlgics i malenconiosos, personalitat romàntica i turmentada, hipocondríaca, caràcter arriscat i aventurer, delers de serenitat, tot això sembla dibuixar l’ànima d’aquest il·lustre personatge menorquí.

La seva geografia comença, després dels set anys de dominació francesa durant la Guerra dels Set Anys, a la Menorca britànica, en una societat nova i innovadora: polítics, militars i funcionaris britànics, nous burgesos menorquins amb patent de cors i enriquits pel comerç marítim, estudiants menorquins amb titulacions universitàries franceses, artistes italians, alemanys i britànics, minories anglicana, jueva, grega ortodoxa, maçònica,... I tota aquesta bigarrada societat superposada al substrat menorquí feudal, de senyors seculars o eclesiàstics, d’amos, pagesos i menestrals. Calbó va aprendre de dibuixar i pintar sota el mestratge d’un pintor florentí de Liorna instal·lat a Maó, Giuseppe Chiesa, i és de suposar que va ser del seu primer mestre de qui va sorgir la idea de convèncer la família perquè el jove Calbó anés a continuar la seva formació a Itàlia.


Després d’una breu estada a Gènova va passar quatre anys a Venècia i després quatre més a Roma. Va arribar a la República quan encara no tenia els 18 anys i se n’anà de Roma, cridat des de Viena, mesos abans de fer els 26. Són els anys 70 del set-cents. La reconstrucció de la vida cultural d'aquestes dues ciutats italianes i la de la capital de l'imperi austrohongarès d'aquella època és laboriosa.


Mentre estudiava a l’Acadèmia de Belles Arts de Venècia Calbó va gaudir de la protecció del comte Giacomo Durazzo, ambaixador de l’Imperi d’Àustria a la Sereníssima. En aquesta escola, de tradició barroca, hi va conèixer els vedutistes italians, com ara els Canaletto o Bernardo Bellotto, els pintors de panoràmiques d’innumerables ciutats i capitals europees. És la Venècia dels Tiepolo, dels Guardi, d’Alessandro Longhi, del jove escultor Antonio Canova i, també, la dels germans Casanova.


A Roma trobem Calbó ja de ple sota la protecció d’un gran mecenes, el Príncep Kaunitz, el Canceller d’Estat d’Àustria sota els imperis de Maria Teresa i els seus tres fill Josep II, Leopold II i Francesc I. Personatge d’important rellevància tant en el terreny polític i diplomàtic com en el del foment de les arts i la cultura, no solament ha estat objecte de biografies sinó també d’obres literàries. A
Kaunitz, der Roman eines österreichisches Staatsmannes –“Kaunitz, la novel·la d’un home d’Estat austríac”-, l’escriptor austríac Sacher Masoch fa transcórrer l’acció a París, on el Príncep, aleshores ambaixador d’Àustria a la capital francesa, tractava de qüestions de política internacional –el que després s’anomenaria “reversement des alliances”- amb Madame de Pompadour, la maitresse del rei de França Lluís XV, i coincidia als salons amb filòsofs com Voltaire. En la nostra literatura catalana Kaunitz i la Pompadour apareixen plegats al Bearn de Llorenç Villalonga.

Kaunitz, que aleshores tenia seixanta-tres anys, va decidir que fos concedida a Calbó una pensió per continuar els seus estudis a Roma, ja que era en aquesta ciutat, seu de l’art antic, on es conreaven les tendències estètiques més innovadors del continent: el Neoclassicisme. A través del secretari, arxiver i agent de Sa Majestat Imperial a la Santa Seu, el Príncep va dirigir personalment la formació del jove menorquí. Atesa la impossibilitat que el pintor de Dresde Anton Rafael Mengs fos el mestre de Calbó –Mengs havia estat cridat per Carles III d’Espanya per tornar a treballar a la cort de Madrid-, Calbó va rebre el mestratge del pintor italià Domenico Corvi, autor d’alguns frescos de la Villa Borghese, i va estudiar a l’Acadèmia de França a Roma, on llavors també n’era alumne l’artista neoclàssic també per excel·lència el pintor francès Jacques Louis David.


