29 de gener 2006

Hamburg


N'Antònia és la primera persona que veig gairebé cada dia. Fa feina sota casa i em dóna el bon dia des de darrera el mostrador quan davall l'escala per sortir al carrer. Si no té feina em solec returar i, com a mínim, parlam del temps. Abans d'ahir la vaig veure a l'horabaixa. Arribava a casa del dinar dels divendres amb els amics. Devia faltar poc per a les set i plovia. Em va dir que havia pensat en mi perquè d'aquí a un mes se'n va un cap de setmana a Alemanya amb les amigues. Em va explicar que eren un grup i cada any solen fer un viatge a un lloc diferent i que enguany tocava Hamburg. Aprofiten que hi ha vols directes des de Palma. Li vaig dir que hi havia estat feia poc, devers un mes i mig, a principis de desembre del proppassat 2005, i que li faria quatre recomanacions. Pel que fa al temps, vaig assenyalar cap a defora, de ben segur es trobarien aquell mateix temps: pluja, fred i humitat. Hamburg és una ciutat portuària, confluència entre dos rius i travessada de canals. Aquestes són les meves recomanacions:
HAMBURG
El centre neuràlgic de la ciutat és l'Ajuntament, el Rathaus. Impressiona la primera vegada que el veus, amb la torre del rellotge i les teulades de coure verd. Va ser contruït a finals del segle XIX. És al Rathausmarkt, la plaça del mercat de l'Ajuntament i supòs que hi deu haver mercat tot sovint. Com que hi vaig anar a principis de desembre, llavors hi havia el mercat de Nadal. Des la plaça es veu el riu Alster, que allà mateix forma com un llac interior des del qual surten els canals que travessen la ciutat. Els voltants de la plaça de l'Ajuntament és ple de carrers comercials.
Just al costat de l'Ajuntament, a la dreta de cara a la façana hi ha un museu, el Bucerius Kunst Forum. Hi fan exposicions temporals. Els dies que hi sereu n'hi haurà una de molt interessant sobre l'esculptor francès August Rodin.
L'exposició permanent de pintura més important de la ciutat és a l'Hamburger Kunsthalle, molt aprop de l'estació central del tren, el Hauptbahnhof. És distingeix per la cúpula de coure. Com gairebé tots els museus, tanquen els dilluns, però la resta de la setmana tenen obert des de les 10 fins a les 18h. Els dijous fins a les 21h. Hi trobareu obres d'artistes famosos: des de pintors medievals, passant per Rembrandt i Rubens fins als impressionistes francesos. Hi ha un parell d'obres molt famoses de Caspar David Friedrich, el pintor romàntic alemany més valorat. Quan jo hi vaig anar, les sales de pintura contemporània eren tancades. He vist que ara hi ha una exposició temporal amb dibuixos de Durero, Dürer.
L'últim museu que us recoman és el d'història de la ciutat, el Museum für Hamburgischer Geschichte. És una mica enfora del centre, però val molt la pena d'acostar-s'hi, perquè -encara que les explicacions són en alemany- un es pot fer una idea molt clara del desenvolupament social, econòmic i arquitectònic de la ciutat. Hi ha moltes imatges i molts objectes: no només quadres, també mobiliari i vestits d'època per exemple. L'exposició dedicada al port i a la vida portuària -amb projecció d'imatges d'època- és molt interessant. El museu és un edifici de totxo vermell situat en un parc anant cap al barri de Sant Pauli. Crec recordar que per arribar-hi vaig prendre el bus 36, que surt del centre.
La ciutat d'Hamburg va créixer a la vorera del riu Elba, que néix a la República Txeca i travessa Alemanya fins a la Mar del Nord. Hamburg és una ciutat portuària, és el port més important d'Alemanya, des d'allà sortien barcos en totes direccions, inclosos els transatlàntics cap a Amèrica. És una ciutat que va viure i viu encara del comerç marítim. Un no se'n pot anar de la ciutat sense haver anat al port i haver-hi fet una passejada fins al Fischmarkt per exemple, allà on hi ha el mercat del peix. Anau-hi, si pot ser, un dia de cel clar abans que es posi el sol.
Si un deixa el port i s'endinsa cap a la ciutat des del Fischmarkt, trobarà el barri de Sant Pauli, un dels més populars. És el barri amb més vida nocturna de la ciutat. La Repperbahn -així és diu el carrer més important que el travessa- és ple de cabarets, bars de nit i també de sex shops i altres negocis relacionats amb el sexe. Val la pena de fer-hi una passada. No crec que sigui gaire perillós si un no es mou del carrer principal.
L'altre barri popular d'Hamburg és Sant Georg, que comença a partir de la plaça de l'estació central. El carrer principal es diu Lange Reihe i és ple de cafès i restaurants. Hi sol haver vida des de bon de matí, molta gent d'Hamburg hi va a berenar. El barri és molt gran i hi ha moltes botigues de gent immigrada. Són comerços de menjar i hi vénen bona fruita. Alguna part del barri pot ser un pèl perillosa a la nit.
Esper que aquestes recomanacions us ajudin a disfrutar de la ciutat. Ja m'ho contaràs!

27 de gener 2006

Holocaust: Auschwitz

Efemèrides d'avui: cap d'any a la Xina, comença l'any del ca, "felicitats a tots aquells que hagueu nascut sota aquesta zoologia!". Mozart compleix 250 anys: "per molts anys Wolfi! Pel març et vindré a veure a Salzburg i celebraren plegats el teu aniversari, ok? Fins aleshores llop austríac!" Però avui es commemoren també seixanta-un anys de l'alliberament dels empresonats al camp de concentració nazi d'Auschwitz, i a aquest fet és al que vull dedicar avui la memòria, així com el recorda en particular molta gent privada i, col·lectivament, gran nombre d'institucions. Ara mateix sentia a Catalunya Cultura els acctes prevists per avui al Principat. No crec que a Mallorca hi ha hagi gaire repercussió, la inèrcia de la nostra política m'ho fa descreure.

