17 de desembre 2006

Homofòbia a Menorca

Carta al Senyor Bosc

Benvogut Senyor Bosc!
 
Acab de visitar illencs.com i m'he trobat amb aquest magnífic article seu que agraesc sincerament per la part que em toca. La veritat és que vaig llegir l'article de què vostè parla al Diari Menorca abans del pont de la Constitució i em vaig horroritzar, sobretot per la "cara dura" d'aquest senyor -i perdoni'm l'expressió- d'escriure el que ha escrit en nom de la ciència i la llibertat. No només vaig sentir que es maltractaven -digue-m'ho així- moralment tant la ciència com la llibertat, sinó també... Anava a dir que també vaig sentir que retrocedia al món de les cavernes, a la Prehistòria, però això és fals perquè segur que durant la Prehistòria s'era més tolerant que no aquest senyor en relació a les persones homosexuals. Només desitjaria que la visió de la ciència i la llibertat d'aquest senyor no sigui representativa de la Menorca del segle XXI. 

En fi, molt agraït pel seu article em despedesc.
Cordialment, 

Paret seca i els margers de Menorca


Hi ha temporades que sento la necessitat de narrar els dies, d’explicar el que el temps fa amb mi. M’he aixecat d’hora i mentre em feia el berenar i berenava he començat a borinar per la casa, intentant decidir la distribució més o manco definitiva dels espais, de les habitacions. Al final mantindré la saleta quan entres a l’esquerra amb la mateixa funció d’aquests darrers tres dies: aparcar-hi la moto, i tenir-li les bicicletes quan les vagi a cercar de Mercadal. Potser hi traslladaré el moble que hi ha al menjador per desar-hi l’administració de la casa i informacions i guies de Menorca per a mi i per als visitants. També hi duré el balancí. Les altres habitacions...  Mentrestant m’he dutxat i m’he vestit pensant en el que faria amb les altres habitacions, la sala, els dormitoris... 

He sortit de casa amb la moto que devien ser les onze i he davallat al port per prendre el camí d’en Kane. Ha fet un dia fresc, però molt solejat, havia agafat la càmera. M’he aturat quatre vegades per fer una foto. En arribar a Alaior he trobat cavalls que passejaven al costat del cementeri, un home amb un carruatge lleuger i un jove que cavalcava. L’última de les fotos l’he feta quan ja era gairebé a Mercadal, passat S’Aranjassa. És la foto que podeu veure, en consonància amb la que ahir vaig agafat del Süddeutsche Zeitung. La resta del dia ha continuat sent molt agradable. Ara me’n vaig a dormir que ja és tard. Per cert, aquesta foto li acabo d’enviar ara mateix al jove de l’esquerra, el que està d’esquenes al sol i de cara a Sa Penya de S’Indio, que , a prop de Mercadal, no devia ser a més d’un quilòmetre de distància. Merda! Hotmail m'acaba de retornar el correu.

16 de desembre 2006

Llengua Alemanya i immigració

Hola a tots i a totes,

tenc l'honor de presentar-vos un dels meus infants mediàtics, un blog especialment útil per aprendre alemany com a llengua estrangera (DaF): nivells A2, B1 i B2 del Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües: aprendre, ensenyar, avaluar. Els nivells corresponen als cursos de 2n, 3r i 5è de l’EOI. És un portfolio online constantment actualitzat, un dossier en format blog, útil també com a font de recursos per a professors, amb molts de materials escrits, gràfics i audiovisuals de la xarxa d'Internet, dels meus alumnes, ex-alumnes i meus. En fi, una bona eina per a la feina i l'estudi. Que ho disfruteu! Miquel

www.deutsch-online.blogspot.com
Foto dpa (Deutsche Presse Agentur)

14 de desembre 2006

Sa Sínia des Cuc


Fa quatre dies que vaig arribar de Baviera i aquesta foto va ser presa l'endemà dematí des del terrat de ca meva. Ha començat la vida quotidiana a Sa Sínia des Cuc. És època d'exàmens a la feina. M'aixeco de més de matí que no ho solia fer a ca ma mare a Mercadal. Em faig el cafè i bereno tranquil·lament al menjador il·luminat. El finestral dóna al pati i el pou emblancat m’encega. Em dutxo i surto al carrer, carrer de la Reina, de Sant Ferran, d’Anuncivay, de la Infanta, Nou... Aquests dies he anat a comprar coses que em feien falta per a la casa, una cortina de dutxa, un setrill, un colador per la llet... i m’he aturat a comprar peix al mercat, un cap-roig, una mòllera, musclos... També he comprat al supermercat de davall del Carme, oli, sucre, arròs, farina... i he anat a una botiga de marcs perquè m’emmarquessin l’expressionista Blaues Pferd de Franz Marc.  M’encanta sortir de casa i fer els enviats al dematí i contemplar la ciutat que he triat per viure, la ciutat on vaig néixer, cap ben alt contemplant les finestres colonials de guillotina dels edificis revolucionaris, descobrint un escut heràldic botifler, una cúpula, una torre, un observatori corsari, una claraboia amb una veleta al capdamunt assenyalant el nord... 

Torno a casa i m’assec a fer feina en aquesta habitació que dóna a Sa Sínia, a cercar articles de premsa alemanya, de l’Spiegel, Frankfurter Allegemeine Zeitung, Süddeutsche Zeitung, die Zeit... Immigració i integració, canvi climàtic, països àrabs, internet i altres mitjans de comunicació..., temes del pla d’estudis que m’interessen. Es pot dir que darrerament sé el que passa al món gràcies a la premsa alemanya, sense televisió com estic, sense comprar els diaris locals ni nacionals ni espanyols. De tant en tant m’entretinc actualitzant els blogs, el portfolio d'alemany, el de Sa Sínia, es cultural, el de Menorca gay o aquest mateix, el gran tour. Després dino, de peix, és clar, aquests darrers dies, i me’n vaig a fer feina. 

Abans de començar les classes entro a l’aula multimèdia i encara em passo una altra bona estona buscant i imprimint material per a les classes. L’hora de començar-les és a les cinc del capvespre. Alguns dies les acabo a les nou i d’altres a les set. Si és aquest darrer cas, me’n torno a l’aula multimèdia, perquè no debades en som l’encarregat. Fa dos dies que quan he sortit de treballar ploviscava. Avui he sopat i ara escric. Ahir vaig telefonar a Franzi i se'n va alegrar molt. Esperava la meva trucada. Avui migdia ha partit cap a Hamburg a fer-hi el cap de setmana. Ara me’n vaig a dormir. Bona nit! Ara s'ha tornat a posar a ploure, a bots i barrals.

13 de desembre 2006

Glòria de Sant Eusebi

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
1777
Mengs, Glòria de Sant Eusebi 1757

L’abril de 1777 Kaunitz va respondre una lletra de Calbó on el pensionat li demanava que li encomanés una altra feina que li permetés donar noves proves de la seva aplicació i agraïment. En la seva carta el Príncep li encarregava, ara personalment, que fes una còpia d’una tercera obra de Mengs. Es tractava de la Glòria de Sant Eusebi, que el pintor havia realitzat a la cúpula de l’església dedicada a aquest sant patró. La reproducció, que com les altres dues també havia de ser un dibuix acolorit en paper i de la mateixa mida, va ser acabada el mes de novembre. Abans de trametre-la a Viena, però, Brunati va voler donar una “sorpresa” a Calbó donant-li l’oportunitat de mostrar ell mateix la seva còpia a l’autor de l’original. Mengs, que havia tornat a Roma esgotat de la seva darrera estada a Madrid, va lloar a Calbó la feina, que li recordava la seva de vint anys enrere, i va agrair l’atenció i admiració que, a través seu, li dedicava el príncep Kaunitz.

Camera dei Papiri


Mengs, Al·legoria de la Història
Palau del Vaticà

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
1775 – 1776

El Príncep coneixia a la perfecció quina havia estat l’evolució de Mengs i sabia que de petit el seu pare l’havia fet tancar de sol a sol al palau del Vaticà, amb una botella d’aigua i un pa davall el braç, perquè hi copiés els frescos del seu homònim, el pintor renaixentista Rafael. Ismael Mengs havia fet batiar el seu fill Anton Rafael: Antonio era el nom de pila de Correggio i Raffaello el de l’artista d’Urbino. Una vegada consagrat ell mateix com a artista, el 1772 Mengs va pintar una Al·legoria de la Història al palau del Vaticà. De fet, el primer treball que havia encarregat Kaunitz a Calbó va ser la còpia d’aquesta obra, però l’agost de 1774 encara era coberta, a la Cambra dels Papirs hi havia artistes que feinejaven i s’acabaven de fer les obres de pavimentació. Calbó finalment hi va començar a treballar l’octubre de l’any següent. La reproducció, feta en cinc peces, i el disseny de l’arquitectura de la cambra, que l’estudiant va fer per iniciativa pròpia, arribaven a Viena l’abril de 1776. Traduït de l’italià, referint-se a l’Al·legoria de la Història, Kaunitz va escriure el següent a Brunati: “si en aquestes produccions Mengs ha sabut imitar així de bé la labor de Rafael que regna al Vaticà, és digne de lloança l’estudi i el mèrit del copista en haver sabut treure i esprémer així de bé l’esperit i la manera de Mengs i Vostra Senyoria Il·lustríssima podrà assabentar-lo de la meva particular satisfacció”.
* * *
La Suite Calbó continua a l'Església de Sant Eusebi

10 de desembre 2006

Traunstein, Baviera

Franz Marc 1911, Blaues Pferd. Lenbachhaus

Som al tren de Traunstein, una ciutat petita dels Alps bavaresos, en direcció a Munic. Les muntanyes nevades s'aixequen al sud, a la meva esquerra. Faig el trajecte de tornada. El d'anada, el vaig fer ahir de capvespre i ja era fosc. A Traunstein hi viu Franzi, l'al·lot que vaig conèixer el mes de març al bar Zweistein de Salzburg. Prest passarem amb el tren per l'estació de Prien am Chiemsee, quinze anys després. Era el segon lloc d'Alemanya que vaig visitar després de Frankfurt. 