L’aprenentatge de Calbó consistia entre d’altres a copiar les obres dels pintors predilectes del Príncep, els gustos del qual s’avenien amb els nous corrents artístics. Calbó es va passejar per les estances de la Villa Albani, que, a l’empara del Cardenal Albani, havia estat fins aleshores focus d’intel·lectuals i artistes interessats a descobrir el món de la Grècia i Roma antigues, com era el cas de Johann Joachim Winckelmann, precursor de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Calbó hi va copiar a l’oli el
Parnàs o Apol·lo i les nou muses de Mengs, el plafó del sostre de la Galleria Nobile de la vil·la. D’aquest mateix pintor el jove menorquí també va realitzar la còpia de l’Al·legoria de la Història de la cambra dels Papirs del palau de Vaticà i la del fresc de l’església de Sant Eusebi. Calbó va conèixer Mengs quan aquest va tornar, un cop ja molt malalt, a Roma.

Feia devers un quart de segle que s’havien descobert les ciutats de Pompeia i Herculà, soterrades per la lava del Vesubi al segle I després de Crist. És l’època del retorn a l’estètica de la Grècia i la Roma clàssiques, l’època dels viatgers britànics i centreuropeus que trobaven en les cultures del nord de la Mediterrània font d’inspiració i coneixement, com ara és el cas de l’escriptor alemany Johann Wolfgang Goethe, de qui enguany es compleixen precisament els dos-cents cinquanta anys del naixement.


Resta encara per descobrir la influència artística i la relació personal del Príncep Kaunitz amb Calbó. No s’ha accedit de moment a suficient documentació, però de ben segur que n’hi ha, ja sigui en italià o en alemany, a Viena mateix. Calbó hi va ser nomenat dibuixant de la cort i es va allotjar al palau de Belvedere, que en aquells moments era reconvertit en museu a fi de poder albergar i mostrar al gran públic la col·lecció imperial de pintura.


Aquesta és, a grans trets, la insòlita línia formativa i professional ascendent de Calbó. La seva estada a Viena, però, no va ser molt llarga, de devers un any i mig. Les raons de l’abandó encara no s’han aclarit del tot. Sembla, però, que hi van tenir molt de pes motius d’estat d’ànim i, fins i tot, sentimentals. Kaunitz deia que, com ell, Calbó patia dues de les malalties més comunes del moment entre els artistes, escriptors, fills de la burgesia o persones inadaptades a l’entorn social en general, al qual l’individu donava l’esquena i en fugia a fi de refugiar-se en si mateix. En la seva vida interior no hi havia lleis ni regles socials i s’hi era lliure, però això els feia summament solitaris. Aquesta llibertat interior creava estats profunds de malenconia, que podia desembocar en hipocondria i tot això repercutia també de forma negativa a l’hora de crear, de ser creatiu, i en el treball. En moltes ocasions conduïa irrevocablement al suïcidi. Una de les millors distraccions era en aquests casos el retrobament amb la natura, els passeigs amb amics i coneguts. Kaunitz va convidar Calbó a passar una temporada al lloc reial de Laxenburg, però sembla que el jove artista va preferir tornar a Menorca. És realment colpidor fer-se una idea del viatge de tornada després de tants anys d’absència i dels primers dies de la seva estada a l’illa, a casa de la seva família al carrer de s’Arravaleta.


Després de viure set anys a Menorca, ja sota domini espanyol, Calbó va decidir embarcar-se novament, aquesta vegada cap a Amèrica, cap a Cuba, d’on va tornar tres anys més tard a fi d’establir-se definitivament a Maó, on, gaudint ja de la serenitat profundament anhelada, va dur a terme una gran obra didàctica i pedagògica.


Tant l’obra plàstica com l’obra escrita coneguda de Calbó és força dispersa. N’hi ha tant en institucions públiques o associacions com en col·leccions privades, tant de l’illa -Consell de Menorca, ajuntaments, Museu de Menorca, Ateneu,...- com presumiblement de l’estranger. L’inventari de l’obra conservada existeix, i també el de les obres de les quals es té referència. Tota la seva obra, que indiscutiblement forma part del nostre patrimoni artístic i cultural, s’hauria de poder veure exposada el 2002. L’obra escrita, els tractats de perspectiva, geometria, trigonometria, d’arquitectura naval i civil, etc., etc., s’hauria de publicar com a testimoni i font d’estudi del llenguatge científic català del segle XVIII.