La meva manera de celebració particular serà aquesta: ara fa onze anys, al 1995, també es va commemorar l'Any Internacional de la Tolerància i el 50è Aniversari de l'Holocaust Nazi. Jo prestava llavors uns serveis que ja no existeixen des que es va suprimir a Espanya el servei militar universal i obligatori. Antimilitarista, pacifista com sóc, vaig fer la Prestació Social Substitutoria -així s'anomenava- a Barcelona, en una institució que respon a les sigles CIDOB: Centre d'Informació i Documentació de Barcelona, una entitat que es dedica a fer el seguiment i l'arxiu dels desastres bèl·lics i famèlics d'arreu del món i de dur a terme projectes d'ajuda al "món subdesenvolupat" -quina expressió més lletja! La meva labor va consistir sobretot a fer de corrector de textos en català i a confegir una cronologia de les desgràcies internacionals del món per a la revista d'aquesta institució, deCIDOB. Era el moment més sagnant de la guerra de Bòsnia. La seu del CIDOB és al carrer Elisabets del raval de Barcelona, en un antic edifici amb una capella convertida en biblioteca. Passava, doncs, els matins i alguna tarda al centre de la ciutat: va ser un hivern molt maco.

Recordo que era allà que un dia em va telefonar un bon amic de Menorca, amb qui havia estat vivint i treballant l'any anterior a l'illa de Formentera. Ell era a Ciutadella preparant el número 10 de la revista Sa Sínia, el butlletí informatiu de l'Ateneu Alternatiu de Ferreries, que aquell estiu es va titular NN ("Nacht und Nebel"), Per la dignitat humana i es va voler dedicar als menorquins deportats als camps de concentració. Em va demanar si hi volia escriure un article i així ho vaig fer. Em plau, onze anys més tard de tot allò, reproduir-lo avui aquí. És, com he dit, el meu tribut a la Memòria. Al final de l'article, anotaré també la referència de tota una sèrie d'obres literàries, autobiografies, memòries novel·lades o novel·les, que m'agrada emmarcar sota el títol de Literatura dels KL, llibres que contribueixen al coneixement més directe de les persones reals -o de ficció- que no només van tenir la mala sort de ser els protagonistes d'un dels més grans infortunis de la humanitat sinó que a més van tenir també el coratge i la valentia de voler reviure tots aquells fets funestos a fi d'estampar-los al paper perquè mai no s'oblidin.

VÍCTIMES DE LA VERITAT, TESTIMONIS DE L'HORROR
És impossible fer-se una idea el 1995 de l'experiència que van viure fa devers cinquanta anys els deportats als camps de concentració nazis. Parl dels que hi van sobreviure, perquè l'horror per als que hi van morir és encara manco concebible. De fet, anihilació, extermini i genocidi són actes que trobaran per sempre més el seu referent més esfereïdor en la nostra Europa de la Segona Guerra Mundial. Anava a dir que hi troben el seu referent més salvatge, però la salvatgia té aquell tret d'irracional i incontrolat que de qualque manera podria atenuar el terror del crim col·lectiu organitzat. Perquè, a més de salvatge en allò que té de bestial, la inhumanitat de l'extermini va ser major, si cap, si s'atén el fet que aquests camps van ser concebuts racionalment, i ho foren amb una finalitat concreta, premeditada i volguda: contruir llocs de concentració, de reclusió, i tota una maquinària de mort. Dirigents del nacionalsocialisme alemany van idear i ordenar la construcció de càmeres de gas, forns crematoris i fosses comunes en els camps. Qualcú va proposar fredament experimentar l'efecte letal de la injecció de benzina directa al cor i dissecar els cossos dels deportats morts per a la investigació mèdica. El gènere humà hi va ser classificat i etiquetat segons el grau d'indesitjabilitat dels seus membres, en contrast amb la raça ària. I no es tractava només de la serva inferioritat racial -jueus, gitanos,...-, sinó també de la seva degeneració mental o ideològica -anarquistes, comunistes, ...-, de la seva desviació sexual -homosexuals-, de la seva discapacitat física o psíquica o de la seva manca de procedència -apàtrides-; a més, és clar, d'aquells que s'havien resisitit a l'ocupació de llurs països -polonesos, russos, francesos, etc.

De menorquins, com d'altres defensors del govern de la República, també n'hi van anar a raure. N'hi moriren. D'altres encara ho poden explicar. La primera notícia que hi va haver deportats illencs, la vaig tenir mentre fullejava Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig. En un apèndix del llibre l'escriptora i investigadora reporta el nom de la gent dels Països Catalans que, afectats per la llei franquista de responsabilitats polítiques del febrer de 1939, van haver d'exiliar-se. Una vegada travessats els Pirineus, van ser aplegats en camps francesos de refugiats, on els més febles, entre ells molts d'infants, van perir d'inanició. Una de les poques maneres de sortir dels camps de la fam va ser allistar-se, començada ja la Segona Guerra Mundial, a les companyies de treballadors estrangers, una de les comeses de les quals fou la construcció de la línia fortificada Maginot a fi d'aturar l'avançada alemanya. A mesura que s'ocupava França, molts treballadors van ser fets presoners de guerra i conduïts als caps de concentració nazis d'Auschwitz, Buchenwalt, Coswig, Dachau, Ravensbrück,... i, sobretot, pel que fa als republicans catalans, al de Mathausen, el cinquantè aniversari de l'alliberació del qual pels aliats es compleix el maig d'enguany.

Ha estat arrel dels preparatius d'aquesta commemoració que en Nel Martí em va telefonar i em va fer saber que de deportats menorquins encara n'hi ha que viuen. El periple d'aquests illencs fins a arribar als camps de la mort o als Kommandos adjacents no és casual i sembla ser que els dirigents franquistes n'estaven assabentats. Que hi continuessin reclusos es deuria a les previsions de les negociacions amb dirigents hitlerians i s'emmarcaria també en l'aliança entre tots dos règims. Els republicans espanyols no eren en un principi cap enemic directe del feixisme alemany. Aquest fet contrasta amb unes informacions aparegudes recentment en alguns mitjans de comunicació on s'afirmava que ambaixadors dels primers anys del franquisme en alguns països de l'est europeu, tot valent-se de regulacions del temps de les expulsions dels jueus de la península ibèrica al segle XV, havien facilitat la llibertat a jueus i gitanos en poder nazi. Hom malsospita d'aquestes informacions que, sense negar-los la possible veracitat, van ser esbombades amb oportunisme tot aprofitant la simpatia creada al voltant del carisma emprenedor del Schindler de La llista d'Spielberg, amb qui la comparança d'aquests "herois" ambaixadors franquistes es feia inevitable. Tot el que això vindria a demostrar és, per contra, coms els fides a la República foren doblement maltractats.