Quan ahir vaig arribar a l'estació de Traunstein, vaig telefonar a Franzi -així havíem quedat. Em va passar a recollir amb el cotxe al cap de deu minuts. El primer que vam fer per celebrar el reencontre -a proposta seva- va ser anar a fer una cervesa a la Güterhalle. Acabam de passar amb el tren per la riba del llac Chiemsee. Vam estar parlant una bona estona i no vam deixar d'expressar la magnífica decisió d'haver volgut retrobar-nos. Després em va convidar a ca seva, un pis d'uns setanta metres quadrats, em va dir, que comparteix amb un company. Han passat nou mesos des de Salzburg i semblava que reprenguéssim les carícies de la nit anterior. 

Després d'unes quantes hores vam tornar a sortir a la neu per anar al Kafka, una discoteca on Franzi havia quedat amb unes amigues. Eren les deu i mitja de la nit. El llac torna a aparèixer una altra vegada, ara a l'esquerra. Havíem començat amb cervesa, havíem continuat amb una botella de vi negre italià a ca seva i a la disco de Traunstein vaig demanar-me un gin amb tònica. Al final vam acabar ballant tots plegats i divertits: un local de dissabtes, copes, cigarretes i ballaruques. Un ambient polit. La música era gairebé tota llatina i els bavaresos es deixaven endur pels ritmes calents, amb intens contrast amb l'exterior nevat. Havia estat un encert botar del llit i plantar-se allà. A Franzi li agrada ballar i es va sentir lliure i feliç. Vam anar a dormir a una hora prudent. Jo m'havia d'aixecar prest per agafar el tren de tornada a Munic i a l'aeroport. Vam caure derrotats al llit i hem dormit fins avui de matí a les set i mitja: "kuscheln, kuschelig". 

Franzi ha arravat el berenar: musli, cafè amb llet, pa amb pipes de carbassa, mermelada de fràgola feta per sa mare... Berenar entranyable al bell mig dels Alps. Finalment hem hagut de córrer perquè jo pogués prendre el tren. El tren s'ha aturat ara a Rosenheim, camí de Munic. "Out of Rosenheim" es diu l'original de la pel·lícula "Bagdad Café". Esper que Franzi se senti esperonat a visitar-me a Menorca.

08 de desembre 2006

Faune Barberini, Gliptoteca (Munic)



Munic, Kr@aftAkt, un cibercafé super agradable aquí al centre de la ciutat, al barri gai, cantonada amb Müllerstraße, no gaire enfora de la Hans-Sachs-Straße 20, on m'estic aquests dos dies. Hi vaig arribar ahir un quart d'hora abans de les dotze de la nit després d'un viatge de cinc hores des que vaig sortir de Maó a les sis i mitja del capvespre. En realitat gairebé increîble, plantar-se a la capital de Baviera en tan poc temps des de Menorca. Jacob em va rebre molt amablement i avui de matí he berenat amb Harrald, un amic seu austríac de Graz que també s'està uns dies aquí i que normalment a l'estiu viu i treballa a Santanyí. 

He sortit de l'apartament a les dotze del migdia. Feia un cel claríssim de tardor i he passejat pel centre de la ciutat, Sendlinger Tor, Marienplatz, l'òpera, el palau residència dels Wittelsbach, la universitat... He arribat fins a la Gliptoteca i el Lenbachhaus. No he visitat cap dels dos museus. Ha fet tan bon dia que em sabia greu tancar-me entre quatre parets, per molt de plaer que pugui suposar contemplar els acolorits quadres de l'expressionisme alemany. A la Gliptoteca només hi he badat al vestíbul. N'he tingut suficient amb reveure el faune Barberini. Després he decidit venir cap aquí al barri amb la finalitat de trobar un cibercafè i n'he trobat aquest de magnífic. Acab de prendre un cafe late. L'única cosa que he pres des del berenar. Potser ara em menjaré una bona Bratwurst en algun dels animats mercats nadalencs del centre de Munic.

05 de desembre 2006

Vil·la Albani


Les relacions d’Alessandro Albani amb la cort vienesa eren força estretes des que de molt jove hi havia ostentat el càrrec de nunci papal extraordinari i als vint-i-nou anys, després ser ordenat amb la porpra cardenalícia, havia estat nomenat protector a Roma del Sacre Imperi Romà de Nació Alemanya. Gran admirador també de l’art antic, havia treballat ell mateix en excavacions arqueològiques a Nettuno i Tívoli. El 1758 va aconseguir fer-se amb els serveis de Winckelmann. Aquell any era ja en estat prou avançat de construcció la nova vil·la neoclàssica que es va fer aixecar en estil palladià a la perifèria de Roma, a la via Salaria, segons els plànols de Carlo Marchionni, el creador de l’altar major de l’església de Sant Pere. La vil·la Albani era l’última de les grans vil·les romanes i una de les empreses constructores més importants de l’època a la ciutat pontifícia. Amb l’assessorament de Winckelmann, el cardenal va fer distribuir la seva col·lecció de pintures, estàtues, relleus, mosaics, sarcòfags i altres objectes d’art antic per tot l’edifici i els jardins, de tal manera que, en lloc d’una galeria d’inacabables fileres d’obres d’art, les valuoses peces semblaven formar part indestriable de la decoració. La vil·la Albani es va convertir així en un dels primers museus anomenats “vivents”.
La part més impressionant del nou edifici, la formaven una sèrie d’estances coneguda com la Galleria Nobile, amb nombroses escultures i preuats relleus inserits a les parets, revestides de marbre. Winckelmann va intercedir davant Albani perquè al plafó de la sala principal Mengs hi realitzés un gran fresc. La pintura havia de representar el Parnàs o Apol·lo i les nou muses. Els motius herculans de les ballarines i el cos hermafrodita del déu responien a l’ideal estètic de Winckelmann. Quan Mengs va haver acabat l’obra, va partir per primera vegada cap a Madrid. Aquest va ser l’últim cop que va veure en vida el seu amic i protector. Però tot i que molt vell i cec, el cardenal Albani encara era viu quan el novembre de 1774 Pasqual Calbó, amb les seves eines de pintor i –encara que hi hagués arribat amb galera- les sabates de sivella presumiblement enfangades, entrava a la vil·la i es dirigia a la Galleria Nobile per fer una còpia de la pintura al fresc de Mengs, una còpia que, a través del seu tutor, li havia estat encarregada pel príncep Kaunitz. Calbó va haver d’interrompre la feina pocs dies després d’haver-la començat perquè feia un mes i mig que a Roma no parava de ploure i el camí, a dues milles del palau de Florència, era gairebé impracticable. Les condicions lumíniques eren per tant adverses i, a més de foscos, els dies eren curts. La còpia, Calbó la va tenir enllestida l’abril de l’any següent i finalment va poder ser enviada a Viena.

La Suite Calbó continua a la Camera dei Papiri del Palau del Vaticà

"Nützliche Botschaft"

Per començar a llegir la Suite Calbó clical al títol

Quan el maig de 1768 va ser rebut en audiència al palau de Schönbrunn, feia cinc anys que Wickelmann era l’antiquari del papa Climent XIII i el president de les antiguitats de Roma. Tot i que res del que es tractà en aquella entrevista privada no va transcendir i Winckelmann en referir-s’hi només parla d’una enigmàtica “ambaixada útil”, Kaunitz i Maria Teresa degueren demanar-li el seu parer d’expert en relació a diversos projectes que tenien previst realitzar a Viena. Un d’aquests projectes era l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades. L’altre, la Galeria Imperial d’Art de Belvedere, per a la creació de la qual Winckelmann va proposar el seu amic suís i també historiador de l’art Christian von Mechel. Mechel i Calbó serien cridats el mateix any per Kaunitz per treballar a Viena en la mateixa institució. A més però, tant el Príncep com l’Emperadriu pensaven realitzar obres de remodelació i embelliment en els seus respectius palaus. Per a això Winckelmann degué recomanar l’ensinistrament d’artistes novells en la nova estètica neoclàssica que preconitzava, un aprenentatge que, naturalment, s’havia de fer a Roma, bressol de l’antiguitat. Els joves eren de fet els únics que no s’havien aviciat encara pel pes de la tradició barroca. Altres noms que es van pronunciar durant aquella recepció van ser els de Mengs, amb qui Kaunitz havia pensat per ser mestre de Calbó a Roma i, amb tota seguretat, el del cardenal Albani, qui havia confiat els seus despatxos a Winckelmann perquè els lliurés a Viena.