divendres, 17 de febrer de 2006

NUES SA

Tancares la porta sense emetre cap so que teixís qualsevol salutació. Emprares el codi hermètic d’un misteri per desvetllar. T’enviares el glop sobtat de l’aire calent. Obrires els narius i inhalares, lentament, per evitar la cremor de les fosses nasals. Perceberes l’olor destil·lada del roure i la suor pètria de la caldera. Ta presència esberlà la composició vidriosa dels cossos inerts.
Uns ulls et feren lloc perquè seguessis i provocaren un dominó feixuc de moviments corporals. La tovallola, blanca i xopa, t’embolicava des de mig maluc fins a l’inici dels genolls. La desnuares. La simetria de dos clotets simpàtics i alhora impúdics, amb què acabava ta esquena recta, donaren continuïtat a tes natges arrodonides. S’insinuaren a mig ventall quan col·locares la tovallola damunt del banc. T’hi assegueres a temps compassat i et girares de cara.
Relaxares l’esguard i començares a composar un retaule carnal de formes humides, que finien en contorns llenegadissos. Imaginares perspectives impossibles. Notares que se t’eixamplava el pit, que se’t dilataven els pulmons i se t’amorosien els mugrons. Ta pell transpirava i recorregueres a ulls clucs les gotes que et regalimaven pel ventre. Amb gest inconscient de la mà esquerra et palpares el sexe, on de cop descobrires clavada la meva mirada. Em despullares l’ànima àvida del teu cos sense cloure les parpelles. Em sotjares de dalt a baix i aprovares la intenció enretirant dits i obrint les cuixes.

dijous, 16 de febrer de 2006

Collage ciutadà

Palma dorm i es desperta. S’aixeca, berena, dina i se’n va a sopar. Palma es vesteix, es transvesteix i es transforma. Palma es fa les piules i es maquilla. Palma es pentina, es clenxina i es despentina. Palma fa feina i se’n va de marxa. Palma sedueix, s’exposa i s’exhibeix. Palma s’inhibeix i s’amaga. Palma surt al carrer. Palma és blava i blau marí. Palma és verda, rosa i lila. Palma és cromàtica, policroma i prismàtica. Palma és de pedra, mar i aire. Palma és de plata i llautó. Palma és d’or, arena i foc. Palma s’enlaira i aterra. Palma agafa aire i s’enterra. Palma s’aterra. Palma té por. Palma camina, cau i s’alça. Palma es gira, es revolta i s’enrevolta. Palma s’acluca i s’asseu. Es posa dreta i s’agenolla. Palma corre. Palma creix. Palma s’embolica i fa l’amor. Palma fa sexe i es despulla. Palma es remulla. Palma fotografia en color i en blanc i negre. Palma és llosca i visionària. Palma deixa de fumar, fuma i no fuma. Palma treu pols. Palma es renta la cara, s’embruta les ungles i es talla els cabells. Palma s’emmiralla i es tenyeix. Palma se’n va d’excursió. Palma se’n va d’excursió amb cadira de rodes. Palma es tomba i fa una horeta. Palma es mira el llombrígol. Guaita la gent que passa de llarg i s’atura. Fa l’ullet. Palma patina i surt del port. Palma atraca. Palma roba i assassina. Palma s’embarca. Palma pesca, es refreda i va calenta. Palma tus i està malalta. Palma parla, escolta i se’n va de compres. Palma s’endiumenja i se’n va al cinema i al teatre. Pren la fresca al cafè de l’òpera. Palma canta. Palma juga. Palma pinta i llegeix, veu la televisió i escolta la ràdio. Palma ven i negocia. Palma neda i fa bicicleta. Pren el sol i es venta. Palma fa el vermut. Palma s’engreixa, s’aprima i és diabètica. Palma és abúlica i anorèctica. Palma se’n va i torna de vacances. Palma beu i s’emborratxa. Palma es punxa i esnifa. Palma alena. Palma sospira. Respira. Palma plora i passa ànsia. Palma s’avorreix. Palma se’n va de festa i a un funeral. Dóna el condol. Palma pensa. Palma balla. Palma diu que sí i diu que no. Palma obra i tanca la porta i la finestra. Palma fa vida social. Palma es comunica per e-mail. Es mobilitza i s’immobilitza. Palma es connecta i desconnecta. Palma passa. Palma s’estira i s’encongeix. Palma sembra i recull. Palma s’instrueix. Construeix i es destrueix. Palma tasta. Palma assaboreix. Palma tria. Palma surt amb els amics. Palma surt amb les amigues. Palma surt amb els amics i les amigues. Palma s’enamora. Palma seu i s’enyora. Palma s’enganya i es desenganya. Palma s’il·lusiona. Palma tremola i és valenta. Palma pixa i caga. Palma es masturba i se’n va a missa. Palma encén un ciri a la Seu i apaga el llum. Palma posa una rentadora i estén la roba. Palma es disfressa i commemora. Palma és mora. Palma és blanca, negra i bruna. Palma dejuna i desdejuna. Palma és carn i és xulla. Palma circula i s’encarrila. Palma recula. Palma és humida. Palma s’obre de cames, encula i empara el cul. Palma empitona. Palma fot, es fot i se’n refot. Palma es perd i es retroba. Palma llanca i es recicla. Palma saluda i s’acomiada. Palma proposa. Palma reposa. Palma executa. Palma fa i es desfà. Palma es fon, es confon i es posa dura. Palma es gela. Palma s’opera. Palma riu i es desespera. Palma espera. Palma col·labora, fabrica i elabora. Palma cuina i posa taula. Palma es colga. Palma s’agita i s’emprenya. Sonriu i és irònica. Palma vota i es rebota. Palma opina. Palma viu. Palma escriu i es descriu.