Si això fos així, si s'hagués volgut invitar subtilment a la comparació entre l'empresari i l'ambaixador afins als règims feixistes alemany i espanyol repectivament, això seria res comparat també amb aquells qui neguen sense pal·liatius l'existència dels camps de concentració i, per tant, l'extermini allà dedins d'11 milions de persones, 6 milions de les quals, jueves: per a qui els Konzentrationslager serien, transcrivint la ironització d'una amiga alemanya sobre les afirmacions negacionistes neonazi-feixistes, com una mena de Judenherberger -"albergs per a jueus"-, on els jueus harien passat les vacances. La ironia es basa en el mot Jugendherberger, que sí que vol dir "alberg de joventut". Segons ells, que amb les seves actituds i asseveracions han fet trontollar a Alemanya el dret democràtic a expressar-se lliurement, tot hauria estat un muntatge aliat fet a partir de la filmació i la fotografia d'escenes esgarrifoses, corprenendores i macabres preparades per a l'ocasió. En resum: un complot ideat per al sotmetiment psicològic dels vençuts. Tot plegat: una mentida històrica. És difícil certament amagar l'extermini de tanta gent i a Menorca mateix trobarien víctimes de la veritat, testimonis de l'horror.

Afirmacions com aquestes no són marginals i poden trobar repercussió en aquella gent que mai no ha volgut o no vol creure que els seus familiars de qualque manera en puguin ser còmplices, gent a qui l'horror també els toca de molt a prop. De fegades es fa molest i incòmode emprar termes com raça o nacionalisme en un conversa amb centreuropeus, ja que aquests termes s'han sobrecarregat d'aquella significació encunyada pel nacionalsocialisme alemany. Tanmateix, les races i les nacions segueixen existint. L'altre dia un jove passejava per les Rambles barcelonines folrat en paper on havia escrit que ell era racista perquè li agradaven totes les races.

De responsables directes de l'Holocaust nazi, encara n'hi ha de vius i lliure. Però així com és errònia l'actitud de qui nega el genocidi executat pels dirigents del III Reich, tampoc no és encertada la d'aquells ciutadans alemanys que, pel simple fet de ser-ho, encara avui se'n senten personalment culpables. Com tants altres fets d'aquesta índole, aquest tampoc no s'ha d'oblidar. Els sobrevivents i els familiars directes de les víctimes no l'oblidaran mai. Per a la resta la manera de recordar és assumirne civilment i col·lectivament el vessant històric. Willy Brand, en el seu càrrec de canceller de la República Federal Alemanya, es va reconèixer a Polònia moral de l'Alemanya nazi. La República Democràtica mai se'n va considerar hereva moral. L'assumpció històrica vol dir reconèixer que aquests actes van ocórrer, ser conscient dels mals comesos i, doncs, emparar-ne les víctimes. La RFA va reconèixer el genocidi dels jueus i els ha sobrevingut, però les comunitats gitanes alemanyes encara esperen avui que qualcú respongui dels seus 500.000 morts.
* * *

Literatura dels KZ

Joaquim Amat Piniella, KL Reich
Primo Levi, Se questo è un uomo
(Traducció catalana: Si això és un home)
Fred Uhlmann: Reunion
(Traducció catalana: L'amic retrobat
Versió cinematogràfica: Jerry Schatzberg, L'ami retrouvé)
Bernhard Schlink,
Der Vorleser (Traducció catalana: El lector)
Ma. Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz

25 de gener 2006

Brokeback Mountain


Després del cap de setmana a Colònia, vaig tornar a Palma dilluns migdia, cansat i amb l'energia justa per fer feina a l'horabaixa, tornar a casa, sopar una mica i anar a dormir. L'endemà dimarts em reincorporava a la vida quotidiana de Ciutat. Vaig telefonar a un amic, que lliura de treballar els dilluns, dia que va aprofitar per anar al cinema. Em va dir que havia vist Brokeback Mountain, la pel·lícula d'Ang Lee premiada a Venècia. Aquesta és de fet la informació que jo havia escoltat un dia a la ràdio, a Catalunya Cultura: "el director taiwanès Ang Lee ha guanyat el Lleó d'Or amb un western de cowboys gais". Com molta altra gent, i amanida des d'aleshores amb ressenyes i múltiples comentaris als mitjans de comunicació, n'he esperat amb impaciència l'estrena, m'esperonava el record d'erotisme epidèrmic de The Wedding Banquet i de Sense and Sensibility.

El meu amic em va dir que havia vist la pel·lícula doblada. El primer que vaig fer va ser consultar al diari si també la feien al Renoir, l'únic cinema de Palma on projecten en VO. Quina alegria! Sí que la hi feien: hi vaig anar ahir vespre mateix! Les expectatives eren múltiples i per eliminació: no seria ni una altra pel·lícula de transvestits i/o transexuals, ni de dracs polícromes, ni de loques histèriques i cridaneres, ni d'artistes outsiders ebris pel geni creador i experimentador, ni de capellans de confessió equívoca, ni de drogadictes homosexuals doblement marginats, ni de professors hipersensibles, ni d'al·lots amb vocació de ballarí, ni de malalts terminals de tuberculosi o de sida. No eren menescals, no eren picapedrers, no eren comptables ni jardiners, eren cowboys nordamericans mascles, muntats a cavall arreplegant bestià o damunt d'un bou fent rodeos, i tot això compaginat amb la sang acompassada, la vena delicada i la pell sensible d'un director de cinema creador d'atmosferes i paisatges de ritme avellutat i d'erotisme fi. Se n'havia parlat molt i justament per això no volia que massa expectatives impedissin sadollar el meu goig. Res de tot això, en vaig disfrutar durant dues hores i quart senceres.