La Suite Calbó continua a la Vil·la Albani

27 de novembre 2006

Mengs, "Júpiter i Ganimedes"




Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Winckelmann, autor de les Reflexions sobre la imitació de les obres d’art gregues en la pintura i l’escultura i de la Història de l’Art de l’Antiguitat, s’havia convertit amb aquestes dues obres en el pare de la Història de l’Art i l’Arqueologia modernes. Deu anys abans del seu assassinat, Winckelmann havia fet el primer dels seus quatre viatges per treballar en les excavacions de Pompeia i Herculà. Aleshores era rei de Nàpols Carles IV, el futur monarca espanyol a la cort madrilenya del qual seria pintor Anton Rafael Mengs. De fet, Mengs va ser el deixeble predilecte de Winckelmann, després de guanyar-se el seu favor per art de mistificació. Aprofitant l’entusiasme generat per les noves troballes d’art antic i juntament amb el jove pintor i restaurador Casanova, germà del famós aventurer, Mengs va tenir la perversa idea de pintar un fresc tot emulant els de les cases de les ciutats recentment excavades i fer-lo passar per autèntic. Goethe narra aquest fet en el seu diari del viatge a Itàlia. En descriure la falsa pintura diu que “hi ha representat Ganimedes, que allarga a Júpiter una copa de vi i en rep a canvi un bes” i afirma “amb seguretat no haver vist (...) res de millor que la figura de Ganimedes”. Mengs va fer aparèixer el fresc com si fos original a Roma. Winckelmann, que llavors era bibliotecari, secretari privat i home de companyia del cardenal Albani, s’hi va entusiasmar i va decidir protegir l’artífex de la pretesa troballa arqueològica. Mengs va començar a esdevenir així el referent ineludible del Neoclassicisme en pintura i l’artista més cobejat i cotitzat per les corts àuliques d’arreu d’Europa.

-

La Suite Calbó continua amb l'ambaixada útil

25 de novembre 2006

Audiència privada al palau de Schönbrunn

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
Tot i que la personalitat de Kaunitz era de tradició fonamentalment barroca i de gustos estètics en principi vacil·lants, durant la dècada dels seixanta s’havia anat decantant cada vegada més cap a la incipient estètica neoclàssica, que preconitzava la imitació de l’art antic, grec i romà. El príncep Kaunitz havia estat de fet, juntament amb l’Emperadriu, una de les darreres persones que, durant una audiència privada al palau de Schönbrunn de Viena, havia vist en vida el màxim teòric del Neoclassicisme artístic, l’alemany Johann Joachim Winckelmann, abans que Francesco Arcangeli l’assassinés a punyalades, i en estranyes circumstàncies, al famós hostal La Locanda Grande de Trieste quan tornava cap a Roma d’un viatge sobtadament interromput a Alemanya. El seu amic Adam Friedrich Oeser i el jove Johann Wolfgang Goethe, que esperaven la seva arribada a Leipzig, reberen la notícia amb horror i tristor.
La Suite Calbó continua amb "Júpiter i Ganimedes"

24 de novembre 2006

L'Acadèmia de França a Roma

Dedicat a Tòfol Arbona

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Aquest no va ser l’únic entrebanc amb què va topar el Príncep en relació a la formació artística de Calbó. En un principi Kaunitz tenia la intenció de fer inscriure l’estudiant a l’Acadèmia del Capitoli, que havia estat fundada pel papa Benedicte XIV i de la qual, a més, Mengs havia estat professor. Brunati, però, veia més factible que el nou alumne ingressés a l’Acadèmia de França a Roma, entre d’altres coses perquè ja s’havien fet les primeres passes en aquest sentit. Al corrent de la imminent arribada de Calbó, el cardenal Bernis, l’amic de la marquesa de Pompadour, que ara feia d’ambaixador a Roma, havia intercedit ja davant el director de l’Acadèmia de França perquè hi fos admès com a alumne. Un dels defectes, però, que veia el príncep Kaunitz en aquesta escola eren precisament el gustos estètics del seu director, Charles Joseph Natoire. A pesar d’això, Brunati, influenciat pel cardenal Bernis i Domenico Corvi, insistia i adduïa que a l’Acadèmia de França les reproduccions de les estàtues no eren de guix, sinó de pedra, estaven millor il·luminades i hom fins i tot les podia fer girar segons la perspectiva que se’n volgués prendre en dibuixar-les. A més, argument que va contribuir a convèncer el Príncep, aquesta escola, ubicada al palau Mancini del Corso, era molt més a prop del palau de Florència on residien que l’Acadèmia del Capitoli. Kaunitz va acceptar, però no sense recordar que se seguissin les seves instruccions concretes quant als estudis de Calbó, és a dir que fos instruït sobretot en el dibuix de models nus i d’escultures antigues i que prengués lliçons d’art antic, d’anatomia, geometria i perspectiva. Així doncs, Calbó va acabar assistint a l’Acadèmia de França, on va obeir les recomanacions del Príncep de no deixar-se corregir pel director. Al matí de bona hora s’exercitava en l’estudi del nu al taller del mestre Domenico Corvi.

1775
Tal vegada només va ser una mera coincidència que el 1775 l’Acadèmia de França canviés de director. En tot cas els recels de Kaunitz en relació a aquesta escola degueren desaparèixer en ser nomenat per a aquest càrrec el pintor neoclàssic Joseph Marie Vien. Aquest mateix any ingressava també a l’escola un nou alumne, dos anys més gran que Calbó, que acabaria esdevenint l’artista neoclàssic francès per excel·lència, Jacques Louis David, autor d’obres tan famoses com el Jurament dels Horacis, la Mort de Marat o el Rapte de les Sabines.

22 de novembre 2006

Domenico Corvi

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
En un principi Kaunitz va tenir molt interès a posar el nou becari sota el mestratge d’un dels pintors més famosos de l’època, Anton Rafael Mengs. A desgrat de les seves pretensions, però, aquest pintor de Bohèmia acabava de ser cridat per segona vegada per Carles III d’Espanya per treballar com a pintor de la cort. Aquesta circumstància tal vegada va suposar tanmateix un cop de sort per al jove Calbó. Mengs, talment com el seu pare, qui tant ell com les seves dues germanes consideraven la persona més severa que ningú mai no hagués conegut i que els havia apallissat per forçar-los a esdevenir artistes, opinava també que el càstig era el millor incentiu de la disciplina i del talent. Davant la impossibilitat que Calbó fos deixeble de Mengs, Brunati va suggerir al Príncep el pintor Pompeo Battoni com a alternativa. Però finalment va ser una altre artista italià instal·lat a Roma, Domenico Corvi, qui, a proposta també del tutor i amb cert disgust de Kaunitz, va dirigir els seus estudis.
La Suite Calbó continua a l'Acadèmia de França

Roma, 1774 - 1778

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

Roma, 14 de juliol de 1774 – 31 d’octubre de 1778

En un principi és molt temptador llançar la hipòtesi que la beca de 600 florins anuals atorgada a Pasqual Calbó per estudiar a Roma s’emmarqués dins la política de promoció artística de l’Acadèmia d’Arts Plàstiques Unificades. Ara bé, això no va ocórrer d’aquesta manera. El que si més no és segur és que el príncep Kaunitz en persona, tal i com acostumava a fer amb els pensionats de l’Imperi, va voler dirigir la seva evolució artística des de Viena. A partir del mig centenar de cartes i documents coneguts que fan referència a l’època europea de Calbó, es pot fer un seguiment prou exhaustiu de les particularitats del mecenatge del Príncep durant el seu període romà.
1774
El palau de Florència a Roma

Quan Calbó va arribar a la capital dels Estats potificis l’estiu de 1774, el senyor Brunati, que era el secretari, l’arxiver i l’agent de l’emperadriu Maria Teresa a la Santa Seu i hi feia de tutor dels pensionats austríacs, havia rebut ja les primeres instruccions del Príncep relacionades amb l’estada i la futura activitat acadèmica del nou estipendiat. Calbó va ser allotjat al palau de Florència, que era la residència a Roma del Gran Duc de la Toscana, títol que aleshores ostentava l’arxiduc Leopold. Al palau hi vivia Brunati i hi feien estada altres pensionats de l’Imperi que estaven sota la seva tutela. Brunati, a qui Calbó acompanyava en els dinars a taula, li’n va cedir també una de les millors cambres a instàncies del Príncep.
La Suite Calbó continua amb Domenico Corvi

Apèndix visual del Laocoont


Feia feina al meu bloc i al mateix temps volia confirmar si s'havia publicat correctament a la pàgina web dels illencs: www.illencs.com. De cop i volta Josep Maria Quintana hi ha publicat en aquell mateix instant un article que es diu Laocoont i que tracta dels enverinaments que hauria comès el govern rus per desfer-se de les veus periodístiques crítiques amb la seva política. Aquest escrit meu no és cap comentari al seu artícle, sinó un apèndix visual. L'escultura del Laoocont es troba als museus del Vaticà. És certament un grup escultòric amb molt de dramatisme: una serp ataca el fills del noble troià, que en intentar salvar-los també acaba essent estrangulat. La serp havia esta enviada pels déus contra Laocoont perquè havia revelat als seus compatriotes l'engany del cavall de Troia, per haver revelat -com diu Quintana- la veritat. L'obra ha estat dibuixada fins a la sacietat pels alumnes més avançats de les escoles de belles arts de tots els temps. A part evidentment de l'execució de l'original, la còpia en paper requereix també un gran domini tècnic del dibuix. La peça va ser molt valorada durant el classicisme. L'escriptor alemany del segle XVIII Ephraim Lessing en va fer un tractat estètic i filosòfic i el pare de la historia del l'art i l'arqueologia modernes Johann Joachim Winckelmann també en va lloar la perfecció i els valors ètics. Tampoc no és debades que el Laoocont s'exposi devora un altre símbol de referència del neoclassicisme escultòric, l'Apol·lo Belvedere. Tant de bo que Quintana tingués temps d'explicar-nos-en la història.
* * *