dimecres, 15 de febrer de 2006

El bombardeig de Dresde


Bernardo Bellotto
El vespre d’abans d’ahir, dilluns dia 13 de febrer, era estirat al sofà i llegia Als ich ein kleiner Junge war d’Erich Kästner. Seria massa llarg explicar ara les circumstàncies que m’han portat a interessar-me per aquest llibre, el primer que llegeixo de l’autor, però sí que les resumiré dient que més aviat els motius eren en un principi extraliteraris. Diguem que senzillament formava part d’una llista de llibres recomanats i com que desconeixia l’escriptor tantes vegades citat vaig decidir descobrir-lo. Vaig intentar sense èxit comprar el llibre a Hamburg i finalment el vaig trobar a la Mayersche Buchhandlung de Colònia, una gran llibreria del Neumarkt. La primera sorpresa la vaig tenir en assabentar-me que Kästner era de Dresde i per aquest mer motiu es va veure sobtadament incrementada la meva motivació. Al mes d’agost d’enguany s’acompliran deu anys de la meva estada d’estiu a la capital de Saxònia. Puc afegir que aquest mateix estiu de 2005 el tren en el qual em dirigia de Berlín a Praga es va returar un moment a l’estació central d’aquesta ciutat, de la qual s’intuïa des de lluny el campanar d’alguna de les esglésies.

Tot just he començat a llegir el llibre. Kästner parla dels seus ancestres, dels seus pares, que havien hagut d'emigrar del camp a l’urbs per motius econòmics, i, abans d’endinsar-se en la reconstrucció literària de la seva infantesa i la seva joventut, escriu sobre la ciutat on va néixer. Hi diu que si ell, a més de posseir el do de saber distingir entre allò que està bé i el que està malament, sap valorar també el que és bell diferenciant-ho d'allò que és lleig, això es deu a la sort d’haver nascut a Dresde, que saber preuar el que és maco no ho va haver d’aprendre ni als llibres, ni a l’escola, ni a la universitat, ja que des de petit “vaig poder respirar la bellesa com els fills del guardabosc l’aire del bosc” –“ich durfte die Schönheit einatmen wie Försterkinder die Waldluft”. Aleshores evoca les belleses de la seva ciutat inhalades quan era jove: l’església catòlica del palau de la cort, l'esvelta Frauenskirche, el delicadíssim Zwinger, el castell de Pillnitz, el carrer de Palau i tants altres edificis nobles i carrers honorables que van ser l’escenari dels primers anys de la seva vida.

No és debades que la seu de la residència dels reis Saxònia, d'August el Fort -també rei de Polònia un cop convertit al catolicisme- per exemple, fos coneguda arreu com la Elbflorenz, la Florència a la vora del riu Elba, que pintors de perspectives com ara els venecians Canaletto o Bernardo Bellotto rebessin l'encàrrec de pintar-la fins a la sacietat i que fos estada inexcusable de viatgers universals com Giacomo Casanova. Tot això darrer no ho explica Kästner, això darrer forma part de la meva pròpia idealització de la ciutat. Aquest darrer estiu no vaig fer estada a Dresde, no vaig tenir temps de davallar del tren que em portava a Praga, però assegut al costat de la finestra veia com se succeïen els paisatges i els pobles de l’altra banda de la vall mentre d'horabaixa remuntàvem el riu per les ferrovies de la riba. 

Finalment, l’últim mes de desembre es va tancar el cicle: era assegut un altre capvespre a Sant Pauli, al port d’Hamburg, i mentre al solpost contemplava el decurs fluvial pocs quilòmetres abans de la desembocadura, pensava que tot aquell cabal havia sorgit de Txèquia i que havia travessat Saxònia i bona part d’Alemanya.