Però després, refredada la primera impressió, no s'acaba entendre aquells que hi volen veure l'escàdol. La pel·lícula pot arribar a semblar fins i tot conservadora, reflecteix un món que de fet ho és. Si bé la narració o el guió en què es basa deu ser de fet així, es pot tornar a caure en el clixé que un mascle solament encula l'altre quan no hi ha cap dona a disposició, que són gais però al cap i a la fi no tant perquè es casen i tenen fills i, encara, torna a semblar que cap història gai no pot acabar bé, un dels dos protagonistes mor en condicions estranyes. La llibertat i la puresa d'un amor viscut als cims desapareix quan es davalla a la fondalada -Terra Baixa, Àngel Guimerà. Les regles de l'oest nordamericà s'imposen. Ennis del Mar no s'accepta perquè la societat on s'emmiralla no l'admet i no és capaç de redimir-se'n. A còpia de cedir i concedir, es dóna entitat psicològica a la frustració múrria del seu caràcter. L'entorn social l'ha incapacitat per ser feliç i per fer feliç els altres. Un altre cop cap happy end, un altre cop final fatídic i amb llàgrima, expressió màxima de la llei del silenci, la pronúncia continguda d'allò que tothom sap però amaga.

Sant Sebastià


Divendres passat, 20 de gener, va ser Sant Sebastià, dia de festa a Palma, perquè n’és el patró. Es curiós, ja que el patró de Maó, l’altra capital balear, també és sant Sebastià, tot i que no és una festa que se celebri popularment com ara a Ciutat. A Maó se celebren de forma multitudinària les festes de la Mare de Déu de Gracia, al setembre. Però poca gent coneix aquest fet, que l’escultura del retaule d’una de les capelles de l’esquerra de la seu de Mallorca i la de la porxada de l’ajuntament de Maó representen el mateix sant, el sant protector d’ambdues ciutats contra la pesta. La veneració mallorquina data del segle XV: al 1523 va arribar la reliquia del seu braç, amb la qual cosa es va acabar miraculosament l'epidèmia que assolava Ciutat. El Gran i General Consell el declarà patró al 1643. Els magnífics Jurats li feren dedicar la capella de la Seu. A la invocació de protector contra la pesta, s'hi va afegir també la de defensor contra les ràzies dels corsaris que, sota salvaguarda otomana, atacaren les poblacions costaneres de les Balears i les Pitiüses. 

Darrerament han aparegut als diaris un parell mallorquí de ressenyes biogràfiques, hagiografies, de Sant Sebastià i m’ha abellit fer-ne un resum, fixar-ne quatre dades, susceptibles de ser ampliades o renovades, perquè tanmateix el martiri del sant no és gens clar. De la vida de Sebastià, tampoc se’n sap molt. Va néixer a Milà, la mare era milanesa i el pare del sud de la Gàl·lia. Va viure a la Roma de la segona meitat del segle III després de Crist. Dioclesià, procedent de l’Adriàtic i comandant de la guàrdia imperial, es va convertir en l’emperador al 284. Sebastià va ser al seu torn capità de la guàrdia pretoriana, la guàrdia personal de l’emperador. Si bé al llarg de la seva vida Dioclesià va tolerar els ciutadans romans que professaven la religió cristiana, després els va perseguir degut a tota una sèrie de disturbis. La darrera gran persecució va consistir a purgar la gran quantitat de caps i oficials militars que s’havien convertit al cristianisme. La nova fe aconseguia cada vegada major nombre d’adeptes. Sebastià va ser acusat de simpatitzar-hi i de difondre-la entre les famílies nobles i els magistrats de la ciutat, va ser cessat del seu càrrec i desterrat a una guarnició dels confins del vast Imperi. Allà va conèixer un centurió, Adrià Sever. Sembla que no se sap ben bé quin tipus de relació manteniren. Existeix la versió que el centurió va voler posseir-lo sexualment i que, en no aconseguir-ho, el va voler fer matar.

La llegenda del martiri de Sebastià diu que Sever el va fer fermar al tronc d’un arbre i que la seva companyia d’arquers el va fer perir aclivellat a sagetades. Hi ha qui diu que va sobreviure a les fletxes, que va ser curat per una matrona i que finalment hauria estat decapitat. En qualsevol cas el martiri ocorria al 304. L’imperi de Dioclesià va durar fins a un any més tard. L’emperador va morir al 311. La versió del martiri a cops de sageta va ser el que es va imposar durant el Renaixement italià. Pintors i escultors van trobar en el sant la manera més idònia per representar el nu masculí a l’empara, sovint la connivència, dels patrons i mecenes eclesiàstics. Degut a la relació amb el centurió i a la sensualitat i l’erotisme amb què tot sovint és representat, el sant s’ha convertit en una icona gai.

Fa temps que reconec el sant en pinacoteques, retaules eclesiàstics o imatges pètries, com ara l’escultura a l’exterior de la porta d’entrada de l’ajuntament de Maó, però una de les representacions que m’ha impressionat més ha estat l'escultura de Giorgetti a l'església de Sant Sebastià, aprop de les catacumbes de la Via Appia de Roma on sembla que va ser inhumat. Vaig quedar-hi palplantat un dels primers dies de 2004, bocabadat durant una bona estona al davant amb el desig de traspassar el vidre del sepulcre i acaronar el marbre fred. Més que no pas un sant, Sebastià sembla un jove extasiat de plaer, arravatat pels desitjos d’un déu de l’Olimp.

Durant les festes de sant Sebastià de Ciutat d’enguany van aparèixer altres déus apol·linis fent honor a la musa de la música al so de les xeremies.

22 de gener 2006

Colònia: Gürzenich


Poqueta estona per continuar explicant el meu itinerari d'ahir. Des del Neumarkt vaig enfilar la Schildergasse, el carrer més comercial de la ciutat, fins al Gürzenich: per a entendre'ns, la llotja de Colònia. A aquesta ciutat del Rin li passa com a moltes altres ciutats alemanyes: com a conseqüència dels bombardejos durant la Segona Guerra Mundial, va quedar en runes, malauradament van ser poquíssims els edificis que van restar en peus. Alguns dels més emblemàtics van ser restaurats. Ciutats senceres van haver de ser reconstruïdes, la qual cosa explica en bona part el miracle econòmic alemany, el Wirtschaftswunder, després de l'aportació de cabals nord-americans a partir del pla Marshall. Atesa l'escassetat de mà d'obra masculina que va comportar la guerra i arran de l'enorme i necessària activitat constructora, es van haver de fer venir treballadors -Gastarbeiter- de l'estranger, la majoria dels quals procedents dels països del sud d'Europa: Turquia, Itàlia i Espanya sobretot, gent de la generació dels meus pares que van voler -que van haver de- partir a fi de guanyar-se la vida. El Gürzenich, a més de ser l'escenari de les compravendes dels mercaders de la ciutat, servia també per celebrar banquets, festes i balls de carnaval. Avui en dia s'ha convertit a més en un espai per a recepcions, congressos i concerts. Sa Llonja de Palma, que no ha sofert tota aquesta sèrie de trasbalsos, és, a part de més antiga, per a mi molt més bella.