Kaunitz i l'Acadèmia de Belles Arts


El Príncep Kaunitz com a promotor de les arts i la cultura:
l’Acadèmia Imperial i Reial d’Arts Plàstiques Unificades
(Kaiserliche und Königliche Akademie der vereinigten bildenden Künste)
Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
Una de les fites artísticoculturals més importants del príncep Kaunitz va ser la seva contribució a la creació el 1772 de l’Acadèmia Imperial d’Arts Plàstiques Unificades. L’Acadèmia era en realitat l’hereva de l’escola creada el 1692 seguint el model de l’Accademia di San Luca de Roma i de l’Academie Royale de París. Ara però es reunia en una sola institució la formació d’artistes en diferents disciplines: pintura, escultura, arquitectura i gravats. La nova estructura suposava l’agrupació de tots els centres d’ensenyança artística. Per tant va comportar entre d’altres la incorporació de l’Acadèmia de Gravadors, que havia estat fundada a partir dels estatuts redactats per Kaunitz i era presidida pel seu fill Josef.
A la nova escola el Príncep va fer valer també la seva influència i capacitat organitzadora en qüestions artístiques, pedagògiques i administratives. Al marge de redactar estatuts i informes, i així com feia per al cos d’artistes de la cort, va proposar o recolzar el nomenament de directors, secretaris i professors. A instàncies seves es va aconseguir que els membres de l’Acadèmia fossin lliurats del pagament de certs impostos. Es va ocupar que els nous artistes no fossin obligats a inscriure’s en un determinat gremi. Facilitava passaports perquè els alumnes poguessin viatjar i dibuixar paisatges sense aixecar sospita d’espionatge. Va intercedir perquè s’obrís als estudiants la col·lecció imperial de pintura. Per mediació seva l’Emperadriu va fer donació d’un gran nombre d’obres d’art perquè servissin de materials didàctics de l’escola. Es preocupava del funcionament del sistema educatiu i del desenvolupament de les classes fins al punt de suggerir que es tingués més cura a l’hora d’omplir les actes i corregir els treballs. Per acceptar-ne l’ingrés a l’escola, els nous estudiants eren obligats a lliurar proves del seu art. A l’hora d’atorgar ajudes econòmiques als alumnes amb talent, el seu decret de patronatge exigia dels professors el deure de presentar-li una mostra del treball dels aspirants perquè pogués avaluar personalment si les gratificacions proposades eren justificades. Kaunitz, a més de voler conèixer les capacitats dels aprenents d’artista, procurava mantenir-hi un mecenatge directe i personal.
Els objectius pedagògics de l’Acadèmia, avinents amb els nous principis de la Il·lustració, posaven esment en el desenvolupament de les capacitats menestrals dels artistes. Més que no pas genis individuals, es pretenia crear un cos ampli d’artesans que contribuïssin a la prosperitat de l’Estat imperial. El pla d’estudis artístics, formulat per Anton von Maron, donava importància al fet que els alumnes s’instruïssin en el dibuix i en la pintura, que es dediquessin a l’estudi de l’anatomia, la geometria i la perspectiva i, sobretot, que prenguessin com a models l’art antic i els autors del Renaixement italià. Es recomanava així mateix el lliurament de premis per incentivar els joves amb talent i es remarcava la conveniència de pagar-los una pensió perquè poguessin estudiar a Itàlia.
La Suite Calbó continua a Roma, 1774 - 1778

21 de novembre 2006

El matrimoni de Maria Antonieta

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

A finals d’aquell mes de maig que es va produir la conquesta francesa de Menorca, el canceller d’Estat Kaunitz es va retirar a Laxenburg a fi de reflexionar sobre el nou marc de relacions internacionals. El seu interès per refermar l’aliança política amb França encara era una de les seves preocupacions principals un cop finalitzada la guerra. El 1764, ascendit ja a l’estament de príncep de l’Imperi Alemany, va escriure al seu ambaixador a París en relació a la intenció de Lluís XV d’unir en matrimoni les dinasties dels Habsburgs i dels Borbons i va proposar l’arxiduquessa Maria Antonieta com a esposa del nebot del rei. Per Pasqua de 1770 es va celebrar la prometença. L’endemà passat del ball de màscares es consumava l’aliança matrimonial a l’església de la cort de Viena, al convent dels Agustins. Maria Antonieta va ser reina als divuit anys. La successió al tron de França es va produir el 1774, el mateix any que Pasqual Calbó viatjava de Venècia a Roma.
La Suite Calbó continua amb Kaunitz a l'Acadèmia de Belles Arts

La conquesta francesa de Menorca

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
La firma del Tractat de Versalles entre Àustria i França va provocar tot d’una el primer pols de forces navals i terrestres entre els països enemics de la nova constel·lació política internacional. Aquestes immediates repercussions bèl·liques, sobre les quals Kaunitz sens dubte estava informat, van tenir lloc sobre el terreny als dominis britànics de la Mediterrània occidental. Únicament quinze dies després d’haver-se signat l’aliança, les tropes franceses del mariscal duc de Richelieu i l’almirall La Gallisonière van desembarcar a la catòlica Ciutadella, van assaltar el castell de Sant Felip i van conquerir l’illa. La pèrdua de Menorca va ser considerada un desastre nacional a la Gran Bretanya. A França va ser celebrada amb festes i banquets i una extraordinària producció literària, encapçalada per un poema de Voltaire dedicat al duc de Richelieu. Tres mesos més tard va esclatar la Guerra dels Set Anys, durant els quals l’illa va restar sota domini francès.
La Suite Calbó continua amb el matrimoni de Maria Antonieta

19 de novembre 2006

La revolució diplomàtica

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
El 1749 el comte Kaunitz va prendre part per primera vegada en una reunió secreta de la conferència d’Estat -el consell superior de la corona austríaca- i va sorprendre tothom amb la revolucionària proposta d’un nou marc de relacions internacionals. Aconsellava una aliança amb França, l’eterna rival, a fi d’allunyar-la de Prússia, la nova contrincant. Això contravenia el tradicional sistema d’aliances entre Àustria i la Gran Bretanya, d’una banda, i França i Espanya, ara aliades amb Prússia, de l’altra; és a dir entre les forces contrincants tant a la Guerra de Successió d’Espanya com a la recentment finalitzada Guerra de Successió d’Àustria. Però l’Emperadriu va venir d’acord amb les seves idees i va nomenar-lo ambaixador d’Àustria a la cort francesa de Lluís XV. Kaunitz va aconseguir decantar el rei cap a la seva causa a través de la marquesa de Pompadour, la seva favorita, als cercles íntims de la qual va ser rebut el 1752. Aquesta recepció va tenir lloc tot just un mes abans del naixement a Maó de Calbó. Kaunitz tenia aleshores quaranta-un anys i havia estat pare de sis fills, dels quals es cuidava la seva germana, ja que havia quedat vidu. La seva esposa, comtessa de Starhemberg, havia mort als trenta-un anys i Kaunitz no es tornaria a casar.
El comte Kaunitz va finalitzar la seva missió diplomàtica d’acostament a França el 1753 i un cop novament a Viena va ser ascendit a canceller d’Estat i cap de la diplomàcia imperial. Des del seu càrrec va nomenar aleshores el príncep Starhemberg perquè continués les negociacions secretes per a la firma del tractat d’aliança. Lluís XV per la seva banda va encomanar aquesta tasca a un vell amic i protegit de madame de Pompadour, l’abat Bernis, que va deixar el seu lloc d’enviat a Venècia. Les trobades entre tots dos ambaixadors van tenir lloc a l’amagat pavelló de Babiole, als jardins del palau de Bellevue que la maitresse del rei posseïa a Meudon.
Lluís XV se sentia de fet més pròxim a la seva correligionària catòlica Maria Teresa que al rei protestant, però el que definitivament va unir totes dues monarquies va ser la firma d’un tractat entre els seus respectius aliats, Prússia i la Gran Bretanya. Jordi II de la Gran Bretanya, als dominis del qual pertanyia l’illa de Menorca, era de la dinastia dels Hannover i temia que l’expansionista Frederic II ocupés els seus dominis alemanys. En voler neutralitzar-los a través de la signatura de la Convenció de Westminster amb Prússia, va propiciar l’entesa definitiva entre Àustria i França. Tant Maria Teresa com Lluís XV es van sentir traïts i van manar firmar el Tractat de Versalles l’1 de maig de 1756. El canceller d’Estat Kaunitz va veure culminar d’aquesta manera la seva particular revolució diplomàtica, el gir de les coalicions, l’anomenat “renversement des alliances”.
La Suite Calbó continua amb la conquesta francesa de Menorca

29 d’octubre 2006

Excursió a Poblet, Novembre 1989

 
Diumenge, 12 de novembre de 1989

Mitjançant aquestes anotacions vull objectivar moltes de les idees que em passen pel cap i que mai acaben de concretar-se. Vull deixar constància dels projectes que m’agradaria portar a terme, de les experiències que tenc i d’aquelles que ja he tingut i que en aquests moments em semblen interessants. Darrerament m’ha agafat la dèria de llegir, de llegir molt. Ahir o abans d’ahir vaig començar la tercera part de Camí de Sirga, de Jesús Moncada, anomenada “Cendra de Calendari”. Tracta de l’arribada de Carlota de Torres a Mequinensa després de la Guerra Civil. La seva família era antirepublicana i havia fugit a Valladolid a fi de protegir-se de les revoltes obreres. La narració té lloc en aquell poble situat a prop de la confluència del riu Segre i de l’Ebre. Mentrestant he començat a llegir un altre llibre, aquest en alemany: Drachenblut. Hauria de dedicar un parell d’hores al dia a la lectura de llibres en aquesta llengua si no vull oblidar tot el que he après.