Ahir vespre, dimarts dia 14 de febrer, tornava a llegir Kästner, que va voler narrar la seva infantesa i la seva joventut. En enumerar les belleses de la ciutat de l’Elba, l’escriptor afirma que Dresde era una ciutat meravellosa i que el podem ben creure, que de fet l’"hem de creure", perquè ningú de nosaltres, per molt que el nostre pare sigui ric, pot viatjar-hi ara amb el tren a fi de comprovar si té raó o no, ja que la ciutat de Dresde ja no existeix: “Denn die Stadt Dresden gibt es nicht mehr”. De vegades la vida és juganera i li plau fer-nos ballar el cap i deixar-nos perplexos, estabornits al sofà: Dresde va ser totalment destruïda per vuit-cents avions bombarders i ho va ser justament un dia 13 de febrer d’ara fa exactament seixanta-un anys, al 1945. La meravellosa bellesa de la ciutat de Dresde d’abans d’ahir, ahir ja no existia, la ciutat havia estat arrasada en un sol dia mentre jo llegia plàcidament el llibre de Kästner estirat al sofà de casa.

Però si un no creu en les coincidències de la vida, aquí n’hi va una altra: mentre abans d’ahir, dia 13 de febrer, llegia al sofà de casa i la ciutat de Dresde era bombardejada, vaig rebre una telefonada. Era el meu amic Siegwin, aquest és el seu nom de batalla, de la qual tot sovint en sol sortir victoriós. M’havia cridat perquè havia estat revisant el seu blog negre de ratapinyaire i volia que li donés l’adreça del meu per fer-hi una ullada. Ahir vespre, dia 14 de febrer, vaig creure entendre de sobte un altre motiu, potser causal, de la seva trucada del dia anterior: en el seu blog Siegwin passa revista a biografies o fets històrics que van ocórrer “Tal dia com avui” i hi té un article dedicat al record de la destrucció de Guernika, la primera ciutat bombardejada de forma massiva des de l'aire per l'aviació alemanya durant la Guerra d'Espanya. Tot això, però, ell no m’ho va dir. Ell solament em va demanar l’adreça del meu blog després que –em va dir- hagués estat revisant el seu, que no tocava des de feina mesos.

La pròxima vegada que parli amb ell li demanaré sobre la veracitat de la meva sospita, però en qualsevol cas l’afortunada coincidència persisteix, perquè Siegwin és una de les persones que conec que té més relacions –personals fins i tot- amb la Florència de l’Elba. Kästner acaba així l’evocació de la darrera ciutat alemanya bombardejada un cop s'era ja fora de temps, fora de joc bèl·lic, incomplint per tant totes les regles del Dret Internacional: “Els governs de les grans potències discuteixen encara avui sobre qui va assassinar Dresde. Encara avui es discuteix si sota del no-res hi jauen cinquanta mil, cent mil o dos-cents mil morts. I ningú vol reconèixer haver-ne estat el culpable. Tothom diu que són els altres els que en tenen la culpa. Ah!, a què treu tanta discussió? Amb això no tornareu Dresde a la vida! Ni la seva bellesa ni els seus morts! En el futur castigueu els governs, i no els pobles! I no els castigueu un cop ja hagi succeït tot, castigueu-los tot d’una! Sona més fàcil del que realment és? No. És més fàcil del que sona”. Dedic aquest escrit a na Bettina, de Palma, i a en Miquel, de Dresde. Oh! Perdó! A l'inrevés.

Erich Kästner, Als ich ein kleiner Junge war. Dtv


dijous, 9 de febrer de 2006

Viatge astral

Canvi d'intencions. Avui no volia parlar d'astres, però en tinc el cap ple. En principi em crec una persona força racional i no crec en mites ni religions, tot i que tant els uns com les altres m'encurioseixen, m'agrada molt conèixer-los, m'interessa la cultura clàssica, grega i romana, altres cultures i altres mitologies i crec que a les latituds on des de fa segles han viscut els meus ancestres -o hi visc jo ara mateix- no puc obviar-hi ni els cristianisme ni altres creences com l'islamisme i el judaisme o el judaisme i l'islamisme. Però avui no vull parlar de fes ni de supersticions, vull parlar dels meus astres, vull acostar-me a l'astronomia i només allunyar-me'n en tot cas seguint els camins de la lògica, ni que sigui -si més no- de la meva lògica personal.

