divendres, 27 de gener de 2006

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR
És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.
* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink,
Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz

1 comentari:

luisbrn ha dit...

hola miquel, qué bien que tienes un blog! Estupendo para seguirte y tb para leer en catalán. Un fuerte abrazo, un beso y hasta pronto.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...