21 de gener 2006

Carnaval de Colònia


Ahir vaig arribar a Colònia per tercera vegada a la meva vida. La primera va ser a l'octubre de 1988 mentre feia d'estudiant d'Erasmus a la Universitat Johann Wolfgang Goethe de Frankfurt, amb Til Stegmann de professor. Aleshores vaig conèixer el meu amic Roger, avui en dia professor de català a la Freie Universität de Berlín. No me'n record, si ell va venir a Colònia. L'excursió de cap de setmana va ser amb un grup d'estudiants de català. Llavors a Frankfurt també hi havia l'oficina catalana.

La segona vegada va ser a l'agost de 1999, ara fa sis anys i mig. Ahir vaig arribar a Colònia a les deu de la nit. Després que em telefonés ma mare vaig agafar el tren fins a l'estació central, el Hauptbahnhof. Vaig haver d'esperar devers mitja hora al Neumarkt fins que sortís el tramvia 9 fins a l'aturada d'Universität, l'estació més propera al carrer Kerpener, on m'estic aquest cap de setmana. Crec que no és gaire enfora del lloc on em vaig allotjar al 1999. Vaig arribar a la casa passades les dotze. Vaig veure en Dirk solament un moment, el temps precís perquè m'expliqués les quatre coses necessàries per al maneig domèstic i em deixés les claus. Dirk ha partit avui de matí cap a Hamburg, la qual cosa vol dir que estaré tot sol a l'apartament durant tot el cap de setmana, repetesc, un pis a Colònia per a mi tot sol.

Avui m'he aixecat amb tota la tranquil.litat i parsimònia del món. He engegat la televisió, he berenat, m'he dutxat i he sortit al carrer, llest per a l'itinerari del dia. A l'aturada del tramvia he demanat un parell d'informacions a una al.lota que també esperava. He descobert que la llibreria Gonski ha passat a la història i m'ha recomanat Thalia i Mayersche Buchhandlung, al Neumarkt. A la primera no he trobat el que cercava, però de cop i volta, quan ja feia una estona que hi rastrejava sense fortuna, he sentit música al carrer: un grup d'homes contents de cervesa i vestits a la divuitesca, amb cassaca, perruca blanca i tricorni. He demanat què passava, si se celebrava la Revolució Francesa, "Karneval!", m'ha respost una dona tota eufòrica. A més de gent jove amb botelles de cervesa, ahir a la nit també vaig veure gent disfressada. Quan m´he aixecat m'he fixat que en Dirk tenia una disfressa arravada a l'habitació que m'ha cedit, ja sé que el Carnaval de Colònia és el de més tradició d'Alemanya, però em resistia a creure que comencessin a celebrar-lo tant prest, encara falta un mes! Aleshores he continuat veient màscares i garlandes als locals, cafés i restaurants, i als mostradors de les botigues dels carrers del centre per on anava passant. Un cop convencut de l'omnipresència de Carnestoltes, he anat a la segona llibreria recomanada i allà sí que he pogut comprar els llibres que cercava. He sortit i he continuat per la Mittelstraße fins a la llibreria Bruno's del Friesenwall perquè hi volia comprar llibres i un calendari per regalar. Poca cosa a veure amb la qualitat dels llibres de la llibreira Männerschwarm d'Hamburg. Hi he agafat també un mapa i revistes actuals gratuites -aquest teclat no té ni "i" amb dièresi ni "c" trencada- sobre l'escena cultural que m'interessa de la ciutat. Per avui ho deix aquí, perquè vull continuar el programa previst per avui vespre.

19 de gener 2006

La transformació, Franz Kafka

Ahir vaig anar a veure la Metamorfosis de la Fura dels Baus a l'Auditori de Palma, espectacle basat en Die Verwandlung de Kafka. No havia parat esment en l'última "s" de la paraula "metamorfosis", que la converteix en una peça en castellà. Un cop assegut ja a la butaca de platea vaig pensar que tant La Fura dels Baus com l'Auditori contribuïen ben poc a la qualitat escènica del país. A això s'hi va sumar la conversa dels espectadors que seien darrere meu. Potser no vaig ser prou precabut i vaig entrar al teatre devers deu minuts abans que comencés la representació, temps suficient perquè els comentaris que m'arribaven de darrere em comencessin a posar un pèl nerviós. Els meus veïnats de les butaques posteriors parlaven en castellà, amb substrat ostensiblement mallorquí, de solars de set-cents metres quadrats, de possessions mallorquines, de xalets i d'altres compra-vendes. Tot això abans que s'embranquessin a xerrar sobre la gran quantitat d'immigrants que ja hi havia a Mallorca i de la contrucció de més autopistes per encabir els desplaçaments de tota aquesta quantitat de personal nouvingut. Deien que això no es podia resistir, que ja petava. Aleshores el tema es va fer més personal i l'un va treure a col·lació la qualitat de foraster de l'altre. La cosa es començava a embrutar. Contrarèplica: els pagesos mallorquins que s'havien convertit en hotelers d'un dia a l'altre no s'haguessin enriquit ni poc ni molt sense la feina de gent immigrada com ara els seus pares -deia. Aquest mateix jove era qui havia fet el comentari un xic flairós sobre els darrers nou-arribats. En fi, sincerament, frissava que comencés l'espectacle.