Sóc escorpí i quan faig aquesta afirmació vull evitar de sobrecarregar-la de significacions astrològiques: vull dir solament i única que en el moment que vaig veure la llum al Cós de Gràcia de la ciutat -capital- menorquina de Maó, a les quatre menys un quart del capvespre del diumenge 19 de novembre de l'any 1967, el sol era situat a la constel·lació d'Escorpí i es dirigia -faltaven solament quatre dies perquè hi arribés- cap a la de Sagitari. La meva mare sempre ha dit que en realitat jo havia de néixer un quart més tard, però que a la comare li agradava el futbol, que tenia un partit a les quatre i que per aquest motiu li va provocar el part. Desconec si aleshores els partits de la Lliga de futbol eren a aquella primera hora de la tarda o si aquella madona tenia un fill que jugava a futbol i que anteposava el seu orgull de mare a la seva obligació a l'hora d'assistir les parteres. Però potser això ara, després de tants anys, és anar massa enllà, tot i que qui sap si algunes coses no serien una miqueta diferent.

Sóc ascendent àries i quan dic això no vull tampoc que aquesta altra afirmació comporti connotacions, ni tampoc vull que s'interpreti ara de cap de les maneres. Únicament estic dient que quan jo vaig néixer un quart abans del partit de futbol, la constel·lació que despuntava a l'horitzó era la del mascle de la cabra, el cabró, Àries. Segons l'horoscop xinès també sóc cabra, però això tan se val ara també.

Si un continua observant la meva carta astral, és a dir la disposició dels astres - el sol, la lluna, els planetes del nostre sistema solar, etc.- en el moment del meu naixement, un s'adona també que el planeta que aleshores és trobava més amut de tots en el cel era Mart, situat gairebé -si no ben bé- al zènit, en el punt d'intersecció més elevat de l'hemisferi celeste en relació a la terra. En aquell moment es va donar també la circumstància que dalt de tot del cel hi havia la constel·lació d'una altra cabra, el boc, Capricorn. Tots els animals tenen una simbologia, però ara no parlem de símbols, ara parlem de disposicions estel·lars. Mart hi és tot solet allà dalt, al bell mig de l'esfera celestial, els altres satèl·lits i planetes del nostre sistema solar són com a mínim a una constel·lació de distància. L'astre més pròxim a Mart és de fet el sol.

Solament un parell de d'observacions astronòmiques més: en el precís moment que vaig veure per primera vegada la llum, no només el sol era a la constel·lació d'Escorpí, sinó que també hi eren Mercuri i Neptú. Júpiter, Plutó i Urà eren a la de Verge. Urà era gairebé a les portes de Balança, constel·lació en la qual aleshores hi havia únicament Venus. Saturn també era tot sol a Àries i la lluna tota sola a Gèminis. No existia en canvi cap planeta que aleshores transités per les constel·lacions de Taure, situat a les antípodes d'Escorpí, ni per Cranc, Lleó o Acuari. Així era dibuixada -ni més ni manco- la bòveda celeste en el moment que vaig fer acte de presència a la Terra per imperatiu biològic i anticipació futbolística.