Ahir vam anar d’excursió amb en Jordi i en Roger al monestir de Santa Maria de Poblet, a Tarragona, a prop de Montblanc i d’Esplugues de Francolí. En tenc una guia que em va donar el Jordi. El monestir és fantàstic. Quan dic que m’agradaria ser monjo i viure entre els murs d’un monestir, retirat del món, no ho dic debades. Llocs com aquests són d’una gran bellesa, d’una bellesa closa, tancada, emmurallada... d’una bellesa mística i morbosa alhora. El monestir pertany a l’ordre del Cister, fundada per Sant Benet, però més endavant va adoptar la regla de Sant Bernat. A l’església hi ha les tombes de molts dels reis catalans: Martí l’Humà, Pere el Cerimoniós... Vam visitar el refectori, el locutori, el “parlament”, el dormitori i la biblioteca. Al museu hi ha un quadre de Felip II rodejat de monjos, clergues i bisbes que em va impressionar. En Roger va fer l'observació que ni als capitells ni enlloc no es troben escultures pètries d’animals, potser per influència àrab, va suggerir també, o potser degut a la regla de Sant Benet o Sant Bernat. El nostre guia no va fer cap al·lusió al món àrab, tal vegada per qüestions ideològiques o religioses. Les seves explicacions ens van semblar –a tots tres– un pèl tendencioses. Havíem insistit perquè la visita del monestir se’ns fes en català, entre d’altres moltes consideracions perquè en Roger és alemany i havia vingut a Barcelona per aprendre bé la llengua. El guia va dir que ens duríem la mateixa impressió del monestir tant si parlava en castellà com si ho feia en català. Quina bestiesa! A la fi es van fer dos grups i una dona de l’altre grup va dir: “sí, sí, vayan para allá los que no entienden el castellano”.

A Esplugues de Francolí –el Francolí és un riu– hi ha una església, consagrada a Sant Miquel. No hi vam entrar. Sí que vam entrar, però, a l’església de Montblanc. Els arcs són gòtics. Esculpits a la façana barroca hi ha els dotze apòstols i Jesús al mig. També hi ha tot un seguit de bèsties, per les quals en Roger es va mostrar força encuriosit. L’orgue, segons el Jordi, és prou valuós. Entre una observació i l’altra jo m’anava imbuint d’aquell triangle excursionista i cultural.
Avui en Roger i jo hem anat al mercat de Sant Antoni de Barcelona. He vist un llibre de Montserrat Roig, que tracta de la invasió alemanya de Leningrad. No me l’he comprat perquè de moment no tenc temps de llegir-lo. A més, primer m’agradaria llegir El temps de les cireres, ja que diuen que és un dels millors llibres dels anys setanta. I abans de tot això he de llegir les novel·les de l’exili per a l’assignatura de Literatura del segle XX: KL Reich, de Joaquim-Amat Piniella; Érem quatre, de Ferran de Pol; Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; L’Ombra de l’atzavara, de Pere Calders i Paraules d'Opòton el vell, de Tísner. D’altra banda també he de llegir El aire de un crimen, de Juan Benet, per a l’assignatura de Narratologia. Tot arribarà!
Miquel, 22 anys

Wenzel Anton Kaunitz

Per començar a llegir la Suit Calbó clica al títol

Wenzel Anton Kaunitz va néixer el 1711 al Freyung de Viena, però procedia d’una família aristocràtica de Moràvia, d’on el seu pare, el comte Maximilian Ulrich, va ser governador. La seva mare era comtessa d’Ostfriesland i Rietberg i va tenir setze fills. Les primeres lliçons Kaunitz les va rebre d’un preceptor a les possessions familiars d’Austerlitz. En acabar el estudis de Dret a Leipzig, va emprendre un viatge de formació de gairebé dos anys per Alemanya, Holanda, Itàlia i França. El 1735 va jurar com a conseller de la cort imperial de Carles VI, l’antic pretendent austríac a la corona d’Espanya durant la Guerra de Successió i a qui el 1740 la seva filla Maria Teresa havia de succeir al capdavant de l’Imperi.

Els inicis com a diplomàtic. Maria Teresa d’Àustria

La carrera diplomàtica del comte Kaunitz va començar el 1741, quan Maria Teresa d’Habsburg i el seu espòs Francesc Esteve de la Lorena van nomenar-lo enviat extraordinari a fi d’anunciar el naixement del seu primer fill mascle, el príncep hereu Josep. Amb aquest encàrrec el síndic d’Àustria va anar a Torí, a Florència i a la cort del Papa Benedicte XIV. Aleshores ja havia començat la Guerra de Successió d’Àustria, durant la qual va tornar a ser enviat en missió diplomàtica a Torí i a Brussel·les. Quan va morir Carles VI, Maria Teresa va tenir greus problemes a l’hora d’afermar-se com a successora al tron del seu pare. Com que era dona, no era reconeguda internacionalment com a monarca i Frederic II de Prússia havia ocupat Silèsia, un dels seus territoris. Va ser amb la intervenció d’altres països en el conflicte que la Guerra de Silèsia es va convertir en la Guerra de Successió d’Àustria. Un cop acabada el 1748, Kaunitz va ser enviat urgentment a Aquisgrà per signar el tractat de pau. En el Tractat d’Aquisgrà es garantia finalment el dret successori de Maria Teresa, es ratificava Francesc I, el seu espòs, com a emperador d’Alemanya i, a canvi, Frederic el Gran de Prússia obtenia definitivament Silèsia.
La Suite Calbó continua amb la revolució diplomàtica

12 d’octubre 2006

Els Buddenbrook

Els Buddenbrook va ser la primera novel·lassa de Thomas Mann que vaig llegir, i no ho vaig fer en alemany sinó en català, en la traducció de Joan Fontcuberta de la MOLU. Crec que llavors encara no havia començat a llegir literatura alemanya en original i amb tanta freqüència com ho faria a partir d’aquell moment. Vaig llegir Els Buddenbrook a l’illa d’Eivissa, on aleshores vivia i treballava. Era el segon curs que feia de professor de Secundària i m’havien destinat a Sant Antoni de Portmany. Per primera vegada impartia llengua alemanya a un institut, a l’IES Quartó de Portmany. L’any anterior l’havia fet a Formentera i hi havia fet classes de llengua i literatura catalanes. A més d’alemany, a Sant Antoni també m’havien fet fer classes d’Història d’Espanya a l’horari de vespre, a Nocturn. Hi havia algun dia que acabava de fer feina a les onze de la nit i l’endemà començava a les vuit del dematí. De tot això ja en fa onze anys. 

Així com tenc apuntat al llibre, Els Buddenbrook vaig acabar de llegir-lo al mes de novembre de 1995. Me’n devia dur la novel·la a Punta Galera, una de les més belles cales de Sant Antoni enfilant el camí de Corona i on solia anar-me’n a banyar amb bicicleta. Però sobretot record la imatge de llegir estirat al llit petit d’aquella habitació minúscula en aquell pis d’aquell edifici semblant a qualsevol altre de mal fet i mal condicionat d’aquella urbanització turística, una nit d’hivern que la humitat es calava per les parets i travessava la porta de vidre que mal tancava la sortida al balconet. El balconet era la bondat dels dies de sol i donava als darreres dels altres blocs de pisos construïts allà pels anys seixanta, setanta. Gaudia enormement de la lectura. Era la primera vegada que una historia de la meva vida de lector transcorria a la ciutat de Lübeck, la ciutat on va néixer Mann. Així com diuen els americans dels EEUU, la ciutat és a la meva llista. Em fascinava la personalitat d’un dels fills de la decadent nissaga, el caràcter del qual li feia impossible que se sentís còmode, feliç i integrat en la inequívoca i inqüestionable tradició familiar. Em recordava l’obra un pèl més costumista de Rusiñol.