La representació va començar i, salvada la barrera de tornar a sentir les primeres paraules d'algun actor amb un deix també de substrat catalanoparlant, em va mantenir entretingut durant tota l'estona. La posada en escena, tot el muntatge, sorprenent i dinàmic, que encaixava teatre, cinema i trama, em va impressionar. Continuament m'anava demanat a mi mateix si allò que ocorria damunt l'escenari era talment com al llibre, però feia temps que havia llegit l'obra i no podia resoldre el paral·lelisme. En qualsevol cas, vaig concloure que l'espectacle de La Fura dels Baus es resolia en ell mateix i valia molt la pena de gaudir-ne.

Avui de matí mentre berenava se m'ha acudit d'agafar la narració de Kafka de la prestatgeria i comprovar quan l'havia llegit. Cada vegada que acab un llibre solec anotar-hi a la primera pàgina on i quan l'he llegit. L'anotació era aquesta: Colònia - Palma, agost de 1999. Era la segona vegada que llegia la història, la primera no havia entès res, la segona m'havia agradat molt; però així com vaig comprovar ahir a l'Auditori, la memòria em jugava males passades. El sorprenent ha estat, però, descobrir avui de matí que vaig llegir Die Verwandlung a Colònia. De sobte he sentit un calfred, m'ha començat a rodar el cap, he sofert un petit mateig i, un cop sobrevingut, m'he sorprès de les voltes que dóna la vida al voltant de la terra. En un petit instant he sentit a flor de pell, i totes alhora, les trasformacions sofertes durant aquests sis anys i mig d'experiències i m'he tornat escarabat al mirall. Tenc previst de fa temps volar demà cap a Colònia.

11 de gener 2006

Blei Bonet i Agústí Villaronga, ell mar en versió original

Aquest article ha estat publicat a la revista de cinema Blanc i Negre

De mostres, festivals i cicles de cinema, se'n fan molts i moltes: dedicats a un director, a un actor o a una actriu, a un país i a una època, a un continent, a un col·lectiu social, a un gènere determinat, a una tècnica cinematogràfica en concret, a un tema específic, etc., etc. Posats a fer classificacions, qui més qui manco té a les prestatgeries de casa seva tota una sèrie de pel·lícules en video o en DVD i, com que tothom té les seves afeccions i afinitats, hom les podria -hi ha qui de fet ho fa- seleccionar, ordenar i col·locar segons algun dels criteris just ara esmentats. En podria fins i tot fer un cicle i convidar a casa seva cada diumenge d'horabaixa dels mesos d'hivern el grup d'amics, aquell grup d'amics que sap del cert que té els mateixos interessos, o bé semblants, i gaudir de la projecció amb un cafè, un te o una cervesa i una cigarreta, per exemple, tots plegats asseguts al sofà, a la butaca o sobre l'estora blava amb uns quants coixins.

Quelcom així és el que m'ha ocorregut a mi avui dematí. No és el cas que particularment tengui moltes pel·lícules a casa meva. De fet, de res no em servirien, perquè no tenc ni televisió ni projector de vídeo ni de DVD. Malament ho tindria aleshores. Però sí que solec conservar dins d'una carpeta a casa meva el full informatiu de la pel·lícula que aquella horabaixa he anat a veure i que proporcionen alguns cinemes a fi de promocionar-la, aquell paper on es fa la sinopsi del film, on es recull la fixa tècnica i artística, l'any de producció, el país d'origen, alguna foto, algun comentari, etc. Quin o quins han estat els meus criteris per fer-ho? Els he classificat per llengües. Seia al sofà, al costat d'una tauleta. Damunt del sofà a l'esquerra les pel·lícules en versió original en anglès, a la dreta les que són en espanyol, damunt la taula, un muntet per a cadascuna, les que són en italià, francès i portugués -en aquest darrer cas eren gairebé totes pel·lícules brasileres- i enterra damunt l'estora grana les que eren en català, de fet solament una: El Mar. Més enllà apartat he desat també l'únic que era en alemany. En aquest cas, però, no perquè solament en tingués un, de full informatiu, sinó perquè ja tenc una carpeta amb arxivadors amb fundes de plàstic especialitzada amb films que o bé són en alemany o que d'alguna manera tenen a veure amb el món germànic. L'hi he arxivat. Això darrer és degut a la meva feina, no només a un hobby, treball amb aquest idioma.

El cert és que estic ferit -talment com aquell a qui li diuen "lletraferit"- per la qüestió lingüística. Per a mi, com aquell que sap valorar la temàtica, la fotografia, la música, l'ambientació, la caracterització, el vestuari, el guió, la trama o l'actuació dels actors, posem per cas, la qüestió lingüística és inseparable de totes les altres coses. L'entenc també com quelcom artístic, evidentment, com una part integrant d'allò que dóna qualitat a un artefacte de narració cinematogràfica. Aquell qui pot llegir una novel·la escrita originalment en anglès, en principi no va a cercar-ne una traducció castellana, perquè vol llegir les paraules justes que va escriure l'escriptor i fruir de la manera així com les va escriure, la manera com li fluïren una darrere l'altra pel seu caparró i les estampà al full blanc, en definitiva la manera com va crear aquella obra literària, l'estil, el registre, els símbols, la forma de veure el món a través d'aquella llengua, tot això i més. Una pel·lícula doblada és sempre una adaptació, no res autèntic. Aquella veu no té res a veure o molt poc amb la veu de la persona que actua, els sons, les paraules, les frases, els diàlegs, la veu en off, l'entonació, la ironia, les connotacions, les dites, les expressions... Sé que aquesta opinió no sempre s'accepta amb naturalitat i senzillesa i que de vegades porta polèmica, què hi farem?