dilluns, 6 de febrer de 2006

POEMES GEOMÈTRICS


Fa un dia d'hivern de cel de plom. Ahir va fer un dia d'estiu de cel estirat, lleuger com una ploma. Aquests canvis de temps ens afecten l'organisme i, psicosomatomètricament, l'estat d'ànim. Bòreas i Cronos exerceixen la seva influència sobre Gea i també sobre nosaltres els mortals que l'habitem: temps atmosfèric, temps cronològic, temps astronòmic. La primera imatge que em va venir al cap quan vaig llegir el títol del nou llibre de Jordi Jané, Poemes Geomètrics, va ser la de l’hiperconegut dibuix de Leonardo Da Vinci: l'Home de Vitruvi. Després de llegir el primer poema l'associació se'm va fixar definitivament a la memòria. Poesia i geometria, ciències aparentment divergents, convergeixen en poemes sense metre cercant una explicació més enllà de la matemàtica, l’anatomia o l’antropometria, potser en el món de la metafísica, en qualsevol cas en el de la simbologia. I realment és un misteri, ens demanem juntament amb el poeta: ¿quins cercles, trígons i quadratures ens travessen el cos, la ment i els sentiments a fi de conformar l'esperit -l'ànima- i transportar-la tot transformant-la en tots tres temps, als quatre vents? El poeta i l'Home de Vitruvi semblen encerclats, emmarcats, en les constel·lacions de l'espai còsmic, com en una carta astral, travessats per disposicions i conjuncions geomètriques, de les qual se'ns volguessin posar exemples casuístics de personalitat, de caràcter, de sentiments, de manera de veure el món, el passat, el present i el futur, de formes de viure el temps i de concebre'l, de sensualitat, erotisme i sexe, de vocacions i professions, de rutines i quotidianitats, de relacions personals, de parella i socials, de viatges terrenals, espirituals, mentals, cronològics i estel·lars.
Se'ns dibuixa un jo tot sol, perquè la vida és d'un tot sol i de vegades entotsolat, perquè la vida te la tries tu. La vida és d'algú que sembla haver decidit deixar de submergir-se en la complexitat dels sentiments compartits o de la sexualitat còmplice, degut a allò que comporten d'alienador, de destrucció de la individualitat, que ha triat aïllar-se en el solitari goig eròtic de la contemplació de moments íntims plens de sensualitat, com ara el Xavier a la dutxa o THE MAN I LOVE, un mer cos amorós en un tren de rodalies que juga amb el telèfon mòbil però que no té ulls -sense ulls-, talment com si fos un simple cos per estimar sense correspondències ni connexions, al qual es nega la personalitat intensa capaç de transmetre'ns uns ulls plens de vida. Gairebé se'l converteix en pedra, en una escultura neoclàssica, digne d'observar i d'admirar però que en realitat és inofensiva, perquè un sap que no es pot moure, que és immòbil. Una imatge, per tant, de la qual es pot gaudir platònicament però que és incapaç d’interferir -de descentrar, d’inquietar-, de ferir ni l'ànim ni el plaer ni els sentiments. THE MAN I LOVE és en el fons "I love the man" i prou, res més. No sé perquè em costa tant abraçar-te es demana el poeta referint-se a EL MEU AMIC SPARTAK. I tot i això, tot i aquest hermetisme defensiu, es transpira inquietud, intranquil·litat, no-pau.
Al llibre no hi apareix un únic tren, no, en passen un darrere l'altre, però el jo no els veu passar assegut des de l'estació, sinó que hi viatja, per les costes del Garraf o al metro de Roma. Des de dedins del vagó hi veu pujar els passatgers, personatges un pèl pintorescos i en realitat simples passavolants, encara que un els vegi baixar-ne amb certa recança, "NOSTÀLIA", com ara L'HOME DE L'ACORDIÓ o la mare i la filla gitanes. I tanmateix aquesta petita realitat quotidiana permet al poeta d’emmirallar-s'hi, de reconèixer-s’hi i de reflexionar sobre el propi comportament.
El viatge i el pas del temps hi són una constant, al llibre. A Tubinga se succeeixen les estacions i un s'esforça perquè resti quelcom d'essencial i d'etern. Com el sol recollit en unes fulles mortes del PARC DE SCHÖNBRUCH, el poeta vol que en els mots hi resti també aquell alè de vida, aquell raig intens de llum que tingueren en molts moments de l’esdevenir de l’existència pròpia. Les mans toquen -maseguen- les paraules com aquell que pasta pa. Les paraules acaronen i enrampen l'ànima -l'electricitat del cos- i sembla per tot això que LA LLENGUA sigui la gran protagonista, amb els seus jocs, amb les seves capacitats expressives de vivències que es marceixen. La llengua es fa llum i alegria, es fa dol i tristesa, es fa ofici i té vida pròpia. Per les seves venes hi corre la saba de la vida destil·lada pel pas del temps. Els mots són miralls trencats d’aquella essència, retenen el temps, contenen la vida: el temps s’atura en les paraules. La llengua és vida, la vida és llum, raigs, rius, carrers de la llum.
Però no n’hi ha prou, amb contemplar el decurs de la vida des d’un tren. Mal que sembli que de vegades li pesi, el jo sofreix transformacions gairebé kafkianes, es converteix en cuc –M’HE FET CUC-, panerola, microbi, mosca, mosquit, aranya,... i, finalment, en enyoradissa i aristocràtica crisàlide, amb tota la potencial i renovada càrrega simbòlica de les seves polícromes metamorfosis, des que es desclou i surt endiumenjada al carrer –de la llum- fins que es fa vella com els mots, desitjant que algú la senti i la reculli, mentre pel carrer voleien nounades papallones exuberants.