16 de setembre 2006

La pensió per estudiar a Roma

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
Durant la conversa, esmentada abans, que va mantenir amb Calbó a Maó, Ramis li va demanar també si havia fet alguna pintura que hagués merescut algun premi i, després de respondre-li que no, que no s’havia exposat a cap concurs de premi, el pintor va afegir que els títols “els vaig obtenir en vista de mos dissenys i l’any 1774 vaig ser honrat d’una medalla i d’una capsa de la mencionada Majestat Imperial Maria Teresa en gratificació de dos dissenyets”.
Cap al final de l’època veneciana, el príncep Kaunitz va fer una tramesa d’obres d’art a l’emperadriu Maria Teresa i hi va adjuntar una carta. A la lletra Kaunitz deia a l’Emperadriu que li enviava una mostra de la genialitat artística d’un jove de vint-i-un anys, de qui ja li havia parlat anteriorment. El Príncep hi valorava l’obra de Calbó en tant que palesava les seves dots com a dibuixant, capaç de perfilar contorns i precisar detalls amb una finor i seguretat tals que el seu art en el dibuix era idoni per fer gravats d’obres preexistents. Aquesta mostra, que potser constava de dos dibuixos, segurament havia estat tramesa a Viena per Durazzo, ja fos perquè l’ambaixador en va prendre personalment la iniciativa o bé perquè Kaunitz li havia encomanat la remissió d’obres d’artistes novells amb alguna determinada finalitat.
A la carta el Príncep parlava també d’una altra obra, però sense esmentar-ne ara l’autoria. Aquesta segona obra era dedicada personalment a l’Emperadriu i havia estat tramesa a Kaunitz per l’ambaixador de França, qui de motu propi havia aprofitat per afegir-li un petit marc. L’ambaixador de França era segurament el cardenal Bernis, que anteriorment havia estat l’enviat diplomàtic a Venècia, però que aleshores exercia des de feia cinc anys el càrrec a Roma. Si bé Bernis coneixeria Calbó a la ciutat pontifícia, no hi ha indicis suficients per concloure que aquesta altra obra fos també de l’estudiant menorquí. En qualsevol cas però -i com a gratificació pels seus dos “dissenyets”-, Calbó no només va rebre una medalla d’or amb l’efígie de l’Emperadriu dins una capseta del mateix metall, sinó que a més li va ser concedida una beca de 600 florins per continuar els seus estudis a Roma.
La Suite Calbó continua amb Wenzel Anton Kaunitz

01 de setembre 2006

Maó

27 d’agost. Mentre venia cap aquí amb bicicleta –som a Cavalleria, una altra vegada- i després de la conversa telefònica amb en Miquel, he pensat que potser sí que hi ha prou indicis per concloure que s’ha clos una etapa i que si no hagués estat perquè s’ha tancat un període vital no hauria pres la decisió –si es pot anomenar així el pingpongueig entre Inca i Maó que m’ha provocat tanta migranya- de partir de Mallorca i mudar-me un altre cop a Menorca. Vaig arribar a Palma ara fa set anys amb feina de professor de llengua alemanya a l’institut d’educació secundària Josep Maria Llompart, tot i que tot d’una em van desplaçar –diguem-ho així- a l’institut de S’Arenal. Quan vaig arribar a s’Arenal de Llucmajor l’escola encara no era acabada de construir. Durant el primer trimestre la meva feina va consistir a fer classes de segona llengua estrangera a alumnes de primer cicle d’educació secundària, és a dir a nins i adolescents d’entre dotze i catorze anys. Com que l’edifici encara era en obres vaig haver de ser jo qui cada dia anés d’una escola a l’altra. Cada setmana visitava els col•legis públics dels Tamarells, S’Algar, Son Verí i Es Pil•larí i atès que no tenc carnet de conduir em traslladava d’un lloc a l’altre a peu o amb transport públic, amb bus –el 15 o el 23. Així va ser el meu primer contacte amb s’Arenal, és a dir profund des del primer moment. En set anys s’han esdevingut moltes coses, naturalment, però el que vull fer notar ara és que l’últim curs a Mallorca també l’hauré fet impartint classes d’alemany, però aquesta vegada no a un institut sinó a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma. És a dir que en set anys no crec haver-me quedat estancat professionalment, vaig treure les oposicions i he anat avançant –sempre s’avança. I he avançat fins a arribar al mateix punt de partida, Maó, la meva ciutat natal. Sembla que el conducte umbilical s’escurça una altra vegada. El temps que hauré passat a Palma, set anys, haurà estat el mateix que el que vaig passar a Barcelona estudiant. Ara mateix també crec estar convençut –aquestes coses s’han de dir amb molta precaució- que Menorca tornarà a ser un punt d’intersecció, tot i que ara el pugui sentir com a destí definitiu, o potser serà la base definitiva des d’on operar la meva vida nòmada des d’avui.
31 d’agost. Qui sap quin camí personal i professional em depara el destí? El camí ens el fem nosaltres i jo sé com vull que sigui, però no en tornaré a parlar fins d’aquí set anys més. Ara només em preocupa una cosa: és de tradició menorquina que quan la gent se saluda pel carrer es demaní “Què contes de bo?”. La pregunta demostra una molt bona predisposició inicial a l’optimisme per part dels menorquins. Llàstima que l’optimisme també només sigui inicial, ja que la resposta no sol ser la narració sempre fictícia dels esdeveniments més feliços ocorreguts darrerament, sinó que més tost sol ser “de bo, res!” i llavors es comencen a contar les misèries, també fictícies, i es perd una altra oportunitat de ser alegre. Hi ha una altra versió del mateix d’un que demana a l’altre: “Què contes?”, i de l’altre que respon: “Res de bo!” Menorca és molt bella però la gent tendeix –anava a escriure “irremeiablement”, oblida-ho!- al pessimisme, a la depressió. Per l’aire hi sura molta energia negativa. Sort que de tant en tant bufa la tramuntana, per molt que necessiti com a mínim tres dies per granar-ho tot i tornar a deixar l’atmosfera neta. Així i tot l’illa conté l’optimisme de la bellesa i com que jo ja conec la naturalesa del illencs, intentaré posar remei personal a les seves males llunes i a les seves malenconies. Menorca té un cos bell i una ànima vella: pateix les decadències de qui ho té tot.
* * *

31 d’agost 2006

L’Acadèmia de Venècia


Calbó va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts, adjunta a l’església de Santa Maria della Carità. Aquí hi va conèixer sobretot els artistes venecians del XVIII. Amb l’excepció de l’arquitecte Andrea di Petro Palladio i l’escultor Antonio Canova i a diferència de Roma, on havia començat a triomfar ja l’austeritat i la serenor del Neoclassicisme, els corrents estètics de l’escola veneciana eren encara recarregadament barrocs i rococós. Giovanni Battista Tiepolo i Giovanni Antonio Guardi eren els mestres venecians de les grans composicions de figures amb temàtica religiosa, històrica o mitològica. Influències de Tiepolo en formes i colors semblen clares en la Mare de Déu del Retaule de s’Aranjassa de Calbó. Les seves obres de gènere, amb temes de la vida quotidiana o festiva, com l’oli titulat Festa en el Riu Pla, que representa la celebració del carnaval a l’altra banda del port de Maó, recorden personatges i escenes de Pietro Longhi. Rosalba Carriera i Alessandro Longhi eren els mestres venecians del gènere del retrat, a exemples del qual -però ja en estil marcadament neoclàssic- pertanyen els retrats de la seva família i la del seu mecenes menorquí. Els pintors vedutistes venecians Luca Carlevarijs, Antonio Canal, Francesco Guardi i Bernardo Bellotto eren els referents indiscutibles de les nombroses vistes panoràmiques del port de Maó, que tant els Chiesa com Calbó i el pintor alemany de Suàbia Anton Schranz van popularitzar a Menorca i arreu. Les vedutes del port de Maó s’emmarquen en la tradició de les múltiples perspectives impossibles que Canal i Bellotto, tot dos dits el “Canaletto”, van realitzar de Venècia des dels canals, de Roma des del Tíber, de Londres des del Tàmesi, de Viena des del Belvedere, de Dresde des de l’Elba o de Varsòvia des del Vístula.
La Suite Calbó continua amb la pensió per estudia a Roma

Ludwigsburg, Baden-Würtemberg 08-1994


Condor: Maó – Stuttgart, diumenge 31 de juliol de 1994, 08.45h. L’arribada a Ludwigsburg. Aquesta ciutat sembla una mica desangelada. La primera impressió no és gens engrescadora. Tot és caríssim. Una habitació doble a l’Hotel Mignon de la Solitudestraβe 43, per exemple, ens costa 109 marcs, això són quasi nou mil pessetes, només una nit. Més val que canviem de registre, diu en Jordi, o en arruïnarem. La ciutat és com una mona de Pasqua.

L’endemà dilluns 1 d’agost. Ludwigsburg ens ha semblat una mona de Pasqua, sobretot la plaça del Mercat –Marktplatz-, amb les seves dues esglésies barroques de colors pastel i envoltada d’arcades sota casetes típiques alemanyes. La fontana d’enmig n’és la guinda, de tot aquest conjunt acaramel•lat. A la ciutat només hem vist un parell de cafès, on sembla que es reuneixi la joventut, que a les onze de la nit ja sembla haver-se’n anat a dormir.

Esperam l’S4 en direcció a Marbach, on va néixer Schiller, per anar al Park Favorite, a un costat del qual hem de trobar el Goethe Institut. En Jordi encara no té lloc per allotjar-se i diu que li fa una mica de mal el sotapit.

Ara és denit. Bé, afortunadament he de deixar de banda el pessimisme d’ahir i el que en pogués restar d’avui dematí. Som a un jardí ple de gent, amb taules i bancs de fusta on se sopa: un sis-kebab i un Kurbis-Kebab, mentida un Zucchini-Kebab, és el que hem pres nosaltres. Se sent la remor de les persones, joves, de rerefons. El caliu de la gent contrasta amb la humitat freda sota tanta vegetació. Vegetació és la paraula clau d’aquest capvespre i de la continuació de la nit.