08 de gener 2006

L'Acadèmia de Belles Arts de Viena



Escrivint ahir sobre el quadre de Rubens Bòreas rapta Orítia, conservat a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena, em va venir a la ment l'oli de Martin Ferdinant Quadal (Moràvia 1736 - Sant Peterburg 1808), en el qual l'antic alumne en reprodueix la sala de nus.
"Die Kaiserliche und Königliche Akademie der verinigten bildenden Künste" va ser creada al 1772 seguint el model d'altres acadèmies de belles arts d'Europa: l'Accademia di San Luca de Roma o l'Academie Royale de París. Un dels promotors en va ser el príncep Kaunitz. El pla d'estudis artístics va ser redactat pel pintor Anton von Maron, qui seguint el corrent neoclàssic en boga aleshores a Roma proposava que es prenguessin com a models l'art antic, grecoromà, i els autors del Renaixement italià. Els alumnes es formaven en diferents disciplines artístiques: dibuix, pintura, escultura, arquitectura i gravats.
És del tot probable que el pintor menorquí Pasqual Calbó visités l'Acadèmia durant els primers mesos de la seva estada a Viena després que fos instat per Kaunitz d'abandonar Roma i presentar-se a la cort imperial. Això va succeir el 1779. El quadre de Quadal és del 1787, solament vui anys més tard. La realitat, l'atmosfera, l'ambient de treball plasmats en el quadre devien ser per força molt semblants als que va viure Calbó. Ara bé, el quadre representa una situació irreal: si bé els artistes que hi apareixen són membres de l'Acadèmia, probablement no van coincidir mai tots plegats en aquella aula. El personatge del centre vestit de negre i girat cap a nosaltres és el pintor mateix del quadre. Aleshores l'Acadèmia de Belles Arts de Viena era situada al carrer de Santa Anna, avui ja no és allà.
Der Aktsaal der Wiener Akademie im St. Annagebäude, 1787 Öl/Leinwand, 144 x 207 cm, Inv.Nr. 100

07 de gener 2006

Rubens, Bòrees rapta Orítia


Ahir vespre vaig arribar a Palma, unes altres coordenades vitals i espaials diferents de les menorquines. Deu minuts després d'enlairar-nos de l'aeroport de Maó, entre les dues illes, quan sobrevolàvem el canal de Menorca, l'avió es va sacsejar un poc arran de les turbulències provocades per una tempesta. El vent, que durant tres dies havia estat de tramuntana, havia girat i era de migjorn. A Menorca el vent de tramuntada bufa molt fort i sol durar, així com se sap popularment, devers tres dies. Atesa la ventada que es va aixecar el primer dia i com que les onades eren de devers quatre metres, es va haver de tancar el port de Maó. La bocana és força estreta, el ferri de Barcelona no hi va poder entrar i va haver de virar i prendre rumb cap a la badia de Palma. L'illa va restar aïllada per mar. El trajecte, que normalmet dura unes vuit hores, en va durar trenta-sis. Menorca és força plana, la muntanya més alta, el Toro, tot just té 356 metres. Per tant, tot i que hi sol haver humitat, també és ver que està molt orejada. L'oxigen hi abunda.

Bòreas és el déu del vent gelat del nord. A les Metamorfosis Ovidi explica que, convertit en tempesta de neu, Bòrees va raptar la filla del rei d'Atenes perquè volia que fos la seva esposa. El pintor Peter Paul Rubens va donar figura humana al déu. Alat, musculós, amb cabells i barba blanca i amb les galtes inflades per l'aire que bufa amb força, mentre els putti llencen flocs de neu sobre la terra, el déu boreal pren amb violència la bella al·lota i se l'enduu als seus reialmes nòrdics, lluny de la Mediterrània.

El príncep Kaunitz va comprar el quadre de Rubens. Kaunitz havia proposat comprar pintures de Rubens a l'emperadriu Maria Teresa d'Àustria per a la col·lecció imperial, però el Bòreas rapta Orítia l'havia adquirit ell mateix per a la seva col·lecció particular, que tenia allotjada al seu palau de Mariahilfe de Viena. Aquest palau ja no existeix, va ser destruït als anys setanta del segle XX. Kaunitz va encarregar al pintor maonès Pasqual Calbó de fer una còpia en aquarel·la del quadre de Rubens entre el 1779 i el 1780. Segurament la va fer en aquell palau, on potser Calbó s'havia allotjat durant els seus primers mesos d'estada a Viena, abans de mudar-se al Belvedere. Quan va decidir tornar a Menorca, el pintor se'n va endur la còpia i la va aprofitar per pintar el plafó del sostre d'una de les noves cases de la ciutat de Maó, que en aquells moments creixia de forma extraordinària degut a la bonança econòmica de la burgesia mercantil.

El Bòreas rapta Orítia de Rubens va ser adquirit per l'Acadèmia de belles Arts de Viena, de la qual Kaunitz havia estat el promotor, quan la seva col·lecció d'art va ser subhastada pels seus hereus al 1820 i al 1824. L'obra va ser restaurada ara fa pocs anys i va ser exposada a l'Acadèmia. Va coincidir amb un viatge que vaig fer a Eslovàquia i a Viena i hi vaig poder anar i veure el quadre davant del qual ara fa més de dos segles Calbó s'havia situat per realitzar-ne una còpia.

El motiu del rapte és freqüent en el món grec i romà. És la història del déu que s'enamora d'una al·lota bella o d'un al·lot bell. Júpiter, transformat en àliga, rapta el bell Ganimedes i se l'enduu a l'Olimp perquè sigui el seu coper, perquè li serveixi el vi. És indubtable que el príncep Kaunitz coneixia el mite i és inevitable establir un paralel·lisme entre el rapte de la bella Orítia o del bell Ganimedes amb la vivència del jove Calbó, qui als disset anys va abandonar la llar familiar i la terra on va néixer per embarcar-se cap a Itàlia a fi de formar-s'hi com a artista seguint la proposta d'un mecenes de la cort imperial vienesa. Kaunitz es creu un déu d'aquest olimp terrenal, com una divinitat és com de fet se'l pinta en un quadre de representació àulica de l'època. És el déu nòrdic que rapta el bell jove del sud.

[Peter Paul Rubens (1577-1640) Boreas entführt Oreithya, um 1615 Öl auf Holz, 146 x 140 cm Inv.-Nr. 626 © Gemäldegalerie der Akademie der bildenden Künste Wien]

04 de gener 2006

Maria Antonieta


He vingut fins a Ciutadella per escriure sobre Maria Antonieta, perquè n'he acabat de llegir la biografia de Stefan Zweig: Marie Antoinette, Bildnis eines mittleren Charakters. És la meva manera de retre homenatge a aquest escriptor, de qui enguany es compleixen 125 anys del naixement, Viena 1881. És un plaer llegir Zweig: Novel·la d'escacs, Die Welt von Gestern i Brasilien, das Land der Zukunft. L'escriptor es va suïcidar al Brasil, a Petròpolis, als anys 40. Era jueu, el seu món s'ensorrava, no va voler tornar a Europa mai més.

De les classes d'Història de quan anava a l'Institut, en vaig sortir amb la idea que la Revolució Francesa havia suposat un pas de gegant quant a la nostra civilització, l'Enciclopèdia, la Il·lustració, la declaració dels Drets Humans, la sobirania popular, el sistema parlamentari i republicà, la divisió dels poders executiu, legislatiu i judicial, etc. etc. Però a poc a poc van començar a aparèixer ombres damunt la imatge que tenia de la França d'aquell temps. A poc a poc s'anaren trencant els pilars d'aquella trilogia: Igualtat, Llibertat i Fraternitat. La idea d'igualtat s'assemblava massa a la idea de supressió de diferències, d'avorrida homogeneïtzació cultural i centralització política. Després va aparèixer la figura d'aquell general cors que declarava guerres, envaïa països i s'autocoronava emperador. La darrera bategada ha estat el coneixement de la vida de Maria Antonieta, exposada per Zweig. Així com sortia de l'Institut amb la consciència de la immensa bondat de la Revolució Francesa, hi havia adquirit també el sentiment que tant Lluís XVI com la seva esposa havien merescut la guillotina. Aquests dies he arribat a pensar que divuit segles separaven dos procediments igualment terrorífics per dur a terme la condemna a pena de mort: la crucifixió romana i la guillotina francesa. Segons com es mira, però, el rerafons no havia variat gaire.

El meu interès per Maria Antonieta prové de la meva curiositat per Pasqual Calbó, un pintor maonès del XVIII, i pel seu mecenes, el príncep Anton Wenzel Kaunitz. Aquest personatge, nascut a Moràvia, va ser el canceller d'Estat durant l'imperi de Maria Teresa d'Àustria, dels seus fills Josep II i Leopold II i del fill d'aquest darrer, l'emperador Francesc II. Maria Antonieta també era filla de l'emperadriu Maria Teresa i l'emperador Francesc de la Lorena i havia estat proposada per Kaunitz, ambaixador a París durant els anys 50, i Madame de Pompadour per ser l'esposa del nebot de Lluís XV de França. La prometença entre Maria Antonieta i el dofí es va celebrar, amb un ball de màscares per a 6000 convidats, al palau de Belvedere de Viena al 1770. Pasqual Calbó aleshores començava els seus estudis artístics a Venècia, però en ser contractat a Viena com a dibuixant de la Cort per l'emperadriu Maria Teresa a instàncies de Kaunitz al 1779, el jove menorquí s'hi allotjaria i hi treballaria, en aquest palau, ja que s'havia decidit que s'hi exposés la col·leció imperial de pintures, és a dir, s'havia decidit que el Belvedere es convertís en museu.

La peripècia vital, el destí fatal, de Maria Antonieta comença doncs a Viena, segueix París, Versalles i el Trianon, les Tulleries, el Temple, la Conciergerie i la plaça de la Revolució, avui Place de la Concorde, on va ser guillotinada. Llavors Calbó feia devers tres anys que era a Menorca després d'una estada de més de dos anys a Cuba. Kaunitz va viure la decapitació de l'arxiduquessa d'Àustria, que ell havia proposat per ser reina de França, des de Viena, ja que va morir un any més tard, al 1794, al seu palau de Mariahilfe. Segons Zweig, ni l'Emperador Francesc II ni l'antic canceller de l'Imperi no van moure ni un dit per salvar-la de la guillotina. És realment flagrant el contrast entre la imatge de Maria Antonieta al palau de Belvedere celebrant amb el ball de màscares la seva prometença o la Maria Antonieta al Trianon, el seu palauet rococó, amb la imatge de la seva reclusió a la Conciergerie o la del seu botxí mostrant a la gernació embogida el seu sanguinolent cap degollat. Maria Antonienta, malgastadora dels béns públics aconseguits amb el treball, la suor, la misèria i la mort dels seus súbdits, va expiar les culpes de tots els seus antecessors en nom d'una llibertat que, tanmateix, encara tardaria alguns anys a arribar.

02 de gener 2006

Mare deessa d'un infant diferent

Una de les vivències més colpidors d'aquests dies a Menorca ha estat la conversa amb una dona, una amiga i, més encara, per tal com vam parlar del seu fill, una mare. Una mare ocupada amb la personalitat del seu fill, i dic ocupada i no preocupada per treure dramatisme a l'assumpte, així com fa ella, exposant les coses tan naturals com són, naturalment. Perquè a ella li és indiferent com sigui el seu fill, l'únic que vol és que sigui un bon fill, un bon al·lot, i que sigui un bon al·lot feliç, fill seu. Ara bé, el seu nin és diferent als altres, ella se n'adona -diu-, perquè veu que els seus interessos són diferents, perquè aprèn diferent, perquè juga diferent. Tothom és diferent, però el seu fill ho és més; el seu fill, de diferent com és, és especial, és un al·lot especial, i no és fàcil de criar, d'educar, un nin que viu la diferència, perquè la diferència és extraordinària i l'entorn vol que siguem ordinaris, l'entorn es regeix per la inèrcia i no vol ocupar-se de la novetat, no vol pensar ni poc ni molt, no vol canvis, a la gent de l'entorn li és còmode que la tradició hagi fosilitzat la seva realitat. Els canvis suposen esforç, el coneixement de coses noves fa por, la llibertat d'altres formes de fer i de ser provoca pànic i crea rebuig, i la mare s'angoixa i es preocupa, ara sí, perquè vol que els altres nins i les altres mares acceptin el seu fill així com és, sense haver de veure's obligades a qüestionar-se l'entorn a partir de la realitat diferent del seu fill. No és fàcil rompre motlles, els "altres" nins pateixen per fer-se un lloc en el seu entorn, per obrir, amb la frescor impetuosa de la seva innocència, ments encimentades, desacostumades a pensar i a viure novament. I les mares d'aquests al·lots diferents són les deesses protectores de la llibertat que es conquereix cada vegada que els seus fills fan una passa endavant, cada vegada que la civilització avança a passos de gegant.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...