dimecres, 25 de gener de 2006

Brokeback Mountain


Després del cap de setmana a Colònia, vaig tornar a Palma dilluns migdia, cansat i amb l'energia justa per fer feina a l'horabaixa, tornar a casa, sopar una mica i anar a dormir. L'endemà dimarts em reincorporava a la vida quotidiana de Ciutat. Vaig telefonar a un amic, que lliura de treballar els dilluns, dia que va aprofitar per anar al cinema. Em va dir que havia vist Brokeback Mountain, la pel·lícula d'Ang Lee premiada a Venècia. Aquesta és de fet la informació que jo havia escoltat un dia a la ràdio, a Catalunya Cultura: "el director taiwanès Ang Lee ha guanyat el Lleó d'Or amb un western de cowboys gais". Com molta altra gent, i amanida des d'aleshores amb ressenyes i múltiples comentaris als mitjans de comunicació, n'he esperat amb impaciència l'estrena, m'esperonava el record d'erotisme epidèrmic de The Wedding Banquet i de Sense and Sensibility.

El meu amic em va dir que havia vist la pel·lícula doblada. El primer que vaig fer va ser consultar al diari si també la feien al Renoir, l'únic cinema de Palma on projecten en VO. Quina alegria! Sí que la hi feien: hi vaig anar ahir vespre mateix! Les expectatives eren múltiples i per eliminació: no seria ni una altra pel·lícula de transvestits i/o transexuals, ni de dracs polícromes, ni de loques histèriques i cridaneres, ni d'artistes outsiders ebris pel geni creador i experimentador, ni de capellans de confessió equívoca, ni de drogadictes homosexuals doblement marginats, ni de professors hipersensibles, ni d'al·lots amb vocació de ballarí, ni de malalts terminals de tuberculosi o de sida. No eren menescals, no eren picapedrers, no eren comptables ni jardiners, eren cowboys nordamericans mascles, muntats a cavall arreplegant bestià o damunt d'un bou fent rodeos, i tot això compaginat amb la sang acompassada, la vena delicada i la pell sensible d'un director de cinema creador d'atmosferes i paisatges de ritme avellutat i d'erotisme fi. Se n'havia parlat molt i justament per això no volia que massa expectatives impedissin sadollar el meu goig. Res de tot això, en vaig disfrutar durant dues hores i quart senceres.

Però després, refredada la primera impressió, no s'acaba entendre aquells que hi volen veure l'escàdol. La pel·lícula pot arribar a semblar fins i tot conservadora, reflecteix un món que de fet ho és. Si bé la narració o el guió en què es basa deu ser de fet així, es pot tornar a caure en el clixé que un mascle solament encula l'altre quan no hi ha cap dona a disposició, que són gais però al cap i a la fi no tant perquè es casen i tenen fills i, encara, torna a semblar que cap història gai no pot acabar bé, un dels dos protagonistes mor en condicions estranyes. La llibertat i la puresa d'un amor viscut als cims desapareix quan es davalla a la fondalada -Terra Baixa, Àngel Guimerà. Les regles de l'oest nordamericà s'imposen. Ennis del Mar no s'accepta perquè la societat on s'emmiralla no l'admet i no és capaç de redimir-se'n. A còpia de cedir i concedir, es dóna entitat psicològica a la frustració múrria del seu caràcter. L'entorn social l'ha incapacitat per ser feliç i per fer feliç els altres. Un altre cop cap happy end, un altre cop final fatídic i amb llàgrima, expressió màxima de la llei del silenci, la pronúncia continguda d'allò que tothom sap però amaga.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...