Al migdia ha plogut, una pluja que hem envejat atesa la sequera de la costa mediterrània d’aquest estiu i que hem viscut preocupats. Hem creuat el Park Favorite a mitja tarda a la recerca d’un allotjament per a en Jordi i l’hem trobat, tot fa pensar en un preu més assequible del que crèiem que hauríem haver de pagar. Doncs bé, el Park Favorite és ric de verd, amb arbres alts i frondosos, entre els qual hem sabut reconèixer els castanyers –Kastanienbäume- perquè eren plens de castanyes verdes. Ens ha sorprès i alegrat manifestament -vull dir que no hem pogut deixar de manifestar-ho com si fóssim infants- la presència primer dels esquirols –Eichhörchen- i d’una mena de cérvols després, que corrien, pasturaven i jeien damunt l’herba. Cargols gegants i llimacs a les voreres del camí, alguns d’ells aixafats per transeünts menys atents i respectuosos que nosaltres. Un cop hem emparaulat l’habitació d’en Jordi per a aquests dies, ens hem arribat al Schloss Favorite, la residència d’estiu dels Herzöge i Könige de Würtemberg. Ens ha agradat molt més del que ens pensàvem. Cosa rara a Alemanya després de tanta guerra, on tot és reconstruït, ens hem cregut la pàtina de vell del seu aspecte. És immens. Hi tornarem, perquè en aquella hora de la tarda ja era tard per visitar-lo i per passejar pels jardins que l’envolten. Tot comença a adquirir vida i a prometre estones excitants d’admiració i coneixement.

Comença a interessar-me força aquest Bundesland, la seva independència històrica i la seva autonomia actual, tant l’una com l’altra també delimiten el caràcter bavarès. Aquí la gent parla una mica estrany, un parlar que s’allunya de l’estàndard, del Hochdeutsch. Finalment, fent referència ara a la llengua, tenc la impressió que el curs em serà difícil. M’han col•locat a un nivell que esper que no sigui massa elevat.

* * *

Tübingen - Tubinga, 13 d’agost de 1994


* * *

Hotel Steakhaus Mignon
Hotel Restaurant Possidon
Schwäbische Gaststätte Tauberquelle
Ristorante Pizzerika Margherita (11.08.94)
Gasthof Kugelberg
Ludwigsburg Ordenssaal (Nachtkonzert, 06.08.94)
Kino Atelier (Leben, 27.08.94)
Kino Corso (Leni)
Fernsehturm Stuttgart

30 d’agost 2006

Giacomo Durazzo

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol

No se sap encara a partir de quin moment Calbó va rebre la protecció a Venècia de Giacomo Durazzo, l’ambaixador d’Àustria. Però com que Durazzo era un comte genovès, podria ser que el jove Calbó dugués ja des de Menorca o bé des de Gènova una carta de recomanació per presentar-li. Durazzo havia estat anteriorment enviat extraordinari de la República de Gènova a Viena. Durant nou anys hi va exercir a més el càrrec de director del teatre de la cort i el de director general dels espectacles i va tenir com a col•laborador el compositor Chirstoph Willibald von Gluck. El 1764 se’n va anar de Viena degut a desavinences amb Metastasio, però gaudint encara de la confiança del príncep Kaunitz, cap de la diplomàcia de l’Imperi, havia estat nomenat ambaixador a Venècia, on continuava la seva tasca d’empresari operístic i teatral. El 1771 Durazzo va rebre a Venècia el jove músic de quinze anys Wolfgang Amadeus Mozart. Calbó podria haver assistit a alguna de les seves audicions musicals.
* * *


VERSIÓ AMPLIADA
Giacomo Durazzo

De la ciutat de Gènova, n’eren originaris els Durazzo, una família de l’alta noblesa que s’havia enriquit des d’antic gràcies a reeixits negocis en el comerç tèxtil. Membres d’aquesta nissaga es trobaven entre els fundadors de l’Accademia Ligustica. Un dels seus descendents, el comte Giacomo Durazzo, gran coneixedor així mateix de les arts plàstiques, havia estat enviat als trenta-dos anys com a ambaixador de la República de Gènova a Viena, la capital imperial. Això s’havia esdevingut a la mateixa època que Giuseppe Chiesa va ser enviat pel gremi de mercaders toscans com a vicecònsol a la ciutat de Maó, a l’illa de Menorca, tres anys abans que hi nasqués Calbó. Aleshores tot just acabava de finalitzar la Guerra de Successió d’Àustria i l’emperadriu Maria Teresa es disposava a seguir la proposta d’un dels seus ministres, el comte Wenzel Anton Kaunitz, de firmar el tractat d’aliança amb França. De fet, la nova proposta de política exterior d’acostar les dinasties dels Habsburg i dels Borbons amb vistes a la signatura del futur tractat d’aliança no només es va començar a fer realitat en el terreny diplomàtic, sinó que també va tenir repercussions cada vegada més importants en el món cultural. Va ser precisament en aquest àmbit, i més concretament en aplicació d’una nova política musical i teatral als espais escènics de la ciutat de Viena, que el comte Durazzo va arribar a exercir un paper de primer ordre després de ser-hi nomenat director general dels espectacles de la cort. A fi d’aplanar el camí per a les futures negociacions diplomàtiques amb França, l’Emperadriu va enviar d’ambaixador d’Àustria a París el ministre que havia llençat la proposta. Mesos abans de partir el mateix comte Kaunitz havia escrit ja una memòria sobre les empreses d’espectacles de Viena en la qual tractava de la necessitat de superar la desfasada realitat teatral que imperava des de feia anys a la ciutat i suggeria dirigir la mirada cap a França. En tornar de París havent assolit importants èxits polítics, Kaunitz va ser ascendit a canceller d’Estat i cap de la diplomàcia de l’Imperi i des del seu nou càrrec va poder potenciar en el sentit cultural la creació i el desenvolupament a Viena d’un nou tipus de teatre, d’ascendència clarament francesa. D’aquesta manera, els nous aires en la programació d’obres als teatres de la cort, fins aleshores dominada gairebé exclusivament pel melodrama italià, no van ser de resultes d’un canvi de gustos per part del públic assistent, sinó que més aviat van ser conseqüència d’una política cultural dirigida a l’educació d’una nova sensibilitat musical i literària que, a poc a poc però calant bé, aconseguís despertar simpaties per la França il•lustrada. Al marge de respondre a l’afiliació estètica i cultural filofrancesa del nou canceller d’Estat, els canvis en la direcció dels espectacles van ser alhora motivats per la nova situació política internacional i per la consegüent necessitat de fer adeptes entre els membres de l’aristocràcia vienesa dominant, entre els membres d’una classe que, tradicionalment contrària a l’Estat francès, es negava gairebé en bloc a iniciar-hi contactes diplomàtics de tan alt nivell. Kaunitz va saber aprofitar el fet que la societat que s’ocupava de la direcció dels teatres de Viena acabava de fer fallida per crear una nova comissió que fos capaç de desenvolupar la reforma de política cultural que plantejava. Durazzo, vocacionalment més inclinat a les arts en general que no pas a la política, com ho demostraven les seves primeres incursions en el món de l’òpera italiana com a llibretista d’inspiració francesa, va abandonar la primera línia del front diplomàtic en ser designat per Kaunitz com a nou director general dels espectacles. Tot perfilant-se com a personalitat summament polifacètica, juntament amb la regència econòmica dels teatres de la cort, va restar sota la seva responsabilitat i poder de decisió la programació de l’activitat escènica d’una de les dècades més brillants i innovadores del panorama operístic i teatral tant de la ciutat imperial de Viena com de la Història de la música en general.

La Suite Calbó continua a l'Acadèmia de Venècia

Thomas Mann

Després de tantes setmanes de llegir en anglès, o en català aquest darrers dies, i d’estar també en contacte amb l’espanyol, començava a sentir la necessitat –i de retruc també el desig- de fer-ho en alemany. D’aquí a una mica més d’un mes començaran les classes, enguany a l’EOI de Maó, i tenia la sensació que havia desaprès moltes coses de l’idioma. Aquest sentiment sempre reapareix quan s’està molt de temps sense usar una llengua. De tant en tant em sorprenia a mi mateix fent esforços per trobar l’equivalent alemany d’una paraula anglesa que s’havia fet habitual del meu vocabulari i no se m’acudia. Feia servir aquest recurs com una espècie de prova i constatava el meu desconeixement i em desesperava o em deprimia. Sé positivament que això no s’ha de fer mai, que les llengües no són calcomanies, les paraules no sorgeixen del no-res com per art de màgia, aïllades i com a esclata-sangs, i que els agrada referir-se al real o formar part d’una cadena de pensament, abstracte o no, però en qualsevol cas formulat amb concreció o precisió,... ser objecte de la veritat, de la situació i del context.

Però el sentiment i el desig hi eren i, per tant, en principi res més fàcil que recórrer a la meva petita biblioteca de Mercadal una altra vegada. Els pocs llibres que hi ha en alemany ja els havia llegit gairebé tots i no m’abellia rellegir-ne cap: Bertolt Brecht, Elias Canetti, Stefan Zweig, Klaus Mann. Finalment vaig optar per un recull de narracions del pare d’aquest darrer, de Thomas Mann. Avui mateix n’he acabat de llegir un conte: Tristan, una història diríem que un pèl estranya, però situada en un lloc comú de l’obra de Mann, això és en un sanatori. No vull escriure ara sobre les meves hipocondries segurament precisament perquè som hipocondríac, però el cert és que fa una setmana que em va agafar un aire. Va ser durant una nit humida de tempesta que vaig dormir amb la finestra oberta. Encara tenc mal de coll. Fa un parell de dies no el podia ni moure i em girava com un estaquirot. De tant en tant faig alguna tossida. Mann era del tot conscient de les correlacions psicosomàtiques i és sorprenent el seu art literari de treure a la llum el rerefons psicològic dels seus personatges malaltissos, la qual cosa és com dir –de forma molt senzilla- que la tristesa i la pena que produeix un problema psicològic irresolt, potser fins i tot inconscient, són la font de molts mals físics, en resum: que la infelicitat és summament insana.