Jordi Jané-Lligé:
Al cap de quinze anys i altres textos. Moment Angular, 46. Vic, 2004
Poemes geomètrics. Prima Matèria, 47. Vic, 2005

dimecres, 1 de febrer de 2006

Opinions d'un pallasso


Ara ja fa més d'una setmana que vaig tornar del cap de setmana a Colònia. És temps de Carnaval i aquesta és una de les ciutats alemanyes que celebra la festa amb més entusiasme. Altres ciutats del món també viuen aquests dies l'alegria de la disfressa, la seducció de vestir-se d'una manera diferent de l'habitual, la joia de veure's transformat, de disfrutar sota la màscara d'una altra personalitat, diferent de la quotidiana, potser irreconeixible i mig oculta però tal vegada no per això menys real: Rio de Janeiro, les Canàries, Cadis... En temps de Giacomo Casanova, Venècia celebrava sis mesos de Carnaval. Fa una setmana la gent de Colònia ja es disfressava i formava comparses, mentre em passejava pels carrers m'anava returant als mostradors de les botigues on s'exhibien les disfresses.
Era al centre de la ciutat, aprop del Gürzenich, i de cop i volta em va agafar gana. Vaig veure un restaurant de cuina alemanya i hi vaig entrar: sopa del dia i arengada marinada amb crema de llet, ceba, cogombres avinagrats i patata bullida. Boníssim! En sortir, vaig decidir passejar a fi de pair el dinar i ho vaig ver per la vora del Rin. Vaig recordar aquell mes d'agost d'ara fa més de sis anys quan vam agafar un vapor, el Dampfer, i vam remuntar el riu... Stop!!! Un moment! Perdó! Canvii el fil de la narració. Anava a explicar com var ser el viatge pel Rin però vull restar a terra: de cop i volta a succeït una cosa.
Som a la biblioteca de l'escola d'idiomes de Palma i se m'ha acostat una al·lota tota entusiasta i m'ha demanat si li podia recomanar una pel·lícula en alemany. M'he alçat tot d'una de la cadira i m'he acostat a l'armari. Era la primera vegada que l'obria -tot just m'he l'havia mirat de passada- i li anava comentant que m'havia semblat veure que no totes les pel·lícules eren alemanyes, que també n'hi havia de nordamericanes, per exemple, però que estaven doblades a aquell idioma. Ella m'ha mostrat a quines fileres hi ha tot de films alemanys i a partir d'on començaven els altres. He començat a rastrejar i, casualitat de les casualitats, la primera pel·lícula que m'ha caigut a les mans ha estat Ansichten eines Clowns, basada en una novel·la de Heinrich Böll, escriptor premi Nobel alemany i, per a més senyes, de Colònia.
Ara fa devers deu anys que vaig llegir un parell de llibres de l'autor: a més de l'alterior, Das Brot der frühen Jahren i Die verlorene Ehre der Katharina Blum. El pa dels anys joves va ser un de les primeres novel·les que vaig llegir en alemany. Sobre Opinions d'un pallasso li he dit un parell de coses molt ràpidament: que no coneixia el film, que es basa en una novel·la, que són històries de parella, vistes des del punt de vista d'ell, que es passa la vida tot sol penjat, pendent del telèfon de casa seva... L'al·lota m'ha dit que li agradaven les pel·lícules divertides, aleshores he fet un mig somriure i li he dit que Clown -com segurament deu saber- vol dir pallasso i que els pallassos normalment fan riure, però que en aquest cas potser el títol era una mica irònic. Anava a continuar amb una segona accepció del mot pallasso, m'ha vingut al cap la relació divergent entre catòlics i prostestants a la ciutat del Rin, m'ha aparegut la imatge d'un bon amic meu que n'està fent la tesi, però tot això evidentment ja no li he dit.
He agafat el segon vídeo: Der blaue Engel, de Marlene Dietrich, del 1929, també basada en una novel·la, Professor Unrat, de Heinrich Mann. Li he demanat si havia vist Cabaret, m'ha respost que sí, aleshores li he dit que aquesta altra pel·lícula també ocorre en un cabaret però que a més havia estat realitzada a l'època, que tant L'àngel blau com l'actriu són molt coneguts, que la protagonista també cantava i que les cançons es van fer molt famoses, que és la història d'un professor molt purità que s'enamora d'una cabaretista... Finalment -i sense pensar-s'ho gaire més- se l'ha endut convençuda. Li he dit que els dimecres gairebé sempre sóc aquí a la biblioteca i que em digués què li havia semblat. A Colònia hi vaig descobrir, darrera la catedral, el carrer dedicat a Heinrich Böll després de la passejada per la riba del Rin.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...