29 d’agost 2006

Alternativa als camps de golf

Carta al Diari Menorca, dimarts 10 d’abril de 1990. “Hom només es decideix a alçar sa veu quan sent certes manifestacions que representen un afegit insuportable a les bigues de la fortitud, quan els pilars de la paciència ja no poden evitar l’esfondrament del casal de l’ira. Un exemple d’aquestes manifestacions va aparèixer fa un parell de dies en un article d’aquest mateix diari en el qual se’ns informava d’una conferència sobre “Turismo y Cultura” donada en el suposadament il•lustre Ateneu maonès. És clar que tan important institució es deu desentendre de les bajanades pronunciades pels seus conferenciants, però hom li aconsellaria una mica més d’ull a l’hora de triar-los per tal de no deixar decaure el seu prestigi.

El nostre personatge s’anomena Ignacio Vasallo i és “ex secretario general de Estado de Turismo”. El motiu del meu emprenyament es deu, ni més ni manco, a les seves declaracions: “las principales cadenas hoteleras norteamericanas (...) han decidido des de hace ya algunos años que no construyen ningún resort turístico más sin campo de golf. Eso es la primera necesidad (...)”. El senyor Vasallo es vana del fet que els estrangers que passen ses vacances a Espanya (observeu l’irremeiable equívoc que aquest mot pot produir en els turistes) se’n tornen influenciats pels ressorts culturals de la regió que visiten, com ara el costum de beure vi o el de seure a la fresca en una terrassa exquisida. Deixant de banda el poc crèdit que hom atorga avui en dia a la capacitat intel•lectual d’alguns dirigents per tal de resoldre problemes turístics o de qualsevol altra casta i el fet que els costums just ara citats siguin o no pertinents per tal de conèixer la nostra cultura, jo em deman si els camps de golf són o no un tret intrínsec de la menorquinitat. Molts em respondreu que evidentment no i dubtareu de la meva capacitat de formular preguntes intel•ligents; però el fet és que jo ja començ a pensar que per tal de satisfer els “acabalats” turistes i dissuadir-los d’escollir la nostra illa i de deixar-hi els doblers, els haurem d’anar a rebre amb pandereta i vestits de torero i pregar a Déu que no plogui i faci sol per tal que se’n puguin tornar amb la cara ben gambosa. Jo els recomanaria que si volen fer esport pugin al Toro a peu, activitat que de ben segur allargà la vida dels nostres avantpassats”.


Per favor, que qualcú comuniqui als individus del calibre del senyor “ex secretario general...” que Menorca no necessita cap camp de golf a l’estil de la jet-set nord-americana ni de cap altra per tal d’atreure gent assedegada de cultura insòlita, descomunal i enlluernadora; que Menorca es prou atractiva en ella mateixa i que els menorquins només volem acollir aquells que en sàpiguen valorar ses virtuts immanents, producte de molts segles de cultura. Menorca demana el dret natural a sa virginitat, reclama el dret a ser desvirgada en el moment que ella cregui convenient, cosa que ni els propis menorquins podem decidir; contràriament a aquells que, per afany de lucre, es creuen autoritzats a violar-la i convertir-la en wàter internacional, convençuts que dins sa caixa s’enduran el compte bancari al transmón".

Son Saura de Ciutadella, juliol de 1994


“Som a Son Saura, a la platja. Això ja s’acaba. Hi hem vingut cadascun d’aquests quinze dies que haurem passat a Menorca, abans d’anar-nos-en cap a Alemanya. Partim de Ciutadella devers les sis del capvespre, quan el sol ja no crema. Hi tornam quan és de nit, puntualment a les deu, perquè partim just quan el sol s’amaga. No es pon dins la mar, sinó més enllà de la costa, perquè la platja és encarada al sud, al sud-oest. Fa un parell o tres de dies hi va haver lluna plena, el sol desapareixia per una banda i la lluna apareixia per l’altra, amb el color vermell reflectit de la posta. El crepuscle, un espectacle que haurem vist cada dia i que només és polit de veure al natural, viure’l, perquè en una postal o en una fotografia, on el veiem reproduït fins a la sacietat, sobretot en zones turístiques com Menorca, denota un regust kitsch d’almanac, una escena retallada, emmarcada i penjada a la sala d’estar d’una família amb pocs recursos artístics, senzillament amb mal gust.

És agradable ser aquí, amb aquesta llum baixa que dóna contorns al paisatge amb les seves ombres. Aquests dos darrers dies hi ha hagut meduses, però; ahir més que no pas avui. Avui només n’hem vista una de petita. La por que els té en Jordi em fa exagerar-ne el nombre. Ahir no es va voler banyar. (Aquesta avioneta que ara acaba de creuar un tros de cel també l’hem vista volar quasi cada dia. Sembla que vengui de Mallorca.) Hi ha meduses perquè el vent ens ve de cara. La mar les arrossega cap a la platja. Aquest estiu s’han desvetllat dues histèries col•lectives, potser més a Catalunya que no pas a Menorca: les meduses i les gavines han desfermat la imaginació pel•liculera -avui en dia més aviat televisiva- de la gent, que en parla com de dues plagues amenaçadores per a la humanitat. De gavines, aquí també n’hi ha, evidentment. N’hi ha qualcuna que de fet és ben tafanera. El que no he vist durant aquests dies d’estiu –devia ser durant la primavera que hi eren- són aquells ocellets prims, amb el bec, les cames i la cua totes llargues i que trescaven arran d’aigua. No sé quina casta de pardals devien ser! El que sí que hi ha, i molts!, són iots. I no és que en aquesta banda de la plata hi hagi molta gent, però és que a l’hivern i a la primavera no hi havia ningú ningú.


Venim i tornam amb bicicleta, jo amb la que em vaig comprar tot d’una d’arribar a Ciutadella i en Jordi amb una de llogada a “Ca’n Tolo”. Tal vegada la distància és gran però Son Saura és la platja que queda més a prop de Ciutadella, la platja verge més a la vora, m’estic referint. El camí es deixa dividir, per posar fites a l’esforç: primer Son Vivó, després Son Catlar, el lloc de Torre Saura, on ens hem d’aturar per pagar -100 pessetes- i finalment la platja. N’hi ha dues, de platges: la segona, la que es veu al fons quan arribes, a la que també s’hi arriba des de Es Talaier, travessant un pinar tocat –i devastat- pel darrer cap de fibló, és en aquesta on som fins als últims moments del capvespre, del dia.


Ens hem d’aturar a pagar al guàrdia jurat que els Saura han estalonat a l’entrada: l’”impost ecològic”. Tampoc no hi era aquest pardal durant l’hivern! Aquests ocells carronyaires emigren a la tardor. Puc imaginar algun menorquí alterant-se perquè el fan pagar i apel•lar a la seva condició de natural del lloc, de nadiu, d’indígena, a fi d’aconseguir que li obrin el pas: “Què s’han cregut?” D’altres segur que justifiquen la decisió del noble de fer pagar el pas i l’accepten tot acotant el cap i creient que fan una bona obra de conservació del medi natural. Aquests pequen d’innocents, és a dir que encara són pitjors. El sol se’n va.”

28 d’agost 2006

Venècia, 1770 – 11 de juny de 1774

Per començar a llegir la Suite Calbó clica al títol
La República Veneciana de la segona meitat del segle XVIII no era ja la gran potència política de l’època medieval i del Renaixement, quan les seves rutes comercials arribaven fins a l’Orient Llunyà, quan era tan temuda i respectada per la seva gran força militar a la Mediterrània. Però res no ho semblava. L’art i la cultura hi floreixien. La pintura dels mestres venecians, la música de Vivaldi, el teatre de Goldoni, les recepcions oficials del dux, el carnaval de més de mig any, les festes religioses i civils, les regates, els salons de joc, la vida apassionada i aventurera de Casanova..., tot això traïa per la seva popularitat, esplendor, grandiloqüència i seducció la realitat d’una ciutat en decadència econòmica i amb una administració obsoleta i corrupte. Els venecians, amagats a tota hora darrere els seus antifaços, es resistien a desemmascarar-la i la convertien en un centre universal de les arts i dels plaers, en una festa dels sentits. Milers de gondolers intricaven a través dels canals una societat alegrement barroca. Valorada per una immensa producció de literatura de viatges i de vistes panoràmiques, la ciutat de les llacunes havia esdevingut un centre turístic internacional, estació ineludible del Grand Tour per Itàlia i Europa.
Els venecians, a més, exportaven la seva manera de viure a d’altres ciutats europees. Per Pasqua d’aquell mateix any que Calbó arribava a Venècia, l’emperadriu Maria Teresa havia convidat sis mil persones a un ball de màscares al palau de Belvedere de Viena. Se celebrava la prometença de la seva filla l’arxiduquessa Maria Antonieta amb el dofí de França, el futur Lluís XVI. La festa tenia lloc al palau on Calbó treballaria deu anys més tard, després que l’edifici hagués estat transformat en la Galeria Imperial d’Àustria.
* * *
La Suite Calbó continua amb Giacomo Durazzo